mercoledì, dicembre 12, 2007

La cosa rossa trionferà


Ja la tenim aquí. La Cosa Rossa ja ha passat de projecte a realitat i a Itàlia ja sabríem què votar. Junts I Verdi, Rifondazione, el PdCI i Sinistra Democratica (la gent dels ds que no ha volgut fer un partit amb la dreta). L'esquerra italiana una altra vegada marcant el camí de les esquerres europees (i una altra vegada amb la col.laboració de l'esquerra catalana). Es diuen La Sinistra/Arcobaleno. El nom és llarg i raro, però pitjor ho tenim alguns. Doneu un tomb per la pàgina de l'assemblea constituent.

Us deixem la declaració d'intencions que ha sortit de la reunió:


Dichiarazione d'intenti

Noi, donne e uomini che abbiamo partecipato all’Assemblea generale della sinistra e degli ecologisti, siamo impegnati nella costruzione di un nuovo soggetto della sinistra e degli ecologisti: unitario, plurale, federativo. L’Italia moderna, nata dalla Costituzione repubblicana, democratica ed antifascista, ha bisogno di una sinistra politica rinnovata. Il mondo chiama a nuove culture critiche, che conservano la memoria del passato e tengono lo sguardo rivolto al futuro.
Questi sono i nostri principi: uguaglianza, giustizia, libertà; pace, dialogo di civiltà; valore del lavoro e del sapere; centralità dell’ambiente; laicità dello Stato; critica dei modelli patriarcali e maschilisti.
Il soggetto della sinistra e degli ecologisti oggi parte. Crescerà attraverso un processo popolare, democratico e partecipato, aperto alle adesioni collettive e singole, per radicarsi nella storia del Paese. L’ambizione è quella di costituire non una forza minoritaria, ma una forza grande ed autonoma, capace di competere per l’egemonia, influente nella vita della società e dello Stato, che pesi nella realtà politico-sociale del centrosinistra. Un soggetto capace di contrastare le derive populiste e plebiscitarie, figlie di una politica debole e della separazione tra potere e cittadini. Un protagonista in Italia, interno ai movimenti, collegato ai gruppi e ai partiti più importanti della sinistra e dell’ambientalismo in Europa.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è del lavoro e dell’ambiente. La globalizzazione liberista si è retta su una doppia svalorizzazione: del lavoro umano e delle risorse naturali. La riduzione a merce provoca la doppia rottura degli equilibri sociali e degli equilibri ambientali. Intollerabile crescita delle diseguaglianze e insostenibili cambiamenti climatici hanno una comune origine e portano alla stessa risposta: un altro mondo è possibile.
Mettere in valore l’ambiente e il lavoro (in tutte le sue forme, da quelle oggi più ripetitive alle più creative) è il cuore di un pensiero nuovo, che non rinuncia a coltivare in questo mondo la speranza umana. In Occidente, ciò comporta innanzitutto alzare la qualità del lavoro, combattere il precariato, modificare gli stili di vita, contrastare la discriminazione verso le donne.
Comporta la difesa e il rinnovamento dello Stato sociale, e la progettazione di una riforma più grande di quella che portò allo Stato sociale: una società non consumista, un’economia non dissipativa ed ecologica, una tecnologia più evoluta. Un nuovo inventario dei beni comuni dell’umanità: acqua, cibo, salute, conoscenza. La conoscenza deve crescere ed essere distribuita: impossibile, senza la libertà della cultura, dell’informazione, della scienza e della ricerca, e senza la lotta conseguente contro le regressioni tribali, etniche, nazionaliste, fondamentaliste. Il dialogo tra culture e civiltà diverse, aperto a nuove scritture universalistiche dei diritti sociali e dei principi di libertà, è tanto più essenziale nell’epoca delle grandi migrazioni, del web e della comunicazione globale.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è della pace. Lo spirito della guerra minaccia l’umanità. Ecco di nuovo la corsa al riarmo: cresce vertiginosamente la spesa per armamenti convenzionali, chimici, batteriologici, nucleari. Saltano le firme sui Trattati di riduzione e controllo degli armamenti. L’Europa è uno degli epicentri della corsa. Ora, è il momento di fermarla. La pace, che ha visto scendere in campo il più grande movimento di massa del dopoguerra, particolarmente in occasione della guerra irakena, è la carta vincente. La pace è possibile in un mondo multipolare. I fatti hanno già dimostrato che il mondo non è governabile da un unico centro di comando. Anche per questo c’è bisogno di un’ Europa più forte ed autonoma.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è delle libertà individuali e collettive. Le libertà possono crescere solo in uno Stato laico. Per questo la laicità dello Stato è un bene non negoziabile. Uno Stato laico riconosce le forme di vita e gli orientamenti sessuali di tutte e di tutti. Si regge sul rispetto di tutti i sistemi di idee, di tutte le concezioni religiose, di tutte le visioni del mondo. Combatte l’omofobia e il maschilismo. Assume dal femminismo la critica delle strutture patriarcali e il principio della democrazia di genere. Crea le condizioni sociali e istituzionali per rendere effettivi i diritti e le scelte libere di tutte e di tutti.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo guarda ad una nuova stagione della democrazia italiana. Pronta ad assumersi, oggi e in futuro, responsabilità di governo, od esercitare la sua funzione dall’opposizione. I temi all’ordine del giorno sembrano “autorità, governabilità, decisione”, non si vede che quelli veri sono l’autorevolezza e la legittimazione, una nuova capacità di rappresentanza politica, in un rapporto dialettico con l’autonomia della rappresentanza sociale, a partire dai grandi sindacati di categoria e confederali.
La sinistra/l’arcobaleno contribuirà a rinnovare il sistema politico e le forme della partecipazione democratica, contrasterà l’antico trasformismo. Se c’è declino italiano, esso dipende dal corporativismo, dal dilagare del privilegio e dell’ineguaglianza; dalla debole innovazione, dalla perdita di coesione, dalla diffusa illegalità; dalla perdita della capacità di indignarsi verso quello stato di violenza assoluta che si chiama mafia, ‘ndrangheta, camorra; dall’oblio della questione morale. Riformare la democrazia e la politica vuol dire nutrire di valori un progetto di società.
Noi, partecipanti all’Assemblea generale della sinistra e degli ecologisti, ci rivolgiamo alle forze politiche, ai gruppi organizzati, ai movimenti, al popolo della sinistra, a tutte le singole persone che vogliono partecipare attivamente alla costruzione del nuovo soggetto federativo. In una discussione aperta e libera sulle idee, gli obiettivi, i programmi, le forme di organizzazione e di rappresentanza.
Venite, diventate parte di un progetto che può cambiare profondamente la situazione italiana e influenzare la politica europea.
Assemblea generale della sinistra e degli ecologistiRoma, 8/9 dicembre 2007

lunedì, dicembre 10, 2007

Missatges de QDS


Missatge de QDS a Joan Ferran:

La pega de dir que els periodistes no fan bé la seva feina és que són ells els encarregats d'explicar-ho.


Missatge de QDS a Josep Cuní:

Mira, Josep. Aquesta entrevista és el millor exemple dels efectes devastadors que té en tu haver entrat a l'star system català (que ja és ben poca cosa). Ja no saps fer la teva feina. Editorialitzes més que entrevistes i has convertit el teu programa en la caixa de ressonància de les teves pròpies obsessions. Normalment agressives contra l'esquerra, by the way.


mercoledì, dicembre 05, 2007

Travelos de la política

A QDS hi ha un tipus de dirigent polític retirat que ens fa molta ràbia. És el salva- pàtries que es veu a ell mateix (només ell s’hi veu) un gran home d’Estat que intervé quan creu que ho ha de fer pel bé del país; egòlatres de la política que al creure’s pares de la pàtria es permeten el luxe de donar lliçons sobre el que s’ha i el que no s’ha de fer. En tenim uns quants exemples a Europa: Giscard a França, Thatcher a Angleterra, “Belthebuth” a Itàlia…

I a Catalunya tenim el Pujol, que és la versió regionalitzada i cutre dels anteriors (no repetirem aquí per si algú acaba de dinar els comentaris que un ex-ministre Alemany va fer als membres de QDS en un exquisit sopar a la Barceloneta sobre els aires de grandesa de Pujol a les reunions del Comitè de les Regions i les pertinents “rises” de la resta de la sala).

El Pujol és un tio que, com diu el gran Morán, se’l nota més quan no hi és que quan hi era. Perquè, amics de QDS, com es pot tenir els collons d’anar a una mani on es barregen la reivindicació del transport públic i la independència tenint el currículum que té l’amic Jordi? Com es pot tenir tanta barra? Hi han dos elements que van caracteritzar clarament la gestió de Pujol els 23 anys que va estar apalancat a Sant Jaume: primer, una deixadesa constant dels serveis públics a Catalunya, inclosos els de transport; i segon, el pacte constant amb Espanya i els seus Governs.

Amb aquest currículum, com es pot tenir els sants collons d’anar a la mani de dissabte passat? El Pujol no és un pare de la pàtria que intervé quan aquesta està en perill. El Pujol és el principal culpable de la situació del Transport públic avui i del bloqueig del desenvolupament de l’autogovern de Catalunya durant molts anys: "remember" Majestic? No, lamentablement ningú no se’n recorda ja de res, i la gent s’inventa el passat.

A QDS no pensem llegir les memòries de Pujol i fem una crida ciutadana a no llegirles. Perquè si el tio és capaç de reinventar-se d’aquesta manera, us imagineu el que haurà escrit sobre el seu passat? Ara resultarà que el tio va estar al "maquis", al penal de Burgos, va escapar el "Garrote Vil", i li va a proposar a Schuman la CECA fent un café a Saint Germain. I la pasta de Banca Catalana segur que se la van endur el Villarejo i el Mena.

Quina cara que tenen. A QDS ja ens estem imaginant a Felipe González a la propera contracimera de la OTAN al costat d’Olivier Besancenot; o a Jacques Delors en un míting de la UKIP. Miró i Ardèvol propera reina de la Love Parade a Berlín? Duran i Lleida de voluntari d’Andalucía Acoge a Almería?

I perquè no fem a Artur Mas president de Spanair, ara que el rollo de presidir línies aérees està de moda? La palma se l’endurien sens dubte Puigcercós i Joel Joan d’alumnes a la Universitat, però això ja seria massa fort. Impossible.

O Pasqual Maragall criticant l’Estatut i flirtejant amb la independència. Ai, perdoneu, igual que amb el D’Alema, això ja ho hem vist. És la tradició del travestisme sociata. Ai, perdoneu, del travestisme democràtic.

lunedì, novembre 26, 2007

Dret a que decideixi la patronal


Els gastrosocialistes estem d'enhorabona: ha nascut l'home que diu les coses que ha de dir per fer-nos sentir que tenim tota la raón quan ens riem d'ell. El líder que ni les nostres caricatures fanfarrones de sobretaula s'havien atrevit a imaginar. El nacionalista de dretes perfecte, que encaixa amb el cliché fins a fer-lo banal i redundant. El polític que ha decidit ser com el burgesos que surten als llibres antics de la Marta Harnecker. Una cosa estupenda.

Va el Joan Ridao i diu (quedant-se tan ample):

"Ridao reclama als empresaris que elaborin un programa d'infraestructures que ERC defensarà al Congrés"
24 de novembre (EUROPA PRESS)
"El portaveu d'ERC al Parlament i candidat a les eleccions generals, Joan Ridao, ha reclamat avui als empresaris catalans que elaborin un "programa de mínims" sobre les infraestructures que necessita Catalunya. Ridao s'ha compromès a assumir aquest programa i ha proposat que totes les forces polítiques catalanes el defensin al Congrés dels Diputats durant la legislatura vinent".

A la vista d'això, QDS vol fer les següents consideracions:

1- Han perdut la vergonya, definitivament
2- Què tal, això d'empassar-se de cop i volta la MAT, el Quart Cinturó, la quarta pista del Prat i tota la resta?
3- Foment de Treball i el Cercle d'Economia li deuen ara un reconeixement públic. Una cosa que quedi per la història... Com si ja veiéssim l'anunci a La Vanguardia: Aeroport Joan Ridao, el primer aeroport privat de Catalunya...
4- Si tenen pensat subcontractar altres parts del programa electoral, aquí està QDS (i segurament la ptxif) para lo que sea menester

martedì, settembre 18, 2007

Ahir a LA 2


"Sustituir a Josep Piqué por Daniel Sirera es como sustituir a Plácido Domingo por Chiquito de la Calzada"


Joan B. Culla, emulant els membres de QDS

sabato, settembre 15, 2007

Plataformes

Catalunya ha decidit posar-se plataformes, possiblement per dissimular que anem un pèl curts d'estatura. En aquests moments hi ha una quarantena de persones que formen part, tots ells, d'una dotzena de plataformes. A més manifestos, millor patriota.

Un rollo. El pitjor és la cara de llevadores de la història que porten alguns.

A QDS sempre hem estat atents a les darreres tendències. Que toca menjar rúcula? doncs rúcula. Virutes de foie? doncs virutes de foie. Que torna l'ajoblanco? ajoblanco. No hi ha tendència que no haguem seguit. Multiplataformes? Multiplataformes!

De moment, n'engeguem dues, i obrim la secció de comentaris per rebre les vostres adhesions. Atenció:

  1. josétomás.cat

  2. 1714.es

No tenim enllestits encara els manifestos respectius. La idea és redactar-los durant un dinar copiós (i una mica més regat del compte) amb tots els adherits. Si el dinar va com ha d'anar, i de manera natural, el primer text serà més sobri que el segon.

mercoledì, settembre 05, 2007

El tio pesat de les esmenes


Les voltes que dóna la vida.

A les organitzaciones d'esquerres hi ha, pràcticament a cada assamblea, algun pesat que dóna la tabarra amb 30 putes esmenes en plan "tinc-mala-consciència". Es tracta d'una funció social més d'entre les moltes que desenvolupa l'esquerra transformadora: permetre que els febles d'esperit defensin en públic allò en que creuen que haurien de creure per guanyar-se el seu propi respecte. Per exemple, el tio que presentava un text llarguíssim per poder-se dir a sí mateix: "jo-també-seria-insubmís-si-no-hagués-fet-ja-la-pss".

Addicionalment, a QDS tenim la ferma convicció de que alguns només volien molestar, i d'una manera especialment innoble: retrassar l'hora d'anar a dinar, a sopar o a beure.

Una visita als nostres arxius particulars ens permet afirmar que, en una organització concreta, durant una època determinada, en el 55% de les ocasiones les esmenes en qüestió anaven a favor de la insubmissió a la mili (i en contra de l'objecció), en un 25% consistien en la introducció de la paraula "comunisme" o "marxisme" un cop cada dos paràgrafs, en un 2% es mostraven a favor de l'anabaptisme i en contra de l'apostasia (o al revés, no ho hem acabat d'entendre mai) i en un 18% anaven en contra del sentit comú més en general.

La mala consciència és el que té. De totes maneres, cal reconèixer que a QDS ens ha sorprès la identitat del nou tio-pesat-de-les-esmenes. Del rollo "de cop he tingut una idea", ha sortit el Jordi Pujol per dir que a Catalunya ens hauríem de plantejar la insubmissió fiscal perquè Espanya no ens paga les infrastructures que necessitem, i tal. La nostra experiència ens diu que, en realitat, el que vol expressar el Pujol és el següent: "jo-també-seria-xirinacs-sinó-hagués-estat-ja-president-durant-23-anys".

Esperem que la cosa no vagi a més. Collons, Jordi, que tu encara cobres de la nòmina pública, no fotem!

lunedì, settembre 03, 2007

2014: Odisea en el Espacio


Fa temps que a Catalunya va néixer un geni de la política contemporànea. Algú amb visió, capaç de preveure revolucions, inundacions, terratrèmols, processos de pau i independències. Sí, Carod Rovira anuncia que, ni més ni menys que al 2014 (“a cómodos plazos”, que diu el Juliana), Catalunya haurà de decidir per referèndum si vol o no ser independent. Al 2014 haurà de prendre la decisió, perquè farà 300 anys de l’entrada de les tropes de Felip V a Barcelona. Seguint aquesta lògica, QDS proposa aquests altres referèndums (encara que, com mostra la imatge, els referèndums els carrega el diable):


1. Referendum el 2017 per instaurar el socialisme, en motiu del centenari de la revolució soviètica.

2. Referendum el 2039 per guillotinar a Juan Carlos, en motiu dels 250 anys de la revolució francesa.

3. Referèndum el 2048 pel socialisme, si hem perdut el referèndum número 1, en motiu dels 200 anys de la publicació del manifest comunista.

4. Referèndum el 2017 per reclamar la resucitació de Camarón de la Isla, 25 anys després de la seva mort.

5. Referèndum el 2012 per expulsar a tots els immigrants de Catalunya, en motiu dels 10 anys de la publicació de les memòries xenòfobes d’Heribert Barrera.

6. Referèndum el 2009 per reclamar l'ingrés del president de la Generalitat a la presó, en motiu dels 75 anys dels fets d'octubre de 1934.

7. Referèndum el 2014 (versió mori-el-timbaler-del-Bruc) per demanar l'annexió a França, 200 anys després de que la gent llegida perdés la guerra del francès.

8. Referèndum el 2013 per demanar l'abolició de l'assassinat com a mecanisme per accedir a la presidència dels partits, 5 anys després de que Joan Puigcercós deixés de ser el número dos d'ERC.

9. Referèndum el 2012 per “desconectar” econòmicament a Catalunya d’Espanya, en motiu del 5è anniversari de la ocurrència de Joan Ridao.

10. Referèndum el 2011 a favor de l’abstinència, en motiu del 5è aniversari del boicot al Cava provocat per Josep Huguet.

11. Renferèndum el 2010 per fer fora de nou a Carod Rovira del Govern, en motiu dels 5 anys del seu viatge a Perpinyà.

Posem per cas (II)

Fa temps vam encetar la secció de "Tests" de QDS. Ens ha arribat, d'un col.laborador habitual de Qualcosa, una segona entrega, que reproduïm fidelment.


Posem per cas que, com persones de bé i patidores de mena que sou, sempre us angoixeu en sentir parlar de tot allò que amenaça el progrés d’aquesta nostrada terra, i que per tant amb l’actual bombardeig mediàtic sobre les infrastructures que el país té o no té, necessita o no necessita, ja no us queden ungles per mossegar i passeu les nits en vela.

Posem per cas també que últimament esteu avorridots, que us sobra temps per les tardes i esteu finalment decidits a comprometre’l al servei del país mitjançant la vostra activa participació en algun lobby o partit polític.

Posem finalment per cas que els principals partits polítics impulsen un acord entre ells mateixos i altres institucions de les de sempre, un gran pacte nacional per les infrastructures, amb la finalitat de posar fil a l’agulla en aquesta matèria i esvair d’una volta per sempre els fantasmes que no us deixen dormir.

Ja que compliu els anteriors requisits, només us resta decidir-vos entre tres entitats que ens han dit que busquen assessors com vosaltres per ocupar-se de la negociació multilateral de l’esmentat pacte:
a) UTE Cambra de Comerç / Cercle d’Economia / IESE.
b) PSC.
c) La Vanguardia (així, directament).
d) Alguna entitat decent (opció fictícia – no ens han demanat currículums).

Per ajudar-vos a escollir entre opcions ideològicament tan distants QDS gentilment us ha preparat un petit test psicoanalític:

1. L’aeroport de Barcelona, que actualment és el vuitè d’Europa en volum de passatgers, no està a l’alçada del que el país mereix. Què n’hem de fer?
a) Privatitzar-lo i establir una reserva de sòl per ampliar-lo aviat.
b) Privatitzar-lo de forma encoberta amb un traspàs competencial i establir una reserva de sòl.
c) Privatitzar-lo, establir una reserva de sòl i construir ja la setena pista sobre la plataforma marina.
d) Comprovar que Barcelona és la vint-i-cinquena ciutat d’Europa en població i concloure que potser no és tan urgent ampliar l’aeroport.

2. Diuen que el Port de Barcelona ha d’esdevenir la gran porta logística del sud d’Europa, i per aquest motiu està realitzant unes ampliacions que el 2010 li permetran doblar la seva capacitat actual. Mola, oi?
a) Sí.
b) Sí.
c) No, perquè a més d’ampliar-lo caldria privatitzar-lo.
d) No, perquè l’única forma de treure el doble de mercaderies el 2010 serà amb més camions que contaminen molt i avui ja saturen la xarxa viària.

3. Què us inspira el concepte “cohesió territorial”?
a) Més autopistes de peatge.
b) Més autopistes amb peatge a l’ombra.
c) Més autopistes.
d) Equipaments sanitaris i educatius.

4. En plantejar-vos la qüestió de l’abastament elèctric no dubteu en proposar:
a) La MAT.
b) La MAT.
c) La MAT i més nuclears.
d) L’impuls de l’estalvi i eficiència, i el reforç de la xarxa de distribució “capil·lar”.

5. Suposem que qui mana en l’entitat que us contractarà us deixa ben clar que apostareu pel Quart Cinturó però sense que es noti gaire. Com ho redactareu?
a) El truc del greuge: “Construir autovies orbitals com estan fent a tota Espanya excepte aquí”.
b) El truc de la proposta abstracta: “Completar la xarxa viària bàsica. Cal construir nous eixos viaris i completar la xarxa mitjançant la millora de trams existents”.
c) El truc sóc-la-veu-del-poble: “Construir les autovies orbitals que els ciutadans del Vallès porten anys reclamant com element central del seu progrés i benestar”.
d) Us heu equivocat de porteria aquest matí quan entràveu a treballar mig adormits.

Heu completat el test. Evidentment, majoria de respostes a) us relaciona amb l’entitat a) i així successivament.

Sempre al vostre servei.

giovedì, agosto 02, 2007

Polítiques fiscals d'esquerres


A QDS ja no sabem si riure o plorar. S'entén que els cristiano-demòcrates diguin certes coses, però que D'Alema, Fassino i Veltroni els segueixin el joc... La que segueix és la nova política fiscal del Partit Democràtic d'Itàlia, que ha decidit perdre definitivament la vergonya. Al final resultarà que el Solbes és trosko.

-"Pare, confesso que he fet trampetes amb hisenda."
-"Ets tenista, o andorrà en general?"
-"No, advocat i cobro coses en negre"
-"Ai... Tranquil fill, resa tres pares nostres, dóna a la santa mare esglesia un 15% del que has evadit, i ves-te'n en pau".


Prodi pide a la Iglesia que declare pecado la evasión fiscal en Italia

El primer ministro italiano, Romano Prodi, reclamó esta semana a la Iglesia católica que contribuya en la lucha contra la evasión fiscal y considere esta conducta como pecado. En una entrevista con la revista Famiglia Cristiana, recogida ayer por varios medios italianos, exigió mayor compromiso a las autoridades eclesiásticas. "Un tercio de los italianos evade impuestos, ¿por qué, cuando voy a misa, casi nunca se toca el tema en las homilías?", lamentó.

La campaña de Prodi, político democristiano que encabeza una alianza de centro-izquierda, contra la evasión fiscal es una de las medidas más impopulares del Ejecutivo. Según sus cifras, el coste de la evasión fiscal supera los 100.000 millones de euros al año (7% del PIB italiano). En la entrevista, el primer ministro destacó que sólo 300.000 contribuyentes italianos declaran ingresos superiores a 100.000 euros al año. "Cambiar esta forma de pensar depende de todos, incluyendo a la Iglesia", aseguró.

martedì, luglio 31, 2007

J'accuse


No l'hem trobada en vídeo, però la tenim transcrita. Aquí la intervenció de Salvador Milà ahir al Parlament.

Bravo, Salvatore. Al més pur estil Zola.

Sr. President, Srs. Consellers, Sres. I Srs. Diputats
Des del grup parlamentari d’ICV-EUiA volem començar mostrant la nostra solidaritat amb els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Barcelona afectats per aquest desastre sense pal·liatius que ha estat la gran apagada dels dies 23 i 26 de juliol i que, com ja sabem, pot tenir encara conseqüències en els propers mesos.

Ens trobem davant una de les crisis més greus del subministrament elèctric a Catalunya, amb afectacions a més de 350.000 abonats, en graus diferents, i amb una duració que en alguns casos ha superat les 72 hs. Això vol dir més d’un milió de persones afectades, aturada de serveis públics essencials com hospitals, centres assistencials, enllumenat pública i tràfic rodat.... paralització de l’activitat de mercats, de milers de comerços i d’oficines,.. tot plegat ha generat gravíssims perjudicis econòmics, socials, de seguretat pública i sanitaris, que caldrà avaluar, quantificar i reparar.

Compartim la indignació dels barcelonins i barcelonines; ens sentim perjudicats com ells. Per això creiem que el nostre deure és primer de tot parlar de l’assistència als ciutadans i ciutadanes, de la informació que han rebut, de les mesures d’emergència que s’han adoptat, de com han funcionat els serveis públics, .. i de les mesures per resoldre el problema de forma immediata, ni que sigui de forma provisionals; seguidament ajudar a que es reparin els danys i s’indemnitzin o compensin els perjudicis el més aviat possible, i per últim –però no menys important- determinar responsabilitats i adoptar mesures per tal que es resolgui quan abans la situació –que és molt precària i continua causant molèsties- i que no es torni a repetir una situació semblant.

En aquest afer, la millor manera en que des d’aquest parlament podem ajudar als ciutadans i ciutadanes és parlant clar a l’hora d’explicar el què ha passat i sobretot perquè ha passat, posant de manifest no sols les causes directes i immediates que estan darrera de la gran apagada, sinó molt especialment fent sortir a la llum el seguit de circumstàncies i de responsabilitats que ens ha portat a una situació semblant.

Creiem sincerament que tant l’ Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies des del primer moment, abans fins i tot de saber l’abast del problema, amb una actuació ràpida i eficient pel que fa a l’atenció als ciutadans i ciutadanes. Com molts ciutadans i ciutadanes han tingut el valor cívic de manifestar, cal reconèixer l’actuació entregada dels funcionaris, treballadors i treballadores dels serveis municipals, dels mossos d’esquadra, dels serveis d’emergència, dels sanitaris i assistencials, dels de consum i comerç o dels tècnics d’ energia, així com –no ho oblidem- la gran professionalitat i entregada demostrada pels treballadors i tècnics de FECSA ENDESA i de REE, que han sabut complir amb el seu deure amb una diligència i dedicació que encara posa més de manifest la inoperància i desconcert dels seus directius, amb les lamentables picabaralles i fugides d’estudi de han protagonitzat.

Però com a representants electes dels nostres conciutadans, i com a força responsable que participa al govern de Catalunya i de Barcelona, el deure i el compromís d’ICV-EUIA és també ajudar a que s’adoptin les decisions polítiques i administratives necessàries per determinar responsabilitats, reclamar reparació i evitar que es tornin a produir situacions semblants.


El que varen patir els ciutadans i ciutadanes de Barcelona la setmana passada, i el que encara estan patint molts d’ells i partirem en els propers mesos supera el simple incident; no es pot parlar d’una avaria imprevisible, d’un accident inevitable..... Es tracta de un cúmul d’incidències, que van afectar en cadena a diverses estacions transformadores i línies de distribució d’energia d’una punta a l’altra de la ciutat i sense que existissin instal.lacions, xarxes o elements de seguretat, de prevenció o de reforç que aturessin o com a mínim limitessin els efectes desastrosos, o permetessin establir línies alternatives de servei..

Estem parlant del col·lapse d’una infraestructura elèctrica de subministrament i distribució URBANES, principalment de mitja i baixa tensió, que no s’ha adaptat al creixement desmesurat de la demanda elèctrica en els últims anys, i sobre la que no s’han aplicat, quan tocava, les inversions i mesures necessàries per fer-la més eficient, efectiva i segura.

D’altra part, el consum està creixent de forma exponencial, el que fa que el risc d’averies s’incrementi per sobrecàrrega a la xarxa, en especial en els pics de consum a l’estiu i hivern. El taló d’Aquiles del sistema elèctric espanyol està en les xarxes de transport i distribució; malgrat REE asseguri que està en un “fort cicle d’inversió en creixement i millora” el cert és que Catalunya té unes infraestructures elèctriques deficients, amb intal.lacions i estacions transformadores antigues.

