QDS ha fet una enquesta. Vam passejar-nos per les seus de ràdios, diaris i teles a la recerca dels nostres amics els "creadors d'opinió", opiniatres i todólogos en general, per tal de plantejar-los una pregunta senzilla: què us ve al cap quan sentiu la paraula precarietat?
Els resultats són els següents: 5 d'ells van dir que "precarietat" definia la situació del Maragall; 7 van inclinar-se per mencionar la direcció d'esquerra; 3 van aludir a "les penoses condicions en què treballa la selecció catalana de hoquei sobre patins"; i un va relacionar la precarietat amb "les dificultats perquè travessa el burro català com a espècie".
En fi.
Vegeu aquí un text interessant i suggerent sobre la temporalitat, publicat a la revista Jovent, la decana de la premsa política juvenil a Catalunya.
TEMPORALITAT: què significa i com combatre-la
Si hi ha un element central, vertebrador (tot i no ser exclusiu) en aquesta categoria que s’ha anat denominant “precariat”, sens dubte aquest element central és la temporalitat existent en el mercat de força de treball. Les dades que reflecteixen aquesta realitat són repetides amb to de missa fúnebre (és a dir, com quelcom lamentable, però inevitable) quan es parla del tema: més del 32% dels llocs de treball són temporals, el 90% dels nous contractes són temporals, gairebé el 60% dels i les joves treballen amb contracte temporal. Però el que és rellevant si es vol canviar la situació és entendre el per què de la situació. Un empresari que contracta temporalment per un lloc de treball fix no ho fa perquè vulgui fotre al treballador ni perquè sigui insensible, dolent o particularment fill de puta. Ho fa perquè és la opció factible més rentable. Fa el que faria tot empresari racional. És, simplement, una qüestió de classe.
Ara, la taxa de temporalitat dels joves és el doble (gairebé: 31% a 57%) de la dels majors de 30 anys. La seva estructura d’ocupació per sectors és, però, pràcticament igual. Dels contractes temporals que cada any es realitzen, el 9% són realment per feines temporals i el 91% són fraudulents: es contracta temporalment per llocs de treball fixos. Si aquests últims fossin contractats de manera indefinida (que és el que correspondria al tipus de feina desenvolupada), en pocs anys la taxa de temporalitat cauria ràpidament. (L’exemple més evident és que el contrari ha passat en els països que han legalitzat noves formes de contractació temporal, com Itàlia en els darrers anys o Espanya als 80, on les taxes de temporalitat es van disparar poc temps després de què s’introduïssin aquestes “encertades i necessàries reformes”). Si es vol avançar en aquesta direcció s’han de modificar els costos i beneficis de cada opció (els incentius) que porten l’empresari a prendre la decisió, per exemple, a través d’un major control o l’ús de subvencions als contractes indefinits. Tot i així, aquestes opcions no són les més adequades.
Si no hi ha cap manera raonable d’alterar els costos i beneficis per reorientar les decisions de l’empresa sense que el cost social (en despeses de control, en subvencions a les empreses, en despeses administratives: diners que es podrien dedicar a altres coses) sigui superior al benefici social obtingut, només queda la opció de restringir el camp d’elecció de l’empresari. Si la possibilitat de contractar temporalment es limités a només a aquells sectors amb major inestabilitat de la demanda, tots els empresaris d’altres sectors ja no podrien contractar temporalment. El problema és que aquells sectors on es pot admetre la necessitat estructural de contractar temporalment per puntes de demanda (la hostaleria, la construcció, el comerç) són ja ara els sectors amb taxes més altes de temporalitat (fraudulenta). Si bé limitar els contractes a aquests sectors suposaria un avenç al menys pels qui treballen en altres sectors, el problema del frau es reproduiria a nivell sectorial (com ja passa) precisament en els sectors que concentren la majoria de contractes temporals. Això els faria encara més atractius i suposaria un estímul per a què es sobredimensionessin encara més del que ja ho estan (“sol i platja,... i totxo!”), dificultant més el canvi de model productiu del país. Si dintre d’una economia, sector o empresa existeix la possibilitat de contractar temporalment, i és la opció més rentable, és impossible discriminar a priori entre la contractació temporal “correcta” (aquell 9%...) i la fraudulenta (el 91% restant). Si només existís la possibilitat de contractar indefinidament segurament les empreses amb necessitats temporals tindrien majors costos per ferho dels que tenen ara: haurien de pagar salaris més alts i indemnitzacions més altes (tot i que no desorbitades: un contracte indefinit de 10 mesos més indemnització de 33 dies per any treballat suposa un increment del cost del 9%). També cal recordar que els contractes indefinits, actualment, tenen un períodede prova d’entre 2 i 6 mesos (durant els quals es pot despatxar sense indemnització), de manera que qui realment necessités contractar temporalment de veritat podria fer-ho igualment. Els qui tenen gent durant 3 o 4 anys encadenant constantment contractes temporals no tindrien més remei que contractar indefinidament. No despatxarien en massa perquè el que regula l’ocupació és la demanda agregada de producte (i no simplement el cost del treball, comprediquen els apòstols del neoliberalisme), i la caiguda en el nivell de producció contrauria més els beneficis que els petits increments salarials que els treballadors poguessin aconseguir. En definitiva, probablement restringir totalment la possibilitat de contractar temporalment crearia friccions en els sectors on això fos realment necessari (tot i que molt menors del que es suposa).
Malauradament, sembla ser l’únic camí que pot portar a una solució del problema de la temporalitat: si el contracte temporal és la solució factible més rentable (i per tant la triada per l’empresari) i no hi han maneres de fer-la esdevenir menys rentable, només es pot evitar si deixa de ser factible. Al cap i a la fi, quin és el problema més gran? El 9% de temporals autèntics o el 91% de temporals falsos? El contracte indefinit no el van inventar els empresaris. Va ser una conquesta, com totes les del moviment obrer, forjada amb la mort i la sang de milers de persones d’arreu del món. Una conquesta que, com tantes altres, ens han anat robant durant els últims anys. És hora de començar a reapropiar-nos del nostre propi futur.
Pablo Martinelli Lasheras
Els resultats són els següents: 5 d'ells van dir que "precarietat" definia la situació del Maragall; 7 van inclinar-se per mencionar la direcció d'esquerra; 3 van aludir a "les penoses condicions en què treballa la selecció catalana de hoquei sobre patins"; i un va relacionar la precarietat amb "les dificultats perquè travessa el burro català com a espècie".
En fi.
Vegeu aquí un text interessant i suggerent sobre la temporalitat, publicat a la revista Jovent, la decana de la premsa política juvenil a Catalunya.
TEMPORALITAT: què significa i com combatre-la
Si hi ha un element central, vertebrador (tot i no ser exclusiu) en aquesta categoria que s’ha anat denominant “precariat”, sens dubte aquest element central és la temporalitat existent en el mercat de força de treball. Les dades que reflecteixen aquesta realitat són repetides amb to de missa fúnebre (és a dir, com quelcom lamentable, però inevitable) quan es parla del tema: més del 32% dels llocs de treball són temporals, el 90% dels nous contractes són temporals, gairebé el 60% dels i les joves treballen amb contracte temporal. Però el que és rellevant si es vol canviar la situació és entendre el per què de la situació. Un empresari que contracta temporalment per un lloc de treball fix no ho fa perquè vulgui fotre al treballador ni perquè sigui insensible, dolent o particularment fill de puta. Ho fa perquè és la opció factible més rentable. Fa el que faria tot empresari racional. És, simplement, una qüestió de classe.
Ara, la taxa de temporalitat dels joves és el doble (gairebé: 31% a 57%) de la dels majors de 30 anys. La seva estructura d’ocupació per sectors és, però, pràcticament igual. Dels contractes temporals que cada any es realitzen, el 9% són realment per feines temporals i el 91% són fraudulents: es contracta temporalment per llocs de treball fixos. Si aquests últims fossin contractats de manera indefinida (que és el que correspondria al tipus de feina desenvolupada), en pocs anys la taxa de temporalitat cauria ràpidament. (L’exemple més evident és que el contrari ha passat en els països que han legalitzat noves formes de contractació temporal, com Itàlia en els darrers anys o Espanya als 80, on les taxes de temporalitat es van disparar poc temps després de què s’introduïssin aquestes “encertades i necessàries reformes”). Si es vol avançar en aquesta direcció s’han de modificar els costos i beneficis de cada opció (els incentius) que porten l’empresari a prendre la decisió, per exemple, a través d’un major control o l’ús de subvencions als contractes indefinits. Tot i així, aquestes opcions no són les més adequades.
Si no hi ha cap manera raonable d’alterar els costos i beneficis per reorientar les decisions de l’empresa sense que el cost social (en despeses de control, en subvencions a les empreses, en despeses administratives: diners que es podrien dedicar a altres coses) sigui superior al benefici social obtingut, només queda la opció de restringir el camp d’elecció de l’empresari. Si la possibilitat de contractar temporalment es limités a només a aquells sectors amb major inestabilitat de la demanda, tots els empresaris d’altres sectors ja no podrien contractar temporalment. El problema és que aquells sectors on es pot admetre la necessitat estructural de contractar temporalment per puntes de demanda (la hostaleria, la construcció, el comerç) són ja ara els sectors amb taxes més altes de temporalitat (fraudulenta). Si bé limitar els contractes a aquests sectors suposaria un avenç al menys pels qui treballen en altres sectors, el problema del frau es reproduiria a nivell sectorial (com ja passa) precisament en els sectors que concentren la majoria de contractes temporals. Això els faria encara més atractius i suposaria un estímul per a què es sobredimensionessin encara més del que ja ho estan (“sol i platja,... i totxo!”), dificultant més el canvi de model productiu del país. Si dintre d’una economia, sector o empresa existeix la possibilitat de contractar temporalment, i és la opció més rentable, és impossible discriminar a priori entre la contractació temporal “correcta” (aquell 9%...) i la fraudulenta (el 91% restant). Si només existís la possibilitat de contractar indefinidament segurament les empreses amb necessitats temporals tindrien majors costos per ferho dels que tenen ara: haurien de pagar salaris més alts i indemnitzacions més altes (tot i que no desorbitades: un contracte indefinit de 10 mesos més indemnització de 33 dies per any treballat suposa un increment del cost del 9%). També cal recordar que els contractes indefinits, actualment, tenen un períodede prova d’entre 2 i 6 mesos (durant els quals es pot despatxar sense indemnització), de manera que qui realment necessités contractar temporalment de veritat podria fer-ho igualment. Els qui tenen gent durant 3 o 4 anys encadenant constantment contractes temporals no tindrien més remei que contractar indefinidament. No despatxarien en massa perquè el que regula l’ocupació és la demanda agregada de producte (i no simplement el cost del treball, comprediquen els apòstols del neoliberalisme), i la caiguda en el nivell de producció contrauria més els beneficis que els petits increments salarials que els treballadors poguessin aconseguir. En definitiva, probablement restringir totalment la possibilitat de contractar temporalment crearia friccions en els sectors on això fos realment necessari (tot i que molt menors del que es suposa).
Malauradament, sembla ser l’únic camí que pot portar a una solució del problema de la temporalitat: si el contracte temporal és la solució factible més rentable (i per tant la triada per l’empresari) i no hi han maneres de fer-la esdevenir menys rentable, només es pot evitar si deixa de ser factible. Al cap i a la fi, quin és el problema més gran? El 9% de temporals autèntics o el 91% de temporals falsos? El contracte indefinit no el van inventar els empresaris. Va ser una conquesta, com totes les del moviment obrer, