The next one

Eh!... Margaret, Margaret!... chavalota! Endevina qui falta en aquesta sèrie.

La via xilena

Els nostres lectors (una mica inquiets, darrerament, per la nostra inactivitat) saben que QDS agrupa els partidaris de la via gastronòmica al socialisme. Avui, dia D+1, direm que, entre àpat i àpat, som tots de la via xilena.

La teoria (idiota) del llautó

Hi ha una ocurrència (interessada) que fan circular alguns opinatres, polítics i militants d'altres partits d'aquest país. En especial, d'ERC. Segons aquesta teoria, ICV és un partit bluf. Un partit que sobreviu només perquè explota oportunistament i sense escrúpols algunes conjuntures favorables, i fa veure que és el que no és. En definitiva, un partit artificial, que no respon a cap necessitat real, que no representa els interessos o els anhels de cap grup social i que només sobreviu perquè manté enganyada una part de l'electorat i s'aprofita de situacions temporalment (i anòmalament) favorables. Les versions més aparentment refinades d'aquesta teoria vénen a dir que a Catalunya hi ha lloc per quatre espais polítics: la dreta catalana, la dreta espanyola, l'esquerra catalana, l'esquerra espanyola. Iniciativa no hi cap.

Aquests esforçats teòrics de la política catalana viuen permanentment amb l'ai al cor. Sempre expectants. Sempre esperant que un gir inesperat, que un canvi de clima polític, que un error tàctic facin evident davant l'electorat allò que ells han percebut, naturalment, amb molta més antelació. Quan creuen que tal cosa ha passat exclamen, sense excepcions: "ja se'ls ha vist el llautó", i , seguidament, "ui ara, a les urnes". Porten una pila d'anys profetitzant aquesta mateixa cosa. Al 1999, semblava que el llautó s'havia aparegut amb tota la seva magnitud: "a iniciativa li queda poca vida". A les municipals del 2003, ICV existia només per la guerra d'Iraq. Després de les autonòmiques, era cosa de setmanes que el govern ens desgastés fins a fer-nos irrellevants. En tal o qual altre moment, només l'encert de triar un candidat atractiu per a les eleccions ens salvava, tot i que les prediccions indicaven de manera invariable que ràpidament cauria en el descrèdit i provocaria la vergonya generalitzada dels seus votants. O s'argumentava que la recepció de vots prestats, sumada a la desserció dels vots propis, portaria, tard o d'hora, al desert electoral.

La qüestió és afirmar sempre que està a punt d'arribar el dia en que els mortals veuran, amb la mateixa claredat que ells, que han viscut enganyats tot aquest temps. I llavors ICV tindrà zero vots. Zero vots i 12 escons.

La campanya de debò

Hem rebut una cosa

Qualcosa di Sinistra ha rebut, de mans d'un amic, aquesta cosa electoral. Fem-la córrer, que la cosa s'anima.

Ens superen

Un blog nou, que sembla que ens supera en mala llet i en de tot.

www.la27divisio.blogspot.com

Com per pedre-se'l.

És com és, el pobre

Dia 1 de novembre, 10 de la nit. Convergència ha guanyat les eleccions en vot i, sobretot, en escons. Artur Mas es dirigeix als seus i diu:

"Hem guanyat les eleccions! I, per tant, des d'aquest moment anunciem que si arribem a fer govern, assumirem el Pacte del Tinell. Aprovarem la llei pel dret a l'habitatge, augmentarem la Xarxa Natura 2000, seguirem amb el Pacte Nacional per l'Educació, farem una llei electoral proporcional, aplicarem amb fermesa les noves polítiques ambientals i les noves polítiques de benestar, que hem criticat al Parlament. Serem els primers a avançar en la línea que marca el capítol de Drets i Deures de l'estatut, al què ens vam oposar. Abandonem, doncs, les propostes neoliberals de xecs i les desarrollistes de fer més carreteres que cap altre país d'Europa. Nosaltres desenvoluparem ara el programa del govern d'esquerres".

Ciència-ficció? No, és la versió del Carod, que és com és, el pobre:

"Carod diu que el Tinell també és valid amb CiU" (vilaweb)

El nen idiota

Aquest home és incorregible. Un dia van voler fer d'ell un mite i s'ho va creure. I ara és l'únic que continua intentant-ho. No pot parlar de res que no sigui ell? Fins i tot en aquesta ocasió, havia de posar-se a ell davant de tot? Pot deixar de fer girar tot el seu discurs al voltant d'ell i el seu melic? És el nen idiota de la política catalana. Auto-referencial i idiota.


Carod destaca el caràcter "amable, democràtic i progressista" de Guti, amb qui va compartir "lluita antifranquista"

BARCELONA, 6 Oct. (EUROPA PRESS) -El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha destacat avui el caràcter "plural, amable, democràtic i progressista" del dirigent històric del PSUC Antonio Gutiérrez 'Guti', mort avui, i ha recordat haver-hi "coincidit en la militància catalanista i la lluita antifranquista".
Carod va conèixer Gutiérrez en l'Assemblea de Catalunya, on tots dos "vàrem compartir detenció a Via Laietana i presó a la Model després de la caiguda dels 113 membres de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya el 1973".
Per aquesta raó, i "malgrat les discrepàncies polítiques dels últims anys", Carod ha destacat avui la militància progressista de Guti i ha lamentat la seva pèrdua.

Un dels nostres

S'ha mort l'Antoni Gutiérrez Díaz.

Vam compartir partit. I fins i tot quan no coincidíem ens va obligar a argumentar i a pensar millor. Un dels nostres, des de feia molt de temps. Aquí, el seu últim article.

Posem per cas

QDS et proposa un joc de lògica. A veure si l’encertes.

Posem per cas que ets un ex-conseller i diputat de CiU i que saps que tens una certa fama de corrupte (tan li fa, ara, si ho ets o no, amb la fama n’hi ha prou). Posem per cas que un dia et presenten un rus forrat, forrat. Dels que van fer “l’acumulació primitiva” fa quatre dies, vaja. Posem per cas que et proposa fer negocis amb tu, i més particularment amb una empresa que és teva però està al nom de la teva dona, que per això serveix. Et convida a sopars i et regala puros (de 1.000 duros, que deia el Curto) i et fa la pilota, i tal.

Posem per cas que sobre les espatlles tens una cosa que serveix, a més de per comptar quartos, per rumiar una mica.

Què fas amb el rus?

1- Li faig de consultor i d’assessor fiscal i financer.
2- Sospito una mica... (per si és un moro camuflat).
3- Li pregunto si sap què és la pasqua i què és la diada.

Enric el lúcid

Com t'hem trobat a faltar tot l'estiu, Enric. Ja sabem que el grup godó fa rabieta, però hi publiquen dos monstres: el Juliana i el Morán. Avui, divendres 15 de setembre, és imprescindible llegir l'article de l'Enric Juliana a La Vanguardia. Intuïció, lucidesa, anàlisi i mala llet a parts iguals.

Transferir... a qui?

Després d'aquest estiu, La Nació, així, en majúscules, ha après una cosa nova: que si els treballadors de terra d'Ibèria fan vaga és perquè l'aeroport el gestiona aena, que és una cosa que deu ser dolenta perquè està a Madrid. Bravo.

S'ha reforçat, doncs, una mena de consens preexistent sobre la necessitat de transferir El Prat. QDS participa d'aquest consens per dues raons fonamentals: (1) ens hem acovardat, darrerament, i (2) ens fa mandra rumiar. Però de cop, txàs, van el psc i (menys sorprenentment) ciu i ensenyen les cartes. Ara resulta que volem que el govern central transfereixi l'aeroport del Prat per tal que la Generalitat pugui obrir-lo a la gestió privada. Mmmmm...