Per cert, i sortint al pas de determinades afirmacions interessades que s’han sentit avui aquí, els podem assegurar que la apagada a Barcelona no té res a veure amb la manca d’una interconnexió amb Molt Alta Tensió amb França... caldrà recordar que l’apagada l’hem tinguda a Barcelona, per defectes de la xarxa de distribució local en mitja tensió i no pas a Girona?

Qui pretengui aprofitar les conseqüències d’una mala planificació i gestió de la xarxa elèctrica per imposar infraestructures de forma barroera, sense introduir canvis substancials en la generació i distribució elèctrica, sense mesures efectives d’atenuació dels impactes ambientals, i sobre tot qui ho pretengui fer sense dialogar amb els representants institucionals i socials dels territoris afectats, no sols no estarà contribuint a resoldre els problemes de fons i pugui provocar reaccions que encara dificultin més el procés. Barcelona i els seus ciutadans no es mereixen que els seus problemes locals siguin instrumentalitzats per provocar d’altres problemes tant o més greus en d’altres territoris.

En aquest punt, crec necessari deixar constància que ICV-EUiA com a força política present al govern de Catalunya es ratifica en el que sobre el tema de les interconnexions elèctriques i les millores en les xarxes de distribució i subministrament es preveu en el Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015 que varem contribuir a elaborar i aprovar en el govern; però també és oportú recordar ara que aquest Pla posa determinades condicions a les interconnexions, a com decidir-les i sobre com han de ser, sent de destacar el relatiu a les actuacions a realitzar en paral·lel: de millora i compactació de les xarxes de distribució, d’eficiència i estalvi energètics, de producció distribuïda, implantació de renovables, etc. Si les coses es fan bé, es trobaran les solucions tecnològiques i ambientals adequades per garantir el subministrament elèctric del país, sense imposicions i sense recaure en els mateixos errors que ens han portat avui aquí.

Cal dir a les coses pel seu nom: estem parlant d’un servei de subministrament i distribució tant en alta com en baixa que estan privatitzats, que pertanyen a empreses gestionats amb criteris empresarials que tenen nom i cognoms i directius i responsables coneguts: RED ELECTRICA ESPANYOLA I FECSA-ENDESA, que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Entre ENDESA i IBERDROLA concentren el 56% de la generació i el 80 % de la distribució. A Catalunya, l’absorció d’ENHER i FECSA va deixar a ENDESA el monopoli en la major part del territori, deixant a la immensa majoria dels consumidors i usuaris en mans d’uns únics subministradors.

Cal també recordar que ens trobem davant uns serveis –els de distribució i subministrament elèctrics- que es mouen i es regulen en un mercat estatal de l’energia - i sotmesos a les competències i la supervisió del ministeri d’indústria i de la Comissió nacional de l’energia, i de conformitat amb el que estableix La Llei estatal 54/1997 del Sector Eléctrico, la planificació elèctrica de les línies de transport (220 i 400 kV) és realitzada des de l’estat pel Ministeri d’Industria, prèvia consulta a les Comunitats autònomes, mitjançant l’empresa de transport Red Elèctrica d’España i que a Catalunya les línies les ha d’informar i tramitar la Direcció d’Energia i Mines que actualment depèn del Departament d’Economia i Finances, en tant que les línies de distribució, inferiors a 200 kV, les planifiquen les empreses subministradores elèctriques.

Seguint en la descripció del marc econòmic en que ens movem: les tarifes elèctriques han pujat en el darrer any un 6% i s’anuncia un nou increment de com a mínim 1’5 % ajornat sols per raons electorals. Tot plegat suposa el major increment de tarifes elèctriques en els últims 15 anys; amb això s’intenta compensar la artificial congel.lació que va imposar el govern del PP a finals dels anys 90, amb la finalitat d’assolir els objectius de contenció d’inflació que requeria l’entrada a l’EURO. Malgrat tot, els beneficis del negoci de distribució de les companyies creix més del 10 per 100 cada any, sent el benefici declarat per ENDESA del 40 % en l’exercici de 2006, el que ha suposat molts centenars de milions d’euros repartits als accionistes o posats a les reserves.

Davant d’això, avui és legítim preguntar-nos: a costa de quí ? quí paga la festa ? I avui podem respondre que som els consumidors, els usuaris i el conjunt dels serveis públics i les empreses els que ens trobem com a hostatges d’un monopoli elèctric “de facto” que en els últims dos anys ha actuat més amb criteris polítics i especulatius que de servei públic.

Arribats a aquest punt cal posar de manifest com les successives, especulatives i esbojarrades OPA’s sobre ENDESA, llançades els anys 2005 i 2006 han comportat que la companyia –per més que ara es digui- frenés o poses al ralentí la majoria de les seves inversions en la millora de la xarxa de distribució, per emprar els recursos propis de l’empresa en la guerra contra GAS NATURAL, tot incrementant artificialment el valor de l’acció, repartint beneficis anormalment alts, gastant sumes ingents en publicitat i en la comprar voluntats polítiques, ni que sigui venent immobles corporatius a baix preu .....

Això i no res més és el que explica que s’hagi retardat el pla d’inversions en noves estacions transformadores i en la millora de la xarxa, no sols a Barcelona sinó a la totalitat del territori de Catalunya. Les dades són contundents: un cop analitzats tant l’antic Pla de l’Energia 2000-2010, com l’actual Pla de 2006-2015 i els convenis signats entre l’Ajuntament de Barcelona i FECSA – ENDESA, queda palès que la inversió en la xarxa de distribució d’alta tensió porta un evident endarreriment. A Catalunya ENDESA no ha finalitzat la posta en marxa de tres de les cinc noves subestacions previstes a la ciutat de Barcelona en el denominat “Pla Tramuntana” que hauria de finalitzar enguany, 1997, un pla que contempla la construcció de 39 subestacions a tot Catalunya de les que sols s’han realitzat 20.

Els responsables catalans de FECSA-ENDESA saben perfectament els esforços i la diligència que el govern de la Generalitat de Catalunya va aplicar en els últims anys, en aprovar el nou Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, per incorporar la pràctica totalitat de les propostes i demandes de noves estacions transformadores i de noves línies i interconnexions que REE i FECSA-ENDESA van proposar i justificar, com també, alhora d’executar-lo, l’interès i esforç dels departaments d’Indústria i Energia i de Medi ambient i habitatge per aprovar els projectes, els traçats i les ubicacions proposades, amb les corresponents avaluacions i llicències ambientals i permisos d’indústria i declaracions d’interès públic a efectes d’expropiacions quan calia, o en la busca d’alternatives quan sorgien conflictes o incompatibilitats territorials o ambientals.

Però el cert és que les instruccions dels alts directius de l’empresa des que es va iniciar la guerra de les OPA’s eren d’ alentir projectes, de posposar inversions, per tal de disposar dels fons propis de l’empresa per a d’altres finalitats més “polítiques” co ara llençar contra-OPA’s, pagar fiances milionàries davant l’audiència nacional per sustentar els recursos contenciosos contra les decisions del govern autoritzant l’OPA de Gas Natural, o guanyar liquidesa per poder convèncer els accionistes que no acceptessin de vendre les seves accions.

És que es pensen que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no tenim memòria ? ; algú pot pretendre que no hi ha relació entre les pàgines econòmiques dels últims 24 mesos, plenes d’anuncis i contra-anuncis d’ENDESA i de notícies sobre vendes i compres milionàries, honoraris escandalosos de brokers, bancs i advocats i les pàgines de successos dels últims dies ?

No ens enganyem, senyores i senyors diputats, senyors consellers, tots sabem que aquesta situació anòmala ha portat a ENDESA a desatendre les seves línies de negoci en la generació i en la innovació, a despreocupar-se de l’eficiència energètica en la distribució –recordem que més del 30 per 100 de l’energia generada es perd en la xarxa de distribució-, a descuidar el manteniment de les xarxes o la millora del servei als clients.

Tot això és el que hi ha darrera de les cada cop més sovintejades “apagades” i en concret de la darrera la gran apagada de Barcelona i el que han de saber els ciutadans i ciutadanes legítimament indignats, i és d’això del que han de respondre no sols els responsables empresarials de ENDESA i de R E E sinó també els seus valedors polítics, aquells que durant mesos han abonat la instrumentalització política de les guerres accionarials, atenent més als interessos dels seus amics situats al front d’ENDESA que no pas als interessos dels consumidors, usuaris, empreses, comerços i serveis.

Srs. Consellers, Sres i Srs Diputats, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i Catalunya esperen de nosaltres que, un cop determinades les responsabilitats, tant les empresarials com les polítiques, arriben a algunes conclusions i formulem propostes clares i factibles per corregir aquest desgavell i evitar que es pugui reproduir en el futur, o com a mínim que ens dotem de mecanismes polítics i tècnics per prevenir-los.

A l’entendre del grup parlamentari d’ICV-EUiA, tant a Catalunya com al Congrés de Diputats, hi ha una premissa política de gran abast sobre la que debatre i arribar a conclusions; és del tot necessari introduir canvis substancials en la planificació, control i gestió del sector elèctric espanyol, i en general en tots aquells sectors de serveis públics estratègics de caràcter econòmic, com són l’energia, l’aigua, les telecomunicacions, les autopistes, els aeroports o les infraestructures ferroviàries, que malgrat la pretesa liberalització i lliure competència tenen una situació monopolística o oligopolística de fet.

Quan per les mateixes característiques dels serveis o de les infraestructures es produeixin situacions de “monopoli natural” allò coherent és el manteniment de un fort control i participació públiques en la seva planificació, organització i gestió, ja sigui mitjançant empreses públiques o amb empreses participades i controlades fortament pel sector pública com el cas del gas i la llum a França.

No podem fer més cas –o al menys, no de la forma acrítica com massa sovint hem vist a dreta i esquerra- a aquells que, en nom d’una limitada “societat civil”, s’omplen la boca de les bondats de les privatitzacions d’empreses, de serveis i d’infraestructures... per acabar defugint totes les responsabilitats quan les coses van mal dades, i pretenent que tots els mals i tots els dèficits i costos siguin assumits pels diners públics, per l’administració, de forma que sols siguin privats els beneficis i el poder de controlar serveis essencials per la comunitat.

De les moltes lliçons que s’han d’aprendre de la gran apagada i –sobretot- del que pensen, opinen i diuen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de Barcelona, que són la veritable “SOCIETAT CIVIL” davant de la que hem de respondre els responsables polítics, en resulta, que aquests serveis i aquestes infraestructures cal que siguin governats atenent al interès públic i no als interessos de les grans companyies, dels accionistes i de les grans entitats financeres que hi sol haver al darrera.

No ens enganyem: a l’hora de la veritat, a l’hora de resoldre problemes i d’adoptar decisions inajornables per donar uns serveis dignes a la ciutadania, el que se’ns demana, el que espera la ciutadania és que si estem davant de serveis d’interès general, bàsics i necessaris pel conjunt de la població i per la bona marxa de les nostres ciutats i de la nostra economia, sigui l’administració, els responsables polítics, els que prenguin decisions, els que marquin prioritats, els que imposin solucions.....en definitiva, que marquem de prop a les empreses privatitzades quan no estan a l’alçada de les seves responsabilitats o quan no donen els serveis amb la qualitat i fiabilitat que seria d’esperar si atenem les tarifes que ens cobren .

És clar que els serveis públics poden ser prestats per empreses privades amb professionalitat i eficiència; però també és cert que l’eficàcia econòmica, el desenvolupament, la creació de riquesa i de treball, no estan renyits amb la planificació i el control públics, sinó al contrari: cal la intervenció pública per garantir que satisfacin el interès general; que les inversions i les millores arribin a tots els sectors socials i econòmics, a tots els barris, pobles i ciutats i no sols a aquells que poden pagar tarifes més altes o que tenen un volum de negoci suficient per generar beneficis....

Hem de començar a aplicar les recomanacions del darrer Consell europeu, de cara a la reforma dels tractats de la Unió europea, quan de forma significativa, ha acordat –d’una part- que la “no distorsió de la lliure competència en el marc del mercat interior europeu” deixi de ser un OBJECTIU de la U.E. per ser sols un mitjà, alhora que s’introdueix una disposició que mana “donar més protagonisme al criteri de les autoritats nacionals, regionals i locals a l’hora de subministrar, adjudicar i organitzar els serveis d’interès econòmic general, atenent al criteri de fer-los el més propers possible a les necessitats dels usuaris; atenent a la diversitat entre els diversos serveis i a les diferents necessitats i preferències dels usuaris per raó de situacions geogràfiques, socials i culturals, i amb el deure de garantir un alt nivell de qualitat, seguretat, accessibilitat i igualtat de tracte així com garantir l’accés universal a aquets serveis i els drets dels usuaris “

En aquest sentit, els grups parlamentaris d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’E.U.-ICV al Congrés dels Diputats, volem proposar a consideració de les demés forces polítiques un conjunt de propostes d’actuació per part dels Departaments i Ministeris competents, per tal d’intervenir més i millor en el seguiment, planificació i control de les inversions i el manteniment de les xarxes de distribució i subministrament elèctric, que permetin corregir l’estat de coses posat de manifest amb la gran apagada de Barcelona.

Gràcies Sr. President, Srs. Consellers, Sres i Srs. Diputats...
Barcelona 30 de juliol de 2007

lunedì, luglio 30, 2007

El conseller de la sociovergència


Avui hi ha hagut la compareixença a la Comissió d'Economia i Finances dels Consellers Castells i Saura. QDS està buscant el video de la intervenció del Salvador Milà, que ha repartit llenya contra la dreta política i la dreta econòmica de la manera que ens agrada. Quan trobem el document, el penjem. Ha dit coses d'esquerres.

De totes maneres, el més destacable ha estat la intervenció del Castells, que es troba en un estat bastant lamentable. Ha gastat més mala llet quan es referia a l'esquerra del govern i als ecologistes que quan parlava de les companyies i dels poderosos. És realment un conseller de la sociovergència.

Aquí, el vídeo d'un integrant de QDS, molt emprenyat, pel parc de la ciutadella després de sentir a parlar el Castells.

domenica, luglio 29, 2007

La veu del Partit i la veu del Sindicat


El Secretari General d'ICV parla, aquí, de l'apagada, de les infrastructures que necessita el país, de les infrastructures que necessiten alguns, dels socialistes Antoni Castells i Maite Costa, de la responsabilitat dels polítics i de perquè un govern d'esquerres ha d'actuar diferent a com ho faria un govern de CiU.

El Secretari General de la CONC, aquí, parla també de l'apagada, de com (de malament) s'ha construït el debat públic sobre el tema, del papanatisme d'alguns amb l'AVE i l'aeroport, de les reaccions en plan "madrid ens roba", i de la relació públic-privat i estat-mercat.

giovedì, luglio 26, 2007

Electricitat i soviets


De vegades, tan important com el que passa és com se'n parla. Aquests dies, amb la cosa de la llum, QDS ha observat alguns fenòmens interessants:
  • Ara ja és evident que les companyies privades funcionen molt millor que les públiques, i ja sabem en què consisteix l'èxit: les administracions públiques ha perdut la capacitat per fer llum, portar-la a les cases i vendre-la a la gent, però continuen sent, davant del ciutadà, les culpables de que l'interruptor no funcioni. Collons, així jo també faig negoci.

  • Ningú sembla adonar-se que no hi ha xarxa ni ritme d'inversions que aguantin un augment anual del 5-6% en el consum energètic. Només els dirigents d'un partit molt concret han articulat, sense massa ressò, aquesta reflexió.

  • Abans en aquest país ens conformàvem amb ser tots entrenadors de futbol i directors d'un equip ciclista. Ara també som tots enginyers. Deu ser la convergència amb Europa.

  • Ningú s'atreveix a dir que els problemes més greus de Catalunya amb les infraestructures (rodalies i apagada) no tenen res a veure amb les inversions (AVE i aeroport) que han reclamat durant els darrers anys les patronals (i darrera d'elles els mitjans, CiU, ERC i els socialistes). Aquesta part del debat públic està hegemonitzada pels interessos d'un determinat bloc social, que no tenen res a veure amb els interessos de la majoria.

  • Aquí tothom vol pillar i fer-s'ho anar bé per argumentar la cosa de sempre. En particular la legió d'opinadors auto-anomenats "políticament incorrectes", que son (paradoxalment) una majoria absolutíssima dels tertulians en els mitjans públics i que es caracteritzen per fer de portaveus de la patronal (voluntàriament o no). Que si la MAT, que si el Quart Cinturó (Villatoro), que si és culpa dels ecologistes...

  • Insospitadament, hi ha una cosa pitjor que els todólogos: els todólogos d'estiu. Quina tropa. Fan peneta i rabieta a la vegada: no són capaços de fer veure que saben del que parlen (art que dominen els tertulians titulars), però parlen del que toqui, de vegades sense tenir-ne ni idea. Avui, a Catalunya Ràdio, un xicot ha tingut la barra de dir que l'apagada demostrava la conveniència de l'energia nuclear. Així, així, fent mèrits.

sabato, luglio 21, 2007

dèria 3: mans, capital i partit



Felicitats a tothom pel 71 aniversari del psuc i pel 20 aniversari d'icv.

mercoledì, luglio 18, 2007

més sobre els 80


La patronal, La Vanguardia i altres elements de la dreta catalana s'han mostrat contraris a que els cotxes matin a menys gent en 16 municipis metropolitans. I no ens referim a la patronal dels serveis funeraris, que tindria un sentit.


Tot plegat ha generat una certa sorpresa (poc justificada) i comentaris en varis blogs. Sense que seveixi de precedent, QDS recomana un comentari de López Bulla.


martedì, luglio 17, 2007

Vint minuts més

Avui dimarts 17 de juny de 2007, Sala Martí, o com collons es digui, ha perpetrat un article a La Vanguardia que ni el Miró Ardèvol, o com collons es digui.

El tio ha tingut la barra (vegi's la foto), dèiem que el tio ha tingut la barra de criticar la mesura de reduir la velocitat màxima a 80km/h a 16 municipis de l'àrea metropolitana amb l'argument de que... ell vol dormir 20 minuts més. L'argument sencer és: cal que l'administració demostri que el benestar generat per la reducció de la velocitat és major a la pèrdua de benestar provocada per aquesta mesura.


Let's see... Xavier (Sala Martí). Y vamos a ver... Javier (de Godó). A l'Àrea Metropolitana de Barcelona moren cada any 3000-4000 persones, segons la Comissió Europea, per culpa de la contaminació atmosfèria. A QDS li sua la polla la quantitat de benestar que us produeixin 20 minuts més de son al dia. Francament, ens sua la polla. Que pugueu anar més ràpid no vol dir que l'administració tingui l'obligació de demostrar-vos que és millor que no ho feu. Resulta que la Generalitat ha estat elegida democràticament i aquestes coses, i la velocitat del vostre cotxe la decideix un fabricant i la vostra restricció pressupostària.

Tres comentaris més:

1) fa cagar que en aquest país el Reial Automòbil Club de Catalunya s'hagi convertit en una font imparcial, neutre i estrictament tècnica en l'avaluació de polítiques que afecten a... l'automòbil.

2) fa cagar més fi encara que a això hi hagi contribuït tv3 i Catalunya Radio, que figura que són mitjans públics i que haurien de tractar els lobbies com a tals.

3) en realitat, XSM, són només 3 minuts. No has fet bé els números... again.

http://www.documentsptp.org/activitats/20070713-contaminacio.pdf

De Bolònia a missa


Teniu 50 anys i en porteu trenta amb carnet del PCI. Sou de Bolònia, per exemple. Heu estat molt de temps combatent a la democràcia cristiana, que sempre va intentar guanyar l’alcaldia més roja de tot el país. Un dia, allà a principis dels 90, va venir Achille Occhetto i us va dir que ja no militàveu al PCI, sinó al PDS. I vareu creure que era una bona idea, donat que creieu com a bon eurocomunista en la necessitat de reformar l’esquerra. Us va engrescar el projecte.

Uns anys més tard va venir Massimo D’Allema i us va dir que No. Que ja no militàveu al PDS sinó a la DS, i que formàveu part d’un projecte social-lliberal. I vareu començar a notar com una punxada a l'estómac.

Finalment, un dia va venir Piero Fassino i us va dir que ja no militàveu a la DS, sinó en un partit que es deia democràtic, i que els vostres companys de carnet eren els vells demòcrata cristians. I us vareu adonar que tot aquest viatge l’havíeu fet des del sofà de casa.

Llavors vareu començar a entendre que estàveu davant del "timo" democràtic més gran de la història de l’esquerra italiana, que acabaven de convertir el Compromís Històric en “compromís orgànic” i que ara el més important és tenir bon rollo amb el Papa i no passar-se gaire amb la PACS.

I vareu pensar que aviat veuríeu a Piero Fassino, amb aquell aire de Cardenal, anant a missa amb Rutelli. O a Walter Weltroni, que ja té un llibre anomenat “Le idee di Robert Kennedy”, negociant la menció de les arrels cristianes d’Europa a la propera CIG de la UE. O a D’Alema entregant a Abdullá Ochalan a Turquia (Ah…, perdoneu, això ja ho hem vist).

Finalment vareu decidir que l’únic que us quedava era Qualcosa de Sinistra (La Cosa Rossa).

lunedì, luglio 16, 2007

dèria 2: l'esquerra europea



L'esquerra europea es recomposa. Alguns bé, altre no tant (veure post següent). Avui, els tres països grans. A França, el PCF i Els Verds comparteixen grup palarmentari, encara que de moment sigui només un grup "tècnic". Ambdós partits han de repensar el seu futur i no sembla que un grup conjunt sigui un mal punt de partida. El PS, entre desorientat i molt desorientat. A Alemanya, Die Linke està bastint un projecte més sòlid que el del PDS i li menja terreny a l'SPD, que paga la seva indefinició en el terreny social i de la política d'aliances.

I a Itàlia... ah a Itàlia. Els DS amb els democristians de la Margherita, amb el "company i amic" d'Alema inclòs. Mentrestant, l'esquerra intenta reconstruir-se. De moment, en diuen La Cosa Rossa, molt a la italiana: PdCI, PRC, l'esquerra dels DS i els Verds. El 7 de juny van fer la primera assemblea conjunta dels respectius parlamentaris. 142, entre diputats i senadors. Aquí, una pàgina amb el vídeo de l'assemblea en qüestió, i a dalt una foto de dos senyors que abans no es feien fotos junts. Aquí sota, la portada del Liberazione del 8 de juny. A veure si aquest cop, i per primera vegada des del 1990, podem respondre amb tranquilitat la pregunta de... "i a Itàlia, què votaries?" I de passada, ens estalviem anar a missa.

martedì, luglio 10, 2007

Gran tarda de diumenge


Ahir va ser una gran tarda de diumenge. QDS es va llevar amb grans esperances, i el dia es va confirmar com a gloriós. I no ho diem per la pertinent paella del migdia (precedida per unes anxoves excel·lents acompanyades amb un exquisit Campari amb Soda per fer baixar la resaka), sinó perquè ahir actuaven a l’hora Fernando Alonso i Carlos Nadal. I tots dos van perdre. De la manera que més mal fa; un a les darreres voltes de la cursa i l’altre a la final de Wimbeldon.

QDS es declara fan de Raikonnen, Hamilton, Federer, i de tot allò que competeixi amb el clàssic esportista nacional del PP, empadronat a Andorra i amb més UVA que Julián Muñoz. No en teníem prou amb el Ferrero llegint manifestos a les manis a favor del transvasament de l’Ebre, sinó que ara hem d’aguantar l’altre Nadal, el Miquel Àngel, el del Barça, de president del PP de Manacor. No trigarem, estem segurs, a veure algun dels dos esportistes prèviament mencionats en alguna mani del Foro de la Família o similar.

Una de les poques coses que QDS reconeix a Josep Borell, va ser engegar una campanya d’inspecció fiscal contra tota una sèrie de famosos que defraudaven a Hisenda: Lola Flores, Pedrito Ruiz... En aquest país es segueix tolerant, amb la passivitat de tots el governs de torn, que una panda d’esportistes manguis no declarin la meitat del que guanyen. Com pot ser que Àlex Corretja estigui empadronat a Andorra, si ha viscut tota la vida al costat del Tenis la Salut, i a sobre ho reconegui obertament sense que ningú hi faci res, ni cap comentarista dels que en el post anterior mencionàvem no obri la boca? Això sí que és de tertúlia!

A QDS celebrem cada victòria de Hamilton, cada “ace” de Federer, cada campionat guanyat per Hamilton.

I, donat que la desaparició de Fernando Alonso de la tele encara queda lluny, celebrem encara més que Mediapro (La sexta, Jaume Roures) s’hagi fet amb els drets de la formula 1. Perquè, estimats lectors de QDS, hi ha algú encara més odiós que Fernando Alonso al món de la Formula 1: El calvo de Telecinco que retransmet les carreres. Ja n’hi ha prou d’aquest idiota que l’únic que vol a la vida és aparèixer com a el millor amic del “gran Fernando”.

Pelacañas! que diria el Nane...

http://www.youtube.com/watch?v=G60lT0UxNR4

lunedì, luglio 09, 2007

dèria 1: el debat públic

A QDS tenim algunes dèries. Això ja ho hem dit. I una d'elles és la qualitat del debat públic i els efectes que hi tenen els opinadors i todologos que poblen les pantalles, les ràdios i les pàgines. Raholes, Cullas, Puigverds, Barbetas, Álvaros, Antichs, Sanuys, i altres. Sempre de tornada de tot, alguns d'ells sense haver arribat mai enlloc. Pràcticament sempre nacionalistes. Amb sort, social-liberals. Gent d'ordre: vinga a riure de les feministes, els ecologistes i els pedagogs. Invariablement desarrollistes. Més papanates que no es pensen: autopistes, AVE i aeroports. Un pam per sobre de la resta dels mortals i desconfiats respecte de la cosa pública i la política. Amb poques excepcions, perfectament indocumentats sobre la majoria dels assumptes sobre els que pontifiquen. Això sí, tots afiliats a la darrera onada de la correcció política: declarar-se incorrectes i riure's de tot menys de La Vanguardia.


Aquí, un fragment d'Aprile que, de nou, la clava.

giovedì, luglio 05, 2007

A Balears, els nostres



Un dels moments més emocionants de les darreres eleccions municipals i autonòmiques va ser la pèrdua de la majoria absoluta per part de Jaume Mates a les Balears. No va ser fàcil, Mates va perdre l’escó que li donava la majoria absoluta al darrer segon del darrer minut del recompte. Sembla ser que algú va quedar sense cobrar la seva part a Andratx i, és clar, això es pot arribar a pagar molt car.

QDS va assistir al debat d'investidura d’Antich ahir a Palma i va constatar varies coses.

Primera: El PP és igual a tot arreu. 50 corbates roses engominades cara el sol cridant contra l’acord de les Esquerres. Rosa Estaràs, portaveu del PP balear, brillant ahir al plè, és un calc de Dolors Nadal: una rateta sabia insofrible, d’aquelles que a classe seien a primera fila i no et deixaven copiar. Ahir, però, va tenir el seu moment. El vestit de “azote de la izquierda” li va a mida.

Segona: Rodríguez és igual d’horrible en directe que per la tele. L’amic Conseller d’Interior i entranyable traficant d’influències fot una pinta de corrupte que només per això ja l’haurien de detenir. Tot i que, és clar, al marge de la seva pinta també el van enganxar trucant a l’Alcalde d’Andratx per avisar-lo el dia abans que venia la policia a escorcollar-li el despatx. El més greu és que, després d’aquest episodi, el tio pogués encara lluir la panxa des de l’escó. Una vergonya.

Tercera: Un descobriment, Antoni Diéguez. El portaveu del grup parlamentari socialista a Balears: “Han dejado ustedes una deuda en IB3 de 80 millones de euros, a pagar hasta el 2036. Lo mismo que se calcula que costaría hoy construir el Taj Majal, o en versión Balear, dos chalets adosados”. Digne de QDS.

Quarta: La més fina: Joana Barceló, la presidenta del Consell de Menorca . “Matas ha perdut perquè ha donat l’esquena a l’empresariat balear. Porta quatre anys adjudicant obres a constructors de Madrid (Florentinos i companyia) i això, evidentment, el poder econòmic balear no ho podia tolerar. El canvi de jaqueta d’Unió Mallorquina s’explica sobretot per això”.

