Ja està. Ja ha passat el debat sobre l'estat de la nació. Els caps dels grups parlamentaris han presentat amb major o menor gràcia els arguments que han cregut convenients, criticant o recolzant l'acció del govern, en tal tema o en tal altre. Han discutit, han acordat i han desacordat. S'han presentat projectes i se n'han desestimat. Però s'ho haguessin pogut estalviar, tot plegat.
En realitat, a jutjar pels comentaris a ràdios, teles i diaris, haguéssim pogut substituir el debat sobre l'estat de la nació per un partidet al futbolín, o per la medició dels atributs respectius, per exemple. Sembla que la única pregunta a la que tothom intenta respondre és "qui ha guanyat?", i la resposta només pot ser o Zapatero o Rajoy.
Aquesta és la lectura del debat que veritablement interessa a la classe opiniatra. Qui ha guanyat i qui ha pedut. Cap referència al contingut dels discursos, cap referència a les propostes o a les crítiques concretes, als debats principals. Res. Tot això és massa complicat. Només un reguitzell d'anècdotes a la recerca d'indicadors que permetin determinar quin és el marcador final: el recompte d'aplaudiments, les cares de satisfacció i insatisfacció dels diputats propis i rivals, rumors sobre celebracions i sobre lamentacions. Com si no sabéssim que bona part dels esforços dels diputats en un debat com aquest estan dirigits, precisament, a fer creure als periodistes que el seu jefe ha estat millor que el jefe dels altres. Quina astúcia, la dels tertulians.
La Política està desapareixent de la crònica periodística, fins i tot de la crònica parlamentària, amb l'honrosa excepció del guinyol i l'Enric Juliana. I després es lamentaran del desinterès de la ciutadania per la política. El pitjor és que tot resulta molt previsible: sempre guanya el preferit del comentarista.
O ens prenen per idiotes o els idiotes són ells.
En realitat, a jutjar pels comentaris a ràdios, teles i diaris, haguéssim pogut substituir el debat sobre l'estat de la nació per un partidet al futbolín, o per la medició dels atributs respectius, per exemple. Sembla que la única pregunta a la que tothom intenta respondre és "qui ha guanyat?", i la resposta només pot ser o Zapatero o Rajoy.
Aquesta és la lectura del debat que veritablement interessa a la classe opiniatra. Qui ha guanyat i qui ha pedut. Cap referència al contingut dels discursos, cap referència a les propostes o a les crítiques concretes, als debats principals. Res. Tot això és massa complicat. Només un reguitzell d'anècdotes a la recerca d'indicadors que permetin determinar quin és el marcador final: el recompte d'aplaudiments, les cares de satisfacció i insatisfacció dels diputats propis i rivals, rumors sobre celebracions i sobre lamentacions. Com si no sabéssim que bona part dels esforços dels diputats en un debat com aquest estan dirigits, precisament, a fer creure als periodistes que el seu jefe ha estat millor que el jefe dels altres. Quina astúcia, la dels tertulians.
La Política està desapareixent de la crònica periodística, fins i tot de la crònica parlamentària, amb l'honrosa excepció del guinyol i l'Enric Juliana. I després es lamentaran del desinterès de la ciutadania per la política. El pitjor és que tot resulta molt previsible: sempre guanya el preferit del comentarista.
O ens prenen per idiotes o els idiotes són ells.
Aquí, el tall d'un discurs de Daniel Rabinovich, un dels parlamentaris preferits de QDS. De Les Luthiers, naturalment.