O sigui, que l'objectiu principal és poder fer la concessió nosaltres mateixos, a prop de casa. Si l'augment de l'autogovern i la construcció nacional consisteixen en això, deu ser veritat que tenim ànima de comissionista.

Comença a marxar-nos la mandra, ves per on. Totxos que som: es tractava de transferir l'aeroprt... del sector públic al sector privat. I després resulta que les vagues són salvatges. Va com va.

Les preguntes difícils

QDS proposa algunes preguntes per a l'examen que haurà de decidir quins immigrants poden votar a les eleccions que es celebren a casa nostra. Acceptem propostes.

1) El dia 11 de setembre, què es fa?

• pensar en La Nació
• mirar la CNN per si de cas
• anar a la platja, com la majoria dels catalans
• anar a veure la Tura a la ciutadella

2) Quins són els comportaments típicament catalans cap a les dones

• les dones immigrades, o putes o minyones
• que cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina
• a les llistes dels partits indepes, que hi hagi un 85% d'homes

3) Quin és el barret típic dels catalans?

• els catalans no solen portar barret
• la barretina
• una diadema amb un penis, si van per la rambla
• qualsevol menys el frigi
• la corona d'espines

4) Quins dels següents personatges et semblen modèlics, segons els estàndards de Catalunya?

• Javier de la Rosa, Pascual Estivill, Felip Puig
• L'evasora fiscal i andorrana Montserrat Caballé, que es va presentar per CiU
• L'Ali, el Moha, la Conchi, la Leydis i el Miquel, que paguen els seus impostos

5) Cita les muntanyes sagrades del país

• Montserrat i el Montseny
• el Canigó i el Tagamanent
• deixi les drogues

El paquet dels moros

QDS torna, amics i amigues. No ens hem pogut aguantar. Ens vam jurar que faríem vacances fins el setembre, però no hem pogut més. Els nacionalistes del PP, CiU i ERC (cadascú el seu, de nacionalisme) no ens han deixat.

L'Herrera s'ho ha currat per tal que ICV, IU i el PSOE diguin al congrés que algun dia els immigrants regulars podran votar a les municipals, com a mínim. És la primera vegada que un partit que ocupa el govern de l'estat diu aquesta cosa amb tanta seriositat. Però no podia ser.

Han sortit els identitaris.

Segons el PP, en tot cas això hauria de limitar-se als immigrants llatinoamericans, que s'assemblen més a "nosaltres": parlen castellà i són catòlics. Deu ser això. Els de CiU no s'han quedat curts: que si volem desnaturalitzar el país, que si no coneixen "la nostra cultura", que si això posa en risc la nostra identitat. Total, que no, que no s'assemblen prou a "nosaltres" (un nosaltres diferent, està clar). El primer pas és que es transmutin en el català-tipus-inexistent, i (segons el Duran) "l'últim pas" és que puguin votar (CiU). I els d'ERC han volgut dir tres quarts del mateix sense que es notés. Segons la seva portaveu, donar el dret a vot als immigrats és "començar la casa per la teulada", que tothom sap que és una part que no es construeix fins al final. Total, que la Llansana-Duran també creu que és l'últim pas. Quan s'assemblin a "nosaltres", perquè cal assegurar "la integració cultural, lingüística i en valors democràtics" (Puigcercós).

L'argument més recorrent per part dels tres identitaris és: "la política de concessió de drets als immigrants forma part d’una política integral d’estrangeria" (erc dixit) que ha d'incloure drets, però també ha d'incloure deures. Un paquet de les dues coses, vaja.

QDS accepta que els drets i els deures s'han d'assolir conjuntament. I, per tant, donem un consell als extracomunitaris:

Deixeu de pagar impostos. Passeu-vos el codi penal i el codi civil pel forro dels collons. Feu botifarra als mossos. No porteu els vostres fills a l'escola. Siseu al súper. Oblideu el codi de circulació. No pagueu ni lloguer ni hipoteca. Coleu-vos al cine. Pixeu al carrer, com fan els guiris i els idiotes locals. I que s'empadroni el Clos.

Un cop fet tot això, ja podreu negociar en condicions la composició del vostre paquet de drets i deures.

També en això té raó Georges Brassens. Quand on est con, on est con.

El cedre

Qualcosa di Sinistra recomana amb fervor l’article de Robert Fisk avui a La Vanguardia sobre Beirut i el Líban. Si algú és capaç de somriure durant les quatre hores següents a la seva lectura, que ens avisi. Que l’esborrarem de les nostres agendes.

I demà tothom a la concentració contra la impunitat d’Israel i per la pau al Líban i a Palestina. A les 8 a la Plaça Sant Jaume. No hi ha res millor a fer.

No a les lectures d’estiu

Un costum àmpliament estès entre articulistes, bloggaires i polítics que no es volen jubilar és aconsellar, cap aquestes alçades de l’any, una llista de lectures d’estiu.

Aquesta és una pràctica totalment detestable. D’idiotes.

En primer lloc perquè es basa en una suposició de superioritat que sovint és perfectament injustificada. Però sobretot perquè és avorrida i previsible. Qui pot confiar en el criteri literari d’algú amb tan poques idees com per recomanar llibres per l’estiu? Qui pot confiar en el criteri literari d’algú que creu que l’estiu i la platja són els llocs ideals per llegir? O que creu que els seus lectors només llegeixen quan estan de vacances i no saben què fer?

No heu tingut mai la sospita que hi ha gent que només llegeix un llibre a l’any, cap al juliol, preferiblement lleuger, amb lletra gran, i que a sobre té els sants pebrots de recomanar-lo als altres? En aquest país tothom és arquitecte, entrenador de futbol i crític literari estiuenc.

Per contra, a QDS recomanem, a l’estiu, el tour a mitja tarda, el xiringuito de la platja, la cerveseta a la terrassa, dinar bé i sopar tard. I continuar llegint com a l’hivern.

I, en aquests moments, preocupar-nos per Palestina, el Líban i l’Orient Mitjà. Dijous 20 de juliol, a les 20h, concentració a la Plaça Sant Jaume.

Aquí un vídeo amb notícies sobre Iraq.

L'home qualsevol

Catedràtics i altres professors de número, directors de teatre, articulistes i escriptors, van decidir un dia que havien de fer sentir la seva veu, fins llavors segons ells silenciada. Mai un grup tan selecte s'havia sentit tan marginat del debat públic. Total, que van escriure un paper en el que deien que la clivella Catalunya-Espanya monopolitzava l'espai públic i que els partits d'esquerres havien caigut a la trampa de parlar d'aquests temes en comptes de parlar de polítiques socials.

Els mitjans de comunicació els van acollir, amb mala llet però amb generositat. Van parlar d'ells fins la sacietat i van aprofitar-los per tornar donar voltes sobre la nació, Catalunya i Espanya, en l'ordre que vulgueu. I vist l'èxit, van decidir que al primer manifest li seguiria el segon. I que potser farien un partit.

Ja l'han fet. Es diu "Ciutadans. Partit de la ciutadania". Ara es veu que ja no són d'esquerres ni de dretes, sinó anti-nacionalistes (total, que parlen de Catalunya i Espanya i de la nació). Diuen que s'ocupen "dels problemes de la gent" i que estan contra la "classe política catalana" (així, en general) i que representen a les persones corrents. I que cal reduir la quantitat de funcionaris de la Generalitat, perquè hi ha massa gent que viu del cuento del nacionalisme. (No han explicat si prefereixen reduir els mestres o els metges).

Bueno.