Cinquena: Mària Antònia Múnar és tant de dretes com ens pensàvem. Que difícil serà governar amb aquesta penya! I no ho diem perquè M.A.Munar sigui una barreja entre Carmen de Mairena i Carmen Sevilla (què els hi hem de dir... nosaltres tenim el Benach). Ho diem perquè el discurs del seu Portaveu, Tomeu Vicenç, va ser d’allò més dretanòs: “prou immigrants”, va dir ell entre altres coses.

Sisena: Efectivament, Maria de la Pau Janer no hi era. La seva operació per ser Consellera de Cultura i venjar-se de tota la comunitat cultural de les Illes, que sempre l’ha despreciada (amb més raó que un sant), ha fracassat. Sempre podrà tornar a fer programes amb el doctor Corbella a TV3, o a recollir el Planeta amb el Marsé, perquè li torni a fotre aquell gloriós viatge que ens va fer a tots caure del sofà. Recordem: “Yo he venido aquí a hablar de literatura, no de la vida literaria, que és lo que le interesa a usted”. Grande Marsé.

Setena: Palma d’Or a Biel Barceló i tota la gent que ha fet el Bloc. Sense el darrer escó aconseguit per Mallorca i restat al PP, no hi havia govern. Sort a Josefina Santiago a la Conselleria de Benestar. I moltes felicitats per un polític balear per qui QDS té especial predilecció: Miquel Àngel Llauger. Sens dubte, serà el diputat de la legislatura.

Vuitena: Quan Cisco Antich s’emprenya, s’emprenya de debò. I es converteix en un orador brillant. Va estar tota la sessió fotent una xapa insoportable. Però quan Rosa Estaràs el va fer emprenyar, el PP ja estava venut. Magistral segona rèplica que ens va fer aixecar a tots de la cadira i a QDS, amb algun que altre vincle emocional amb Menorca, ens va fer caure una llàgrima: “No em parli de Menorca, que ja fa temps que la van abandonar”.

Sa darrera: Es punt i final d’Antich. “Vostè diu que jo he perdut les eleccions. Té raó. Al 2003 vaig perdre. El Sr. Mates, en canvi, ha perdut dues vegades, i ara ens toca governar a nosaltres”.

QDS el retorn


No volíem. La veritat és que no volíem. Quatre dèries no fan un bloc que duri, i QDS només té quatre dèries: que si els de la ceba, que si el Bassas, que si el Cuní, que si els sociates... Res, quatre obsessions per riure mentre dinem. Per això no volíem tornar. I no serà per falta de raons: Portabella, Matas, Mari Pau Janer, Duran i Mas, Bertran i Carretero... Tot tan previsible.

Però, com ja vam dir en una altra ocasió, nosaltres ens debem al nostre públic. Hem rebut de tot: emails, missatges a la pàgina, copets a l'esquena, propostes per fer sexe, propostes per fer sexe en grup...

A més, per circumstàncies diverses aquesta iniciativa ciutadana, obrera i popular que és QDS tindrà més temps en els propers mesos. De manera que ja som aquí, amb les dèries de sempre. A dalt a la dreta hi trobareu un mapa amb la ubicació d'un localet que ens hem agenciat.

venerdì, aprile 27, 2007

Un ordre nou, encara


Avui fa 70 anys va morir Antonio Gramsci. Gramsci és encara el marxista més lúcid. Va ser capaç de llegir el món des de la presó. Va veure a venir el doctrinarisme i sectarisme de Moscú, dècades abans que la resta. El marxista que millor ha percebut les relacions entre l'estructura i les idees, i el paper d'aquestes últimes en el camp de la política i la societat. El nexe més fort entre l'esquerra transformadora del present i del futur i la tradició marxiana. La manera que ens queda de ser el que som i ser d'aquest món.

Llegir els seus textos és un exercici polític i intel·lectual excepcional. Però per intuir les condicions en les que va desenvolupar la seva activitat, àmplia i profunda, cal llegir també les seves cartes a Julia, Delio i Tanja. I llavors Antonio Gramsci es converteix en mite.

venerdì, aprile 20, 2007

A destra non si andrà


Alguns estan apunt de fer el que no haguessin hagut de fer mai, però porten dues dècades fent. Ja no eren dels nostres.

Aquí, un text tret de Liberazione:

Fassino, progetto senz'anima il Piddì sarà "americano"
Antonella MarroneFirenze nostra inviataUn'ora e 45. Una relazione lunga, serena. In perfetto stile "comunista" (ci si passi il termine desueto): come in tutti i congressi - dal nazionale a quello di sezione - si parte dalle questioni internazionali, si passa per quelle nazionali, poi i problemi del paese e infine il tema del congresso. Una garanzia anche per chi cerca di non restare ancorato al passato, una contraddizione per chi cerca il nuovo. Soprattutto se si riferisce, come Fassino ha fatto, al linguaggio. Nuovo: il termime usato spessissimo durante la relazione. «Un pensiero nuovo per un secolo nuovo, e non perché quello che abbiamo fatto ieri fosse sbagliato», ha detto. Nuove sfide contemporanee aggrappate ai valori storici: libertà, uguaglianza, solidarietà, insieme a nuove cittadinanze, multiculturalismo, diritti globali. «Non siamo un partito moderato, né centrista», ha detto il segretario (per la terza volta, confermato) dei Ds. Infatti. Il Pd si caratterizza per essere il partito del "buon senso" quello che piace a tutti, per quelli che "così va il mondo" e bisogna solo guidarlo un po'. Per quelli che volevano "governare" il capitalismo, ma non ci sono riusciti, per quelli che non sanno niente di capitalismo e però vogliono che chi sbaglia paga. Per quelli che nelle nostre città non si vive più, per quelli che le donne sono uguali agli uomini però c'è sempre la famiglia a cui pensare. Per quelli che pensano che democratico vuol dire solo buono e tollerante. Il Pd è il partito del buon senso.

martedì, aprile 17, 2007

Cos a cos


A QDS ens van les marranades. El cos a cos. També amb els adversaris. Ens encanta la pre-campanya d'icv a Barcelona. I no, no l'hem dissenyada nosaltres.

mercoledì, aprile 04, 2007

dos vídeos i vacances


QDS està de vacances.


Aquí, dos vídeos per riure una estona. Un vídeo i un altre vídeo.

martedì, marzo 27, 2007

La via Mas-Duran

Quins estrategues. Quina enveja que fan. Cada nou mesos, una innovació tàctica, una aportació fonamental a la lluita per l'emancipació nacional.

El juny passat va ser allò d'arribar a la independència per la via del no a l'estatut. QDS ja va dir en el seu moment que, ja que ens hi posàvem, millor que hi afegíssim el socialisme, a la llista d'objectius. Però no va poder ser, els catalans no van respondre. On seríem ara, si centenars de milers de votants haguessin donat el no a l'estatut? Catalunya regalimaria de llet i mel. A cadascú segons les seves necessitats. Això seria una cosa estupenda.

Ara, la via cap a la independència són el Mas i el Duran. Collons, quina imaginació! També aquesta vegada, QDS vol afegir-se a la sagacitat del Vendrell, fent el següent

ANUNCI SOLEMNE:

QDS farà campanya pel Mas a les properes autonòmiques si es compromet, per escrit i davant de notari, a:

1- tancar les nuclears en el termini de mig any
2- donar papers i dret a vot a tots els immigrants
3- prohibir el treball temporal
4- col·lectivitzar la seat
5- nacionalitzar els hidrocarburs
6- cedir-nos la direcció de l'INCAVI i crear l'INCAFOIE


En fi. Que de cadascú segons les seves possibilitats.
Aquí, el Vendrell fent la seva oferta a CiU.

martedì, marzo 20, 2007

L'any Elis Regina


La blogsfera progre-il·lustrada està darrerament insistent (pesada) amb el tema de l'any Gramsci. El 27 d'abril farà 70 anys que va morir i alguns volen organitzar actes, i així.


QDS commemorarà com cal a Antonio Gramsci, que després de molts anys donant voltes per les presons de la itàlia feixista va morir sense dents i pràcticament sense poder ingerir aliments. Antonio, QDS vengarà la teva mort amb una comilona de aúpa. Esteu avisats. Mentrestant, per favor, llegiu-lo com a mínim tan sovint com el citeu.


A QDS no oblidem altres commemoracions. Aquest any en fa 25 que va morir entre pastilles i altres drogues Elis Regina, a l'edat de 36. Aquí el vídeo que toca a aquestes alçades d'any. Mireu-lo i després intenteu fer veure que us importa el món dels vius.

mercoledì, marzo 14, 2007

La chispa del congreso

Enric Juliana: "...otros puntos débiles del PSOE:... ese aire fúnebre del portavoz parlamentario Diego López Garrido, un buen tipo, un hombre cabal, que en una película del Oeste, con gesto lento y doliente, sería alcanzado en el primer tiroteo."

martedì, marzo 13, 2007

La feinada del Cuní i el Bassas


Tothom sap que el Bassas i el Cuní són molt més que periodistes. Són els representants del país-país, els portaveus de la tieta-montse (entesa com a mite, com a personatge que recull i cristal·litza tota la Catalunya mereixedora d'aquest nom), els defensors dels interessos i les preocupacions del poble, els interpretadors de les essències pàtries.

En compliment d'aquesta noble tasca (per la qual no els ha votat ningú), emprenen lluites de dignificació social i nacional cada cop que els ve el rotet.

Així, ambdós van col·laborar activament en la denúncia de la "greu usurpació" d'habitatge que va patir el tal Veiret, sobre la que QDS s'ha pronunciat ja en tres ocasions. El Cuní va arribar a dir: "si no fos per nosaltres, no s'hagués parlat del tema i no s'hagués resolt com s'ha resolt". Tota una confessió: jo, periodista amb clenxa, decideixo de què s'ha de parlar i com s'han d'arreglar els problemes. Tothom sap que a la facultat imparteixen tres assignatures clau: "Arreglament de problemes I" i "Arreglament de problemes II", a més de "Conformar la realitat en comptes d'explicar-la".

Bé. Tenim algunes novetats, aparegudes en una cosa digital. Resulta que el fiscal de Barcelona ha demanat al jutge del cas Veiret que arxivi el cas. I que el pàjaro en qüestió va amagar dades que "si haguessin estat conegudes, haurien afavorit l'aclariment dels fets i haurien donat lloc al sobreseïment immediat de les actuacions", que és precisament del què no es tractava, com ja vam avançar fa força dies.

Amics Bassas i Cuní, es gira feina. Dedicareu debats, enquestes, entrevistes i comentaris editorials al descobriment de l'estafa? I a parlar de com els periodistes-déu deixen de fer de periodistes? I a fer un anàlisi crític de com s'exerceix la vostra professió, en particular als vostres programes? I al paper dels mitjans de comunicació públics?

Aquí, l'enllaç a la cosa digital on surt la notícia sencera que, per cert, no hem sabut trobar a cap altre mitjà. Per cert: Don Javier, no ha colado. En QDS distinguimos las langostas de la Sirena a la legua.

martedì, marzo 06, 2007

Es un primer paso, Javi

Fa uns dies, QDS demanava a La Vanguardia que rectifiqués la seva línea editorial sobre la política del Departament d'Interior.
Ahir dilluns, un subdirector del diari del grup Godó va publicar aquest text:

Cien días de Saura

El jueves se celebrarán los 100 primeros días del Govern Montilla y entre los balances a favor y en contra, se debe de destacar la labor de Joan Saura al frente de Interior. Fue quizás la decisión más controvertida y una apuesta muy arriesgada del líder de ICV, pero no es menos cierto que ha superado con nota sus primeros días. Excepto algunos excesos verbales, como su defensa personal de la legalización de las drogas, ha tapado bocas con su gestión.

A la vista d'això, volem fer dues puntualitzacions addicionals:

  1. Don Javier: es un primer paso, pero es insuficiente. 50 palabras amables no compensan 99 días rajando.
  2. Quisiéramos ver una foto de usted ilustrando el texto. Particularmente, la parte en la que dice lo de las bocas tapadas.
  3. Bueno, a la vista de que nuestras peticiones tienen algún efecto, permítanos informarle: nos gusta la langosta con locura

martedì, febbraio 27, 2007

Clima i memòria

Les actes sessions del Congrés és el que tenen...


Llegeixi atentament, una altra vegada, les següents frases sobre el Protocol de Kyoto i els objectius de control de les emissions per Espanya, pronunciades en una sessió de la Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, el 27 de juliol i el 15 de desembre de 2004:

-"Un 15 por ciento [...] podía parecer un bono para el Estado español, pero ahora hemos visto que era una trampa".
-"No se ha tenido en cuenta que el Estado español está creciendo económicamente".
-"No es interesante que perjudiquemos la industria, así que los industriales no deberían pagar Kioto".
-I sobre la interpretació del silenci administratiu davant de peticions extraordinàries de drets d'emissions per part de les empreses: "la administración tiene tres meses y tiene suficientes burócratas para trabajar y para dar una respuesta, pero si son tan ineficaces algún día tendríamos que revisar el sistema funcionarial, porque si una persona porque es funcionario ya no tiene que trabajar, entonces aquí estamos ante un problema grave".

Tenint en compte que les frases corresponen a la diputada Bonás Pahisa, del grup d'ERC al congrés dels diputats, expliqui a què es referien exactament amb allò del "som com som".


fonts:
1) Comparecencia de la Ministra de Medio Ambiente Cristina Narbona, Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de julio de 2004, pág 11 y 12.
2) Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, 15 de diciembre de 2004, 12.

El clima del país

Llegeixi atentament les frases següents sobre el Protocol de Kyoto:

-“una mala negociación”
-“coloca a España ante el dilema de incumplir o abrir una grave crisis industrial"
-“un grave problema”
-“¿quién es el responsable de una negociación que puede costar al país entre 1.000 y 4.000 millones de euros anuales en compra de derechos?”
-“como última esperanza está la posibilidad de que la Unión Europea reconsidere sus planes”
-“una bomba de relojería”

Tenint en compte que es tracta de notícies del 2003 i el 2004; tenint encompte que llavors el tema no estava de moda ni era glamurós, ni res de res; tenint en compte que en aquells moments es discutia sobre mesures reals per reduir les emissions de CO2 (i no sobre com de dolent és Bush, o sobre l'interès del documental d'Al Gore); i tenint en compte que, de cop, el clima va passar de la secció "societat" a la secció "economia",

digui quin diari ha editorialitzat d'aquesta manera sobre el Protocol de Kyoto:

-Libertad Digital
-The ExxonMobil Tribune
-The Qatar Times
-The FAES Bulletin Illustrated
-El País

Solució:

Iberdrola rompe la baraja, El País, 23 de novembre de 2003 ("rompe la baraja" perquè deia que era possible complir amb Kyoto)
Atrapados en los compromisos de Kioto, El País, 8 de febrer de 2004
Una bomba de relojería, El País, 8 de febrer de 2004.

lunedì, febbraio 26, 2007

Gent d'ordre


La nostra darrera entrada ha provocat una mica d'interès. Per més informació sobre la mateixa, vegeu una foto del Luís Miguel Pahissa, jefe d'un lobby de propietaris de pisos, que s'ha oposat sistemàticament a les propostes del Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre aquest darrer assumpte i que va exigir a la Mayol que es definís com a pro-sistema.

El peu de foto que l'acompanya resa: "Luis Meseguer y Andrés Reche (presidente y secretario respectivamente de la Asociación Nacional VBV) departen al final del raid. Al fondo Luis Miguel Pahissa (de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias) hace lo propio con el comandante Bruno Alonso (del GOE IV)". VBV vol dir "veteranos boinas verdes".
Més informació en aquesta web i, més concretament, aquesta altra.


La gent d'ordre del país, vaja. Glups

venerdì, febbraio 23, 2007

Don Javier, pida perdón

Amic Conde de Godó, ens deu una discupla.

Sí, de vegades la noblesa també s’equivoca, que no és com el Papa, que és infal·lible i tal. Fins i tot la premsa de la noblesa s’equivoca, en particular quan es posa en plan “esto es jauja” i “dónde iremos a parar”. En aquests casos, són capaços de convertir un farsant en un heroi en lluita pels drets fonamentals.

Anem per parts. Fa unes setmanes, La Vanguardia ens explicava la dramàtica història del pobre propietari d’un pis al carrer Urgell, ocupat per uns xilens que no pagaven lloguer i l’havien deixat al carrer. A partir d’aquí, LV va muntar tota una pel·lícula sobre els okupes i el dret a la propietat, que es veu que com que el Saura porta Interior, si surts a comprar el pa, a la que et despistes, t’han fotut la casa uns immigrants que són amics de la Mayol i trenquen escultures de Gaudí.

Estupendo, excepte pel fet que era mentida.

Resulta que el pobre sense sostre és propietari de tot l’edifici, composat per un entresol, un pati i, atenció, CINC PISOS! I que té una casa de dues plantes a Alpens. Total, que les fotos en què se’l veia dormint al menjador d’uns amics eren un montatge. I es veu que els okupes deurien ser una mica rarets, perquè pagaven lloguer a una familiar del sense-sostre-però-amb-moltes-propietats en qüestió.

Per acabar-ho de rematar, sembla ser que el cervell de l’operació va ser la diputada Nebrera (PP), que tenia ganes d’organitzar un escàndol als mitjans sobre la vulneració de la propietat privada a Catalunya. Aquests senyora ha passat de ser l’aposta moderada i liberal de Josep Piqué a competir amb Ángel Acebes per atraure la líbido del Jiménez Losantos.

Finalment, un últim detall: Sabeu qui ha actuat com a “assessor” del pobre “sense sostre més ric de l’any”? El seu veï, el propietari de l’edifici del costat. I qui és, més exactament? Tatxan: Luís Miguel Pahissa. Bueno, bueno, don Luís… El molt honorable ex cap de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias, que s’ha fet famós per presidir l’Associació de propietaris de Catalunya i amenaçar en no pagar l’IBI a l’Ajuntament si la Mayol no rectificava després de declarar-se antisistema. Quina casualitat...

Menys mal que un cop més, un oportú article de Gregorio Morán ja ens avisava de que tot això feia pudor. La imatge dels periodistes aplaudint i retratant la imatge del tal Veiret mentres “recuperava” el seu pis passarà a la (més aviat trista) història de la premsa d’aquest país. En fi.

Vamos a ver... Javi...

QDS exigeix al Conde que vingui des de la seu de La Vanguardia a la d’ICV al carrer Ciutat (i afanyi’s, que la seu nova estarà més lluny) caminant de genolls, demani perdó i ens prometi que pararà d’una puta vegada la campanya contra ICV i la política del Departament d’Interior.

I demana també al PSC que, la propera vegada, no es deixi marcar un altre gol per part del Grup Godó i la resta de la dreta d’aquest país.