lunedì, giugno 19, 2006

El dret a decidir

Els que ara estem a QDS ja ho havíem dit abans del 18 de febrer. Els pitjor que li podia passar a ERC era que la manifestació fos un èxit.

Ja llavors semblaven clares algunes coses en relació a ERC i l'estatut. Primer, les dificultats per definir la seva posició. Segon, que els seria molt difícil fer campanya pel no, al costat del PP. Tercer, que dir que "no" era admetre el fracàs de l'estratègia seguida durant els darrers 2 anys i mig (pactar amb els socialistes a Espanya i a Catalunya), i que aquest diagnòstic podia tenir conseqüències imprevisibles. I, com a conclusió, que ERC havia de transitar de l'emprenyada pel pacte Mas-Zapatero a una posició de l'estil "sí però", amb les estacions intermitges que fes falta al congrés i al senat.

Però no va poder ser. Va i una part de la societat catalana convoca una manifestació pel dret a decidir, contra les retallades de Madrid i contra el que van anomenar l'estatut de la Moncloa. I va i la manifestació els funciona i ERC la capitalitza i la interpreta a la seva manera. I s'envalentonen i comencen a dir que hi ha enquestes que els donen 40 diputats. I alguns s'ho creuen i s'empassen que són hegemònics a Catalunya, amb l'ajuda inestimable dels mitjans de la corpo i alguns todólogos de reconegut prestigi (santa llúcia!). I el trànsit cap al "sí però" es complica. I la colleta del Carod ha d'assumir el nul i després el no. Una de les "delicatessen" de la campanya va ser veure un Carod bloquejat, amb dificultats per argumentar sobre un "no" que no es creia, obligat per la seva parroquia, que a la vegada l'espera a casa amb el ganivet afilat. Que Dios me salve de mis amigos que de mis enemigos ya me ocupo yo.

La resta la vam veure ahir dia 18 de juny a la nit. Quatre mesos després, Catalunya ha exercit el seu dret a decidir. Com desde fa anys. Una altra cosa és que les seves decisions agradin als patriotes més patriotes de tots

Gol!!

2 commenti:

Alberto ha detto...

Camarades,

Comparteixo plenament la vostra anàlisi. Penso que ERC ha culminat amb aquest Estatut una llarga trajectòria de contradiccions, irresponsabilitat nacional i ridícul.

D' altra banda, també comparteixo la tipologia que estableix pleitaguensam i m' alegro molt que, efectivament, ICV hagui sigut la força política que representa el DE DEBÒ. Penso que hem sigut els que més ens ho hem cregut i els nostres representants han sigut el més seriosos (bé, això tampoc era tan difícil) i a l' hora hem sapigut ser ferms en aquells temes que ran cabdals per nosaltres.

Sandro Maccarrone ha detto...

Compartint el comentari des d'un punt de vista visceral i des del "estic fins als nassos que ens tapin els cartells" (en sentit metafòric, és clar), sí que intentaria no caure en l'autocomplaença o el mirar-nos massa el melic.

Si ens creiem allò que hem dit durant la campanya, que l'Estatut no és un programa de govern sinó un marc legal, una eina, amb la qual ara tenim més possibilitats de desenvolupar polítiques progressistes (té raó el vostre cap mascle, cada dia estic més transformador i menys revolucionari, sic), aleshores ara és imprescindible recomposar relacions i mobilitzar per a un govern d'esquerres.

Crec que les reaccions d'ERC la nit del referèndum van ser positives. La permanència de la Fundació Josep Irla en la UPEC és un altre bon senyal. És a dir, que crec que crec que ara toca veure com contrarrestem l'ofensiva que la patronal catalana està llançant sobretot a través de la seva "brunete mediàtica", per declinar la balança cap a la sociovergència.

Jo no m'enganyaria pleitaguein, la cosa no va d'imatges públiques, de fotos ni d'intrigues de palau, sinó, més aviat de les forces socials i econòmiques que es mouen darrera. Per molt que estigui d'acord en què el nou Estatut ha estat un avenç, les seves limitacions han estat conseqüència de les pressions del sector empresarial català que, amb el clima d'anticatalanisme veia afectats els seus interessos econòmics a la resta de l'Estat, i, de retruc a Europa, i que tampoc no tenia cap interès en una carta de drets i deures que comprometés els seus interessos.

Malauradament, la resta de classes catalanes, començant pels treballadors, no s'han mobilitzat per a la defensa de l'Estatut. En tot cas podríem entrar a discutir quines n'han estat les causes, però, com que m'agrada abans que res, assumir la meva part de responsabilitat, diré que considero que des de l'esquerra transformadora (ja hi som un altre cop!) no hem estat prou hàbils en acompanyar la negociació institucional amb l'impuls i la dinamització de la mobilització social.

Per això crec que aquesta és la mare dels ous en aquests moments: si serem o no capaços de mobilitzar la nostra base social; encara més, la base social del tripartit.

Algunes idees per no quedar en la indefinició generalista tan pròpia dels "rojillos":

UPEC
Llei d'habitatge
Llei de serveis socials