Teniu 50 anys i en porteu trenta amb carnet del PCI. Sou de Bolònia, per exemple. Heu estat molt de temps combatent a la democràcia cristiana, que sempre va intentar guanyar l’alcaldia més roja de tot el país. Un dia, allà a principis dels 90, va venir Achille Occhetto i us va dir que ja no militàveu al PCI, sinó al PDS. I vareu creure que era una bona idea, donat que creieu com a bon eurocomunista en la necessitat de reformar l’esquerra. Us va engrescar el projecte.
Uns anys més tard va venir Massimo D’Allema i us va dir que No. Que ja no militàveu al PDS sinó a la DS, i que formàveu part d’un projecte social-lliberal. I vareu començar a notar com una punxada a l'estómac.
Finalment, un dia va venir Piero Fassino i us va dir que ja no militàveu a la DS, sinó en un partit que es deia democràtic, i que els vostres companys de carnet eren els vells demòcrata cristians. I us vareu adonar que tot aquest viatge l’havíeu fet des del sofà de casa.
Llavors vareu començar a entendre que estàveu davant del "timo" democràtic més gran de la història de l’esquerra italiana, que acabaven de convertir el Compromís Històric en “compromís orgànic” i que ara el més important és tenir bon rollo amb el Papa i no passar-se gaire amb la PACS.
I vareu pensar que aviat veuríeu a Piero Fassino, amb aquell aire de Cardenal, anant a missa amb Rutelli. O a Walter Weltroni, que ja té un llibre anomenat “Le idee di Robert Kennedy”, negociant la menció de les arrels cristianes d’Europa a la propera CIG de la UE. O a D’Alema entregant a Abdullá Ochalan a Turquia (Ah…, perdoneu, això ja ho hem vist).
Finalment vareu decidir que l’únic que us quedava era Qualcosa de Sinistra (La Cosa Rossa).
Uns anys més tard va venir Massimo D’Allema i us va dir que No. Que ja no militàveu al PDS sinó a la DS, i que formàveu part d’un projecte social-lliberal. I vareu començar a notar com una punxada a l'estómac.
Finalment, un dia va venir Piero Fassino i us va dir que ja no militàveu a la DS, sinó en un partit que es deia democràtic, i que els vostres companys de carnet eren els vells demòcrata cristians. I us vareu adonar que tot aquest viatge l’havíeu fet des del sofà de casa.
Llavors vareu començar a entendre que estàveu davant del "timo" democràtic més gran de la història de l’esquerra italiana, que acabaven de convertir el Compromís Històric en “compromís orgànic” i que ara el més important és tenir bon rollo amb el Papa i no passar-se gaire amb la PACS.
I vareu pensar que aviat veuríeu a Piero Fassino, amb aquell aire de Cardenal, anant a missa amb Rutelli. O a Walter Weltroni, que ja té un llibre anomenat “Le idee di Robert Kennedy”, negociant la menció de les arrels cristianes d’Europa a la propera CIG de la UE. O a D’Alema entregant a Abdullá Ochalan a Turquia (Ah…, perdoneu, això ja ho hem vist).
Finalment vareu decidir que l’únic que us quedava era Qualcosa de Sinistra (La Cosa Rossa).
1 commento:
dilapidar el partit de gramsci hauria de ser delicte!
Posta un commento