Senyors de Carreras, Azúa, Tubau i companyia. Para este viaje no hacían falta alforjas. Tant taxidermista, tanta càtedra, tant articlet, tanta estrena, tant explicar què havien de fer les esquerres, tant de tot per acabar sent una mala còpia dels para-feixistes de l'Uomo Qualunque.

A cagar!

Aquí, un anunci electoral

Les bleus o i azzurri?

Avui, música ligera, que fa calor i vénen les vacances.

Us proposem una pregunta: amb qui anava l'esquerra, ahir a la final del Mundial?

Amb els francesos, multiracials, republicans i laics? Amb els italians, meridionals, llatins i faldillers? Amb els que van perdre, o amb els que havien de perdre? Amb els italians, perquè estem en contra de retrassar l'edat de jubilació i el Zidane ja cantava, o amb les 35 hores?

Amb el país de la résistance o amb el dels partisans? El de Togliatti o el de Thorez? George Marchais o Enrico Berlinguer? La festa de l'Unità o la de l'Huma? Chirac o Berlusconi? Còrsega o Sardenya? Tangentopoli o Clearstream? Schumann o Spinelli? La Màfia o l'ENA?

I, sobretot, el més important:

Foie o funghi porcini?!

Per si de cas, aquí una versió bilingüe de la cosa.

El tupperisme polític

Els partits amb dificultats les tenen, aquestes coses.

A QDS encara recordem una Festa de Treball de fa molts anys, en la que la Lali Vintró va assegurar que si cada militant aconseguia X votants nous i cada votant antic n'aconseguia Y, llavors les eleccions eren nostres. Que la cosa estava a tocar de la mà, vaja. Mala senyal: ens vam parir una llet que de què no ens en sortim.

Ara li toca a qui ja sabem. I s'han posat a fer números, a veure si poden insuflar una mica de confiança entre els seus i lluitar contra la imatge de debilitat, que provoca encara més debilitat. La cosa consisteix en fer reunions rollo tupper. Es veu que en Carod i en Puigcercós (no sabem si junts o per separat) faran 75 reunions amb 100 persones (això en fan 7.500). I cadascun d'aquests militants (una hipotètica Montse d'Ullastrell, posem per cas) es reunirà amb 100 persones més. Total, que en menys de 4 mesos, i amb l'agost pel mig, s'hauran reunit amb 750.000 ciutadans que, després d'haver entrat en contacte amb la llum de la veritat (encara que sigui "militante mediante"), no podran sinó votar ERC. Magnífic. Tanquin immediatament les facultats de ciències polítiques de tota Europa.

Fem més números encara. Imaginem que cada militant convida a una amanida catalana, quatre canelons i una crema catalana a cada ciutadà amb qui es reuneixi. Això fan un milió de tomàquets, 250.00 enciams, dos milions d'olives (negres i verdes sumades), 3 milions de canelons, un milió i mig d'ous i mitja tonelada de sucre. I, finalment, els corresponents 7.500 tractaments per aprimar-se.

Potser no guanyaran vots, però dinamitzaran el sectors serveis que serà un portentu.

La flota pàtria

A QDS teníem la remota esperança que les poques obres portuàries que encara es poden encabir en el nostre passeig marítim (perdó, litoral català), precisament pel seu caràcter escàs, serien objecte de profundes reflexions a fi d’ubicar-hi aquells usos que més rendiment puguin aportar. En plata: crèiem que es construiria algun port pesquer per fer amarrar la flota llagostera que tant necessita el país.

Doncs no podrà ser.

A canvi, els germans Nadal (a la foto) ens ofereixen 6.000 noves places en ports esportius. Tot això, evidentment, amenitzat amb les corresponents falques publicitàries del tipus “aquest pla harmonitza la protecció del medi ambient costaner amb les necessitats de desenvolupament local”, perquè així encara faci més ràbia. La única harmonia que desprenen 6.000 places d’amarratge és la melodia i el ritme de samba dels euros, que només se sent de Diagonal en amunt.

Tanmateix, de la presentació del pla de ports esportius, a QDS n’hem tret profit en la forma de dos aprenentatges:

a) Som uns càndids, no havíem imaginat que hi pogués haver 6.000 rics nous a Catalunya.

b) Els germans Nadal són uns campions. No volem que tornin ni el Pere Macías ni el Felip Puig, colla d’amateurs.

De fet, si alguna part del programa electoral està aconseguint acomplir el PSC malgrat l’escurçament de la legislatura, aquesta és precisament la referent a infrastructures. Recordem que estan a punt d’aprovar-nos a la cara el fantàstic pla d’infrastructures del transport, que consisteix bàsicament en: a) autovies amb peatge a l’ombra; b) AVE pagat a crèdit. Pels qui els agradi consultar l’hemeroteca, els suggerim un exercici d’agudesa visual: comparin les propostes sobre infrastructures dels programes electorals de la present legislatura, i endevinin quin és l’únic partit que va ser capaç de superar CiU a l’hora de proposar nous quilòmetres d’autovia.

Però encara ens hem de fer ressò d’un nou disgust. Sempre plou sobre mullat: ara els de la Unió Europea ens volen retallar un 10% de la superfície de vinya. Diuen que el sector no s’aguanta, que no pot competir. Doncs no serà pel suport entusiasta que alguns li brindem! Ja han fet bé els números? Vols dir que no ens entonen la baladeta neoliberal de costum? Vols dir que no hi volen posar, en seu lloc, 18 foradets verds? En fi, que els afortunats que trobin una llagosta no podran acompanyar-la ni amb un Blanc Pescador. Tot plegat, no cal dir-ho, compromet seriosament la nostra aposta estratègica per la via gastronòmica cap al socialisme.

El partit de classe

Ja tenim Estatut. I, com no podia ser d’altra manera, ja tenim la primera proposta de l'oligarquia catalana per treure’n profit. Bref: “No tindrem més diners a partir d’ara? Doncs per nosaltres!”

Es veu que amb els nous recursos de l’acord de finançament es volen carregar l’impost de successions. Collons amb l’espoli fiscal! De quin espoli parlaven? Del de les classes opulentes de Catalunya, que no volen contribuir a la solidaritat de l’Estat? Era això, la clarificació dels criteris de solidaritat? Evidentment, qui ha canalitzat aquesta proposta és el partit que més desenvolupada té la consciència de classe al nostre país: Convergència i Unió. Ningú com ells defensa els interessos dels seus representats. I deu ser per això que s’oposen a la limitació de les donacions anònimes als partits.

Segons les dades de Convergència, l’impost de successions representa uns 900 milions d’euros anuals d'ingressos. I segons ells mateixos, el nou estatut assegura un increment de 800 milions anuals en matèria d'inversions de l'estat en infraestrucutres fins al 2013. Total, que si Convergència torna a manar, l’operació de l’Estatut, pel què fa al finançament, s’haurà reduït a una mera redistribució de recursos a favor dels opulents. Tu aconsegeix més peles i després baixa’m els impostos! Ole, ole, i ole.

A QDS esperem, com a mínim, que aquest exemple ajudi a reflexionar a tots aquells pseudo-progres que defensen les tesis de l’espoli fiscal i el concert econòmic. Més important que quina administració gestiona els recursos és quants recursos gestiona l’administració i com es redistribueix la renda. I això, sembla que l’únic que ho entén és en Mas. Idiotes!

I mentrestant, la resta que si Maragall, que si Montilla, que si Carod, que si Puigcercós, tandem sí, tandem no, la tarara sí, la tarara no...

Socialisme aftersun

Els de QDS volem compartir amb vosaltres la bona nova. Ens l’ha anunciada la Plataforma pel Dret a Decidir, que és una gent que vol que Catalunya tingui el dret a decidir però només si la decisió els agrada a ells. Quina emoció que conté, per tots nosaltres, la seva valoració del referèndum de l’Estatut. Ojito: “L’alt percentatge de l’abstenció és un clar rebuig a l’autonomisme”.

No us puja un calfred columna vertebral amunt?

I no obstant, a QDS creiem que la cosa no va ben bé així. És un bon intent, però un pèl equivocat. Nosaltres tenim el profund convenciment que l’alt percentatge d’abstenció no és tan un rebuig a l’autonomisme com una rebel·lió contra la democràcia burgesa, expressada per una massa crítica i majoritària de socialistes revolucionaris.

Les platges, plenes de revolucionaris. A les platges tèxtils, la massa. A les nudistes, l’avantguarda. A la dreta, els troskos; a l’esquerra, els estalos; i al fons, els maos. Tots ells amb els seus propis venedors de gelats revolucionaris (i anti-autonomistes, si els de la plataforma hi insisteixen). El bany com a manifestació contra la farsa electoral. I les birres, simples ampolles a acumular per fer còctels molotov.

A l’inici d’aquesta entrada, un quadre del nou realisme socialista. Quina emoció.

El dret a decidir

Els que ara estem a QDS ja ho havíem dit abans del 18 de febrer. Els pitjor que li podia passar a ERC era que la manifestació fos un èxit.

Ja llavors semblaven clares algunes coses en relació a ERC i l'estatut. Primer, les dificultats per definir la seva posició. Segon, que els seria molt difícil fer campanya pel no, al costat del PP. Tercer, que dir que "no" era admetre el fracàs de l'estratègia seguida durant els darrers 2 anys i mig (pactar amb els socialistes a Espanya i a Catalunya), i que aquest diagnòstic podia tenir conseqüències imprevisibles. I, com a conclusió, que ERC havia de transitar de l'emprenyada pel pacte Mas-Zapatero a una posició de l'estil "sí però", amb les estacions intermitges que fes falta al congrés i al senat.

Però no va poder ser. Va i una part de la societat catalana convoca una manifestació pel dret a decidir, contra les retallades de Madrid i contra el que van anomenar l'estatut de la Moncloa. I va i la manifestació els funciona i ERC la capitalitza i la interpreta a la seva manera. I s'envalentonen i comencen a dir que hi ha enquestes que els donen 40 diputats. I alguns s'ho creuen i s'empassen que són hegemònics a Catalunya, amb l'ajuda inestimable dels mitjans de la corpo i alguns todólogos de reconegut prestigi (santa llúcia!). I el trànsit cap al "sí però" es complica. I la colleta del Carod ha d'assumir el nul i després el no. Una de les "delicatessen" de la campanya va ser veure un Carod bloquejat, amb dificultats per argumentar sobre un "no" que no es creia, obligat per la seva parroquia, que a la vegada l'espera a casa amb el ganivet afilat. Que Dios me salve de mis amigos que de mis enemigos ya me ocupo yo.

La resta la vam veure ahir dia 18 de juny a la nit. Quatre mesos després, Catalunya ha exercit el seu dret a decidir. Com desde fa anys. Una altra cosa és que les seves decisions agradin als patriotes més patriotes de tots

Gol!!

La Ségolène

Ja tenim nou líder socialista chungo. Es diu Ségolène, li diuen la zapatera, sembla gaullista i milita al PS de França.

Aquesta dona, que aspira a ser presidenta de la República francesa, s’ha fet un forat mediàtic defensant que els nens problemàtics han d’anar a l’exèrcit i que les 35 hores de Jospin van ser un desastre. Tota una declaració de principis. Zarko encara no entén com és possible que les propostes estrella de la socialista de moda el passin per la dreta.

Malgrat tot (malgrat la ràbia que fa, volem dir), cal reconèixer alguns mèrits a la Ségolène. Sobretot si la comparem amb la fauna local. La diferència entre els socialistes francesos i els espanyols (i això inclou els catalans, mi dispiace) és que aquí els seus dirigents són més idiotes i més liberals, quan no fan de teòrics de la obvietat.

La última, una petita perla del president del govern: quan es fa una reforma fiscal no es pot pensar només en quins efectes tindrà sobre la redistribució de la renta, sinó també en el bé general. Ho deia referint-se a una desgravació fiscal per fons de pensió de 12.000 euros. No s’ha de pensar qui deixa de pagar què. Tant li fa si el beneficiat està forrat o no arriba a final de mes. El més important és el bé general. Collons, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol! Però general de quí? Es clar que hi a un dirigent d’un partit que es diu d’esquerres (ho posa a les sigles), i que és portaveu al Congrés, que va dir que quan menys Estat, millor. Caram, amb l’estat català del benestar!

De totes maneres, com era de preveure, un insult a la intel·ligència d’aquesta magnitud no va merèixer ni una línia als diaris, ni un sol comentari a cap mitjà. Pitjor que els polítics idiotes són els opiniatres lamentables (i perdoneu la redundància). Els primers els podem fer fora no votant-los.

A QDS preferim Ségolènes a trileros que parlen d’oïdes i són incapaços de tenir idees diferents a les del Rato.

El precariat

QDS ha fet una enquesta. Vam passejar-nos per les seus de ràdios, diaris i teles a la recerca dels nostres amics els "creadors d'opinió", opiniatres i todólogos en general, per tal de plantejar-los una pregunta senzilla: què us ve al cap quan sentiu la paraula precarietat?

Els resultats són els següents: 5 d'ells van dir que "precarietat" definia la situació del Maragall; 7 van inclinar-se per mencionar la direcció d'esquerra; 3 van aludir a "les penoses condicions en què treballa la selecció catalana de hoquei sobre patins"; i un va relacionar la precarietat amb "les dificultats perquè travessa el burro català com a espècie".

En fi.

Vegeu aquí un text interessant i suggerent sobre la temporalitat, publicat a la revista Jovent, la decana de la premsa política juvenil a Catalunya.


TEMPORALITAT: què significa i com combatre-la

Si hi ha un element central, vertebrador (tot i no ser exclusiu) en aquesta categoria que s’ha anat denominant “precariat”, sens dubte aquest element central és la temporalitat existent en el mercat de força de treball. Les dades que reflecteixen aquesta realitat són repetides amb to de missa fúnebre (és a dir, com quelcom lamentable, però inevitable) quan es parla del tema: més del 32% dels llocs de treball són temporals, el 90% dels nous contractes són temporals, gairebé el 60% dels i les joves treballen amb contracte temporal. Però el que és rellevant si es vol canviar la situació és entendre el per què de la situació. Un empresari que contracta temporalment per un lloc de treball fix no ho fa perquè vulgui fotre al treballador ni perquè sigui insensible, dolent o particularment fill de puta. Ho fa perquè és la opció factible més rentable. Fa el que faria tot empresari racional. És, simplement, una qüestió de classe.

Ara, la taxa de temporalitat dels joves és el doble (gairebé: 31% a 57%) de la dels majors de 30 anys. La seva estructura d’ocupació per sectors és, però, pràcticament igual. Dels contractes temporals que cada any es realitzen, el 9% són realment per feines temporals i el 91% són fraudulents: es contracta temporalment per llocs de treball fixos. Si aquests últims fossin contractats de manera indefinida (que és el que correspondria al tipus de feina desenvolupada), en pocs anys la taxa de temporalitat cauria ràpidament. (L’exemple més evident és que el contrari ha passat en els països que han legalitzat noves formes de contractació temporal, com Itàlia en els darrers anys o Espanya als 80, on les taxes de temporalitat es van disparar poc temps després de què s’introduïssin aquestes “encertades i necessàries reformes”). Si es vol avançar en aquesta direcció s’han de modificar els costos i beneficis de cada opció (els incentius) que porten l’empresari a prendre la decisió, per exemple, a través d’un major control o l’ús de subvencions als contractes indefinits. Tot i així, aquestes opcions no són les més adequades.

Si no hi ha cap manera raonable d’alterar els costos i beneficis per reorientar les decisions de l’empresa sense que el cost social (en despeses de control, en subvencions a les empreses, en despeses administratives: diners que es podrien dedicar a altres coses) sigui superior al benefici social obtingut, només queda la opció de restringir el camp d’elecció de l’empresari. Si la possibilitat de contractar temporalment es limités a només a aquells sectors amb major inestabilitat de la demanda, tots els empresaris d’altres sectors ja no podrien contractar temporalment. El problema és que aquells sectors on es pot admetre la necessitat estructural de contractar temporalment per puntes de demanda (la hostaleria, la construcció, el comerç) són ja ara els sectors amb taxes més altes de temporalitat (fraudulenta). Si bé limitar els contractes a aquests sectors suposaria un avenç al menys pels qui treballen en altres sectors, el problema del frau es reproduiria a nivell sectorial (com ja passa) precisament en els sectors que concentren la majoria de contractes temporals. Això els faria encara més atractius i suposaria un estímul per a què es sobredimensionessin encara més del que ja ho estan (“sol i platja,... i totxo!”), dificultant més el canvi de model productiu del país. Si dintre d’una economia, sector o empresa existeix la possibilitat de contractar temporalment, i és la opció més rentable, és impossible discriminar a priori entre la contractació temporal “correcta” (aquell 9%...) i la fraudulenta (el 91% restant). Si només existís la possibilitat de contractar indefinidament segurament les empreses amb necessitats temporals tindrien majors costos per ferho dels que tenen ara: haurien de pagar salaris més alts i indemnitzacions més altes (tot i que no desorbitades: un contracte indefinit de 10 mesos més indemnització de 33 dies per any treballat suposa un increment del cost del 9%). També cal recordar que els contractes indefinits, actualment, tenen un períodede prova d’entre 2 i 6 mesos (durant els quals es pot despatxar sense indemnització), de manera que qui realment necessités contractar temporalment de veritat podria fer-ho igualment. Els qui tenen gent durant 3 o 4 anys encadenant constantment contractes temporals no tindrien més remei que contractar indefinidament. No despatxarien en massa perquè el que regula l’ocupació és la demanda agregada de producte (i no simplement el cost del treball, comprediquen els apòstols del neoliberalisme), i la caiguda en el nivell de producció contrauria més els beneficis que els petits increments salarials que els treballadors poguessin aconseguir. En definitiva, probablement restringir totalment la possibilitat de contractar temporalment crearia friccions en els sectors on això fos realment necessari (tot i que molt menors del que es suposa).

Malauradament, sembla ser l’únic camí que pot portar a una solució del problema de la temporalitat: si el contracte temporal és la solució factible més rentable (i per tant la triada per l’empresari) i no hi han maneres de fer-la esdevenir menys rentable, només es pot evitar si deixa de ser factible. Al cap i a la fi, quin és el problema més gran? El 9% de temporals autèntics o el 91% de temporals falsos? El contracte indefinit no el van inventar els empresaris. Va ser una conquesta, com totes les del moviment obrer, forjada amb la mort i la sang de milers de persones d’arreu del món. Una conquesta que, com tantes altres, ens han anat robant durant els últims anys. És hora de començar a reapropiar-nos del nostre propi futur.

Pablo Martinelli Lasheras

Maestro de maestros

Gracias Gregorio por responder a nuestra demanda y acuchillar sin piedad a la mediocre clase política i periodística de este país. De lunes a viernes te echamos de menos.

Aquí teniu la sabatina d'avui:

http://www.lavanguardia.es/web/20060603/51269370609.html

Catalunya mereix riure més

Ja som aquí. Avui comencen dues setmanes de campanya electoral, que coincideixen amb el punt més baix de la política i el periodisme a Catalunya. Feia molt de temps que els uns i els altres no oferien aquesta imatge de banalitat i incompetència. Gregorio Morán, per favor, recupera la segregació biliar, afila la navalla i anima una mica la campanya, que ens avorrim i ens va la marxa. Gregorio, reagisci, di qualcosa.

I hi ha material de sobra, per fer una bona escabetxina à la Morán i riure una estona. La darrera és que ara resulta que si surt el “no”, Catalunya obligarà als partits a tornar a portar a Madrid l’estatut del 30 de setembre. Venga, con dos cojones! Super Roca Reloaded diu que ell ho aconseguirà, amb la mateixa perspicàcia política amb que ha aconseguit que Zapatero canviï d’aliances parlamentàries. I mira que era difícil!

A QDS tenim els nostres dubtes sobre si aconseguirem les seleccions catalanes (i ens la sua, la veritat), però estem convençuts que tindrem una reforma fiscal de dretes i deduccions fiscals per fons de pensions milionaris. I el retorn de les polítiques socials conservadores al govern central i possiblement a la Generalitat. Gràcies, oh salvadors del país, per retornar a Convergència la clau de les decisions a Madrid i a Catalunya.

Però, per favor, no us atureu aquí. Fins ara no ens heu fallat. Després d’un cristo, un altre, sense perdre el ritme. Visites a Perpinyà, informe Sellarès, corones d’espines (quin gran ministre d’exteriors que es perd Catalunya!), llei electoral, declaracions del Carretero, cartes del Vendrell, conselleria pel Vendrell, vot nul, vot no... No us atureu. Catalunya mereix més. Ara toca que un bon espectacle d’auto-fagocitació. Va, que aneu ben encaminats.

Catalunya mereix riure més. Si Brian podia mirar el costat bo d’una crucifixió...

http://www.youtube.com/watch?v=CWuRTWoC7BI&search=life%20of%20brian

La campanya de la llagosta

A QDS estem molt nerviosos. No podem d'excitació. Com adolescents, comptem les hores que falten per avui a les 12 i les que separen aquesta mitjanit de les 8 del vespre del 18 de juny.

Aquesta nit comença la campanya més prometedora de la història, al final de la qual, si guanya el no, estarem en condicions de millorar els nostres estàndards de vida com mai havíem somiat. És la primera vegada que tenim aquesta oportunitat, i no la podem de perdre.

Tremoleu, llagostes dels mars!

En contra del periodisme

Ja està. Ja ha passat el debat sobre l'estat de la nació. Els caps dels grups parlamentaris han presentat amb major o menor gràcia els arguments que han cregut convenients, criticant o recolzant l'acció del govern, en tal tema o en tal altre. Han discutit, han acordat i han desacordat. S'han presentat projectes i se n'han desestimat. Però s'ho haguessin pogut estalviar, tot plegat.

En realitat, a jutjar pels comentaris a ràdios, teles i diaris, haguéssim pogut substituir el debat sobre l'estat de la nació per un partidet al futbolín, o per la medició dels atributs respectius, per exemple. Sembla que la única pregunta a la que tothom intenta respondre és "qui ha guanyat?", i la resposta només pot ser o Zapatero o Rajoy.

Aquesta és la lectura del debat que veritablement interessa a la classe opiniatra. Qui ha guanyat i qui ha pedut. Cap referència al contingut dels discursos, cap referència a les propostes o a les crítiques concretes, als debats principals. Res. Tot això és massa complicat. Només un reguitzell d'anècdotes a la recerca d'indicadors que permetin determinar quin és el marcador final: el recompte d'aplaudiments, les cares de satisfacció i insatisfacció dels diputats propis i rivals, rumors sobre celebracions i sobre lamentacions. Com si no sabéssim que bona part dels esforços dels diputats en un debat com aquest estan dirigits, precisament, a fer creure als periodistes que el seu jefe ha estat millor que el jefe dels altres. Quina astúcia, la dels tertulians.

La Política està desapareixent de la crònica periodística, fins i tot de la crònica parlamentària, amb l'honrosa excepció del guinyol i l'Enric Juliana. I després es lamentaran del desinterès de la ciutadania per la política. El pitjor és que tot resulta molt previsible: sempre guanya el preferit del comentarista.

O ens prenen per idiotes o els idiotes són ells.

Aquí, el tall d'un discurs de Daniel Rabinovich, un dels parlamentaris preferits de QDS. De Les Luthiers, naturalment.

http://www.youtube.com/watch?v=sMXz81Y467A&search=les%20luthiers

Me repite la pregunta

Es veia a venir. Han passat uns quants mesos buscant una resposta a la pregunta del dia 18. N'han provat vàries; de fet les han provat totes: a favor del sí, en contra del no, a favor del nul però sense estar en contra del no, a favor del no, en contra del sí...

Però faltava encara una opció. Una opció lògica: si no podem trobar una resposta és que la pregunta està equivocada. Com els mals estudiants quan surten de l'examen: el profe ha preguntat el que no havia de preguntar. El referèndum de Montenegro els ha donat l'excusa que necessitaven. Carod-Rovira, afegint-se inesperadament a la aznariana teoria de la balcanització d'Espanya, ha afirmat que aquest és el model de referèndum desitjable "quan a Catalunya hi hagi una majoria sobiranista i democràtica", en contraposició al referèndum que es planteja ara, en què "només podrem decidir si estem d'acord amb un estatut rebaixat en el marc d'Espanya".

Bueno, bueno, bueno.

Quan un partit diu que el problema són les preguntes, és que té algunes dificultats per fer front als temes centrals de l'agenda política i social del seu país. Si aquest partit és un partit nacionalista i les preguntes tenen a veure amb l'autogovern, és que el partit en qüestió té un grau de desorientació entre alt i molt alt. I més encara si el partit s'ha presentat repetidament com l'impulsor de la reforma estatutària, com el partit de la clau i com el suport principal del govern espanyol. Si les declaracions del Carod són serioses, llavors ni el nou estatut, ni el text del 30 de setembre, ni el del 19 de gener. Se'ns acudeixen poques maneres de demostrar amb més claredat la incomoditat amb què alguns dirigents d'esquerra encaren el referèndum.

Per avui, farem veure que no ens hem adonat de la frivolitat d'anar dient que enveges la situació montenegrina. I deixarem de banda també l'intent d'organitzar amb diners públics una excursió amb els amiguets per anar a "estudiar un cas d'exercici del dret d'autodeterminació".

Aquí, un vincle a una actuació dels genials Les Luthiers, on n'hi ha un que també demana que li repeteixin la pregunta:
http://www.youtube.com/watch?v=1PH1lGRsOfg&search=luthiers

La barra lliure

Si guanya el no, barra lliure.

Encara és l'hora que algú ens expliqui als amic de QDS quina és la proposta per un hipotètic escenari post-no. "L'autodeterminació i una nova relació amb Espanya", hem sentit dir als brillants dirigents de les jerc. Bé, a QDS hi volem afegir també el "socialisme": com que si guanya el no podrem demanar el que vulguem... El socialisme, un audi, un piset al Trastevere. I llagosta, molta llagosta.

De totes maneres, para este viaje no hacían falta alforjas, que això de la independència i el socialisme ja ho diuen els Maulets des de fa anys. I pensar que alguns volien la presidència de la Generalitat... N'hi ha un que es veu que volia ser el nou Roca: el puntet de l'iva, la rebaixa de l'impost de societats, la b40 que demanen les cambres de comerç... Ta hecho daño, Joan? Per no parlar de les piruetes per demostrar a la parròquia pròpia que ells ja estaven pel no fins i tot quan demanaven el nul. Tantes tombarelles, encara es trencaran la crisma!!

Bé, aquí teniu un video simpàtic.
http://backoffice.e-noticies.com/publicitat/flbiceo.html

Que guanyi el no!

Qualcosa di Sinistra (QDS) vol que guanyi el no al referèndum de l’Estatut. A diferència d’alguns, que votaran que no i prefereixen una victòria del sí, nosaltres votarem que sí però desitgem amb fervor que guanyi el no. I quan QDS destija, desitja de veritat.

El país mereix un no. El país rondinaire. El país dels que van de tornada de tot sense haver anat mai enlloc. El país frívol que juga amb les coses de menjar. El país de la postureta. El país de les tombarelles dialèctiques (i prou). El país-víctima. Totes aquestes versions del país, hegemòniques en l’espai públic, hegemòniques a la tele i la ràdio, entre els tertulians i els opiniatres... totes aquestes versions del país mereixen que la seva opció guanyi. I que surti el no.

En algun moment hem de pagar les conseqüències d’haver construït un Catalunya com aquesta. I no hi pot haver un moment més encertat que l'actual. El català emprenyat coneixerà de primera mà les conseqüències de les seves intencions. I ho farà en l’únic camp que li importa: la Identitat (la diferència) i la Pàtria, així, en majúscules.

La cara de vertigen que el dia 18 de juny a la nit posaran alguns que ara demanen el no serà com per recordar-la tota la vida.

Votem que sí, però que guanyi el no!

I a riure!

Avui és dissabte. Aquí teniu la sabatina

Els editors de Qualcosa di sinistra tenim debilitat per tot allò que escriu en Gregorio Morán. Cansats de la insoportable Galàxia periodística identitària, només ens queda esperar amb resignació que arribi dissabte per llegir a les pàgines de La Vanguardia Qualcosa di Sinistra. Lástima, Gregorio, que tengas que publicar al lado de Francesc-Marc Álvaro.

http://www.lavanguardia.es/web/20060408/51243376788.html

Ja està aquí i és de dretes

No en parla ningú. No forma part de l'agenda meditàtica. El Bassas no en diu mai res. Però ja està aquí: la reforma fiscal del PSOE.

En qualsevol altre país hauria ocupat les pàgines dels diaris i les tertúlies de la ràdio. Però aquí no. Aquí la cosa va de l'hoquei sobre patins i el burro català. No hi ha temps per banalitats com el sistema fiscal. Excepte a Qualcosa di Sinistra (per coglioni, suposo). Com que el tema ens preocupa, us adjuntem un fragment d'un text que us pot ser d'interès. Es tracta d'un document elaborat per Joves d'Esquerra Verda, les joventuts d'ICV.

BAJAR IMPUESTOS NO ES DE IZQUIERDAS
(Y MENOS BAJÁRSELOS A LOS RICOS)
Porqué debemos oponernos a la reforma fiscal.

[...] nos oponemos a la reforma del IRPF y del Impuesto de sociedades incluida en el Anteproyecto de Ley del gobierno central por 3 razones:

Por razones de principios políticos: por el continuismo que supone respecto a la política fiscal neoliberal del PP; la reducción como mínimo en 4000 millones de euros (estimación del gobierno central, que se repartiría a partes iguales entre reducción de recaudación por IRPF e Impuesto de Sociedades) en los ingresos del Estado como consecuencia de esta reforma está orientada en la perspectiva de

a) bien hacer más regresivo el sistema fiscal y redistribuir las cargas fiscales hacia las rentas más bajas reduciendo los impuestos directos e incrementando los indirectos,
b) bien reducir los ingresos del Estado y por tanto su capacidad de intevenir en la economía, ofrecer servicios que no son o no pueden ser ofrecidos por el mercado y su capacidad de redistribuir la renta,
c) bien una combinación de las dos anteriores.

Además ni siquiera la versión más derechista del keynesianismo (que favorecería la reducción de la presión fiscal frente a los otros instrumentos de política económica para estimular la demanda agregada) permite justificar la reducción de la presión fiscal en la fase expansiva del ciclo económico, y menos aún dada la importancia de los elementos especulativo-inmobiliarios del mismo. Por no decir lo que supone para España (con una presión fiscal menor en un 5% del PIB que la media comunitaria y un 6% que la media de la zona euro) la caída en un ulterior 0,5 % del PIB de los ingresos del Estado para la construcción de un auténtico Estado de bienestar (ya que el actual es raquítico).

También supondrá una reducción de la capacidad financiera de la Generalitat (se calcule con o sin nuevo sistema de financiación, ya que el IRPF es una de las principales vías de ingreso en ambos); reducción que puede llegar ser relativamente mayor que para otras comunidades o para el gobierno central, dadas las respectivas estructuras de renta y el diseño del nuevo impuesto.

Por los contenidos económicos de la reforma: además de rechazar la reforma porque supone una reducción de la presión fiscal y de que esto va en la dirección contraria a la de nuestro proyecto político (es decir, por sus efectos indirectos), rechazamos esta reforma fiscal porque directamente supone una reducción de impuestos para las rentas altas (sean del trabajo o del capital) en el IRPF y una reducción de la imposición al capital (IS) relativamente aún mayor. A pesar de algunos pasos positivos en pocos temas concretos, en general la reforma debe ser valorada negativamente y como un paso atrás.
Aunque en la práctica supone una reducción impositiva para casi todos los contribuyentes, globalmente el sistema será más regresivo por la reducción de tramos, por la reducción de la imposición del ahorro para las rentas altas y su incremento para las bajas, y porque al final las clases trabajadoras se verán más afectadas por la reducción de servicios públicos consecuencia de la reducción de los ingresos del Estado o el incremento de los impuestos indirectos (regresivos) para financiarlos. Por esto para las clases trabajadoras la reducción de impuestos es un mal negocio, un arma de doble filo de la que tienen más que perder que ganar. Un breve análisis puede ilustrar los efectos regresivos de la reforma.

Los elementos principales de la reforma son:

1) Cambios en la tarifa del IRPF. Son cambios tanto en los tramos como en los tipos (el % de la renta de cada tramo que se paga como impuesto sobre la renta).

· Se reducen los tramos (se suprime el primero que tributa al 15%) de 5 a 4. A pesar de que se amplían las reducciones por mínimo familiar y se aplican de un modo más progresivo (ver más adelante), los beneficios se concentran sobre grupos de rentas muy bajas (aunque no los de menores rentas) pero de escasa densidad, y la mayoría de la clase trabajadora (en niveles bajos y medios de renta) verá poco perceptibles las reducciones. No así las rentas medio-altas y altas (que tributan en varios tramos y a marginales superiores), ya que el desplazamiento hacia adelante de la renta a que se aplica cada tipo (ver tabla) les supondrá mayores reducciones (además de aprovechar también la reducción de los tramos más bajos). La reducción de tramos reduce en sí la progresividad de un sistema fiscal, que consiste en hacer que quién tenga una renta más elevada pague proporcionalmente más. Reducir el número de tramos para “simplificar” el impuesto como dice el gobierno no tiene ningún sentido, ya que lo que interesa desde una perspectiva de izquierdas es que un sistema fiscal sea progresivo, no simple. Por otra parte la simplificación por reducción de tramos consiste en una suma y un producto menos, lo que lo hace en la práctica rídiculo para defender la nueva estructura impositiva.

· Se reduce un 2% el tipo marginal del último tramo (del 45% al 43%). Esta medida no tiene justificación alguna desde nuestro punto de vista y no es más que una reducción desvergonzada para las rentas elevadas. Más preocupante aún es que el gobierno central se enorgullezca de ello y lo presente como uno de los elementos más positivos de la reforma.

· Los tramos se desplazan hacia adelante (los tipos se aplican para niveles de rentas más altos). El efecto es reducir la presión fiscal especialmente para las rentas más elevadas, ya que las más bajas tributan a pocos tramos. Por ejemplo, más de la mitad de los contribuyentes tributarán al tipo marginal del 24%, lo que no constituye precisamente un buen ejemplo de progresividad.

· Las deducciones por mínimo personal se aplican a la cuota (se quita la deducción a lo que te toca pagar) y no a la base como ahora (se quita la deducción a la renta sobre la que se calcula lo que te toca pagar).

Aumentan las deducciones por mínimo personal de 3.400 a 5.050 euros. A esto hay que añadir para los asalariados una ulterior deducción que pasa de 3.500 a 4.000 euros. Este elemento supone eliminar los efectos perversos de las deducciones en la base que introdujo el PP que generaba deducciones mayores a mayores niveles de renta. Si tu marginal era de un 45%, por cada euro de deducción te ahorrabas 45 céntimos, y si era del 15% la deducción era 15 céntimos. Es un elemento positivo pero por sí mismo no puede hacer cambiar el juicio negativo sobre la reforma, ya que los efectos absolutos de este cambio son casi inapreciables (aunque teóricamente sea más progresivo, no implica magnitudes monetarias considerables).

2) Las desgravaciones por vivienda se mantienen como ahora (desgravaciones para la compra y no para el alquiler); se elimina la desgravación adicional en caso de que la compra se realice con hipoteca. En ausencia de una deducción por alquiler que altere los precios relativos de las opciones de compra y alquiler para estimular el último, la eliminación del aumento de desgravación por hipoteca recae sobre los sectores más desfavorecidos que soportan con mayor dificultad las cargas hipotecarias. En general se mantiene el estímulo perverso a la opción de compra, elemento del sistema fiscal español que ha contribuido a alimentar la subida de precios de la vivienda (y por tanto la burbuja subyacente) y a contraer el mercado del alquiler. La filosofía es diametralmente opuesta a nuestra política, basada en una reorientación de los estímulos fiscales hacia el alquiler combinada con una sólida intervención pública en el mercado tanto como oferente como regulador. Pero toda intervención en el segundo sentido se verá limitada por el diseño de unas desgravaciones fiscales que siguen haciendo racionalmente más atractiva la opción de compra, dada la ausencia total de desgravación por alquiler. La política de izquierdas es la que va en dirección contraria.

3) La tributación del “ahorro” (beneficios del capital financiero) se unifica al 18% (antes había varias fórmulas para las varias formas de ahorro). Esto se ha vendido por parte del gobierno central y prensa afín como un aumento de la imposición al ahorro (como concesión hacia la izquierda), aunque la realidad es que muy pocas figuras del ahorro ven aumentado su tipo impositivo, las que lo ven son las correspondientes a las rentas más bajas (las que tributaban en la escala general del IRPF a menos del 18%) y la tributación del ahorro se reduce en numerosas figuras para las rentas más elevadas, ya que muchas de ellas dejan de tributar en la escala general (en función de la renta, del 15% al 45% en la escala antigua) y pasan a hacerlo al antedicho 18%; de esta manera la tributación al ahorro se vuelve más regresiva.

Además sigue manteniéndose la discriminación tributaria en función del origen de la renta, de manera que alguien que vive de las rentas del ahorro paga generalmente menos impuestos que alguien que vive de las rentas del trabajo, además de pagar siempre la misma (baja) proporción (18%) independientemente del nivel de renta. También esto es totalmente contrario a nuestra concepción de la equidad y a la progresividad técnicamente hablando, en un sistema tributario que, como mínimo, debería gravar a todas las fuentes de renta según una escala progresiva (si no aplicar una escla con tipos mayores a las rentas del capital). Los siguientes elementos contrarrestan a menudo la bajada de impuestos para las rentas más bajas y acentúan la de las más altas.

-Intereses de cuentas corrientes y depósitos dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Supone un aumento para las rentas bajas y una disminución para las altas. Además reduce la progresividad global del sistema al transferir fuentes de renta de la base a la que se aplica una escala progresiva y cargarlas con un tipo constante (bastante bajo, por cierto).

-Intereses de Deuda Pública dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Lo mismo que en el punto anterior.

-Ganancias de la venta de acciones cuya compra y venta se realiza en plazo inferior a un año (especulativas) dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Mismas consecuencias que los puntos anteriores, con el añadido de que las operaciones especulativas se ven premiadas y estimuladas (ver punto siguiente).

-Ganancias de la venta de acciones cuya compra y venta se realiza en plazo superior a un año (no especulativas) tributaban a un 15%. Ahora lo harán al 18%. Es uno de los pocos casos en que sube el tipo aplicado, aunque precisamente este caso aumenta la rentabilidad financiero-fiscal de las operaciones especulativas al eliminarse el diferencial de gravamen con las no especulativas (aumentando la rentabilidad financiero-fiscal de las primeras).

-Los ingresos por dividendos incrementaban la base en un 140% del valor de los mismos y se reducía de la cuota el 40% de su valor (entraban en la tarifa general en un 140% y se quitaba el 40% de la cuota, lo que te toca pagar). Este sistema hacía que los contribuyentes con menores rentas recibían dinero (más cuanto menor fuera su renta) en vez de pagar impuestos por este concepto y los de rentas elevadas pagaban. Ahora los 1000 primeros euros no tributarán y el resto la hará al 18%, lo que reduce los impuestos para las rentas altas (las que tributaban por encima de una marginal del 45%) y los aumenta para todas aquellas que tributan a un tipo marginal inferior a un 37% (y las que tributan por debajo del 28% dejan de recibir dinero). Además el sistema acentúa su carácter regresivo.

-Seguros: Tributaban a la tarifa general el 60% de los rendimientos en pólizas a más de 2 años y el 25% si eran pólizas a más de 5 años. En otras palabras, el gravamen iba (en función del nivel de renta) del 9% al 27% para el primer caso y del 3,75% al 11,25% para el segundo. Ahora todo tributa al 18%. Así las rentas bajas ven incrementada su presión fiscal y las altas la ven reducida en el primer caso, aumenta para todos (pero más para los pobres) en el segundo y aumenta la regresividad.

-Los rendimientos obtenidos de los fondos de inversión tributaban como las acciones (15% a partir de un año) y ahora pasan al 18%. Sigue manteniéndose la tributación únicamente a la hora de la realización (cuando se retira la inversión). Mismas consideraciones que para las consideraciones sobre acciones: aumento de la regresividad y estímulo a las inversiones especulativas.

-Los planes de pensiones reducen la aportación máxima anual a los 8000 euros (hecho positivo, porque este instrumento se utiliza por las rentas elevadas para reducirse impuestos) pero con límite de aportación del 30% (para menores de 52 años) y del 50% (para mayores de 52 años) de la renta del ejercicio, lo que hace que sea más fácil para los ricos que para los pobres hacer contribuciones (hecho negativo).

En todo caso hay que considerar negativamente los efectos del mantenimiento de deducciones por aportaciones a planes y fondos de pensiones (privados), que se enmarca en la reiterada voluntad (expuesta incluso en la exposición de motivos del Ateproyecto de Ley) de favorecer la formación de un sistema privado de pensiones, que no garantiza el valor futuro de los activos pero supone un suculento pastel para los gestores de fondos (léase bancos u otras entidades financieras), además de ser una amenaza directa a los sistemas públicos de pensiones, reduciendo su papel progresivamente por la vía de los hechos consumados ante el crecimiento (fiscal y por tanto artificialmente estimulado) de los sitemas privados. Por no hablar de que no hay razón para dejar desgravar por una figura aprovechada en sus máximas posibilidades fiscales por las rentas elevadas.

4) El Impuesto de Sociedades bajará del 35% al 30%, y para las pymes del 30% al 25%, entre 2007 y 2011 (se prevé una reducción de un punto anual). Para las empresas dedicadas a la exploración, investigación y explotación de hidrocarburos el IS pasa de un 40% a un 35%. También se prevé reducir las bonificaciones y deducciones aunque esto es más indeterminado. Medida que no cuenta con ninguna justificación en la tradición política de la izquierda. Es el mayor y más simpático regalo al capital. Este punto es justificado por el gobierno con argumentos del más puro estilo neoliberal, como la “globalización económica” y la “mejora del modelo de crecimiento y competitividad”. Lo único que demuestran estos argumentos es la renuncia a un modelo en que la competitividad del país se base en algo más que la reducción de costes laborales, gangas tributarias para las empresas, desregulación ambiental, etc., es decir, en la socialización de los costes y en la privatización de los beneficios. Tanto la medida como los argumentos aducidos para justificarla certifican la claudicación del PSOE en esta materia, hacia el modelo tercermundista de inserción en el mercado internacional que no es ya ni el modelo social-liberal de especialización selectiva.

5) La política de izquierdas debe apostar por un modelo de desarrollo pautado y regulado por el Estado, social y ambientalmente sostenible, que subordine los movimientos de capital a las necesidades ciudadanas. Esto implica un cambio de rumbo en el proceso de construcción europea, que cada vez más se reduce a unión monetaria y mercado único en que las empresas puedan elegir aquella combinación de costes laborales, fiscales y ambientales entre los estados miembros que les permita maximizar beneficios. Este modelo fomenta la competencia fiscal (del que esta reforma es un claro ejemplo) que conduce a una carrera por bajar impuestos para atraer capital, que acaba empobreciendo a todos menos al capital mismo: es la armonización a la baja.

Nuestro modelo exige que la política fiscal sea competencia comunitaria para realizar una armonización al alza y que la política monetaria pase a estar bajo control democrático y asuma el pleno empleo como objetivo prioritario de política económica. De esta manera las políticas monetarias y fiscal podrán ser coherentes (al poder depender del mismo nivel de decisión) y expansivas (al no estar ligada la política fiscal por una monetaria contractiva estatutariamente establecida).

Para que esto sea efectivo es necesario establecer controles a los movimientos de capitales y a la convertibilidad de la moneda: hoy día, poco menos que anatemas.

Los cambios implicados son radicales y exigen aún más cambios radicales en cadena. Nuestro radicalismo no es estético, nace del análisis y de la conclusión de que las contradicciones a las que el neoliberalismo somete a nuestras sociedades solo pueden superarse mediante un cambio de raíz de modelo a todos los niveles.

Ui ara!

Portem massa dies queixant-nos privadament del to del debat públic al país. De la buidor imperant. De la banalitat dels opinadors i todòlegs de l'establishment. De l'estretor del camp de joc democràtic. De la repetició dels tòpics fins a la nàusea. De la superficialitat de la classe periodística i, sovint, política (encara que els primers només siguin conscients de la segona). De les vedettes de la construcció nacional (sigui quin sigui el significat de la cosa aquesta).

Hem passat a l'acció. Modesta, però acció.

Aquest no és un blog polític a l'ús. No és ni tan sols un blog estrictament polític. És la forma que tenim d'ordenar unes poques idees. De forçar-nos a posar-les per escrit. De recopilar els textos d'alguns dels pocs que encara conserven la lucidesa. I de compartir-ho amb qui vulgui fer-nos una visita de tant en tant.

Ui ara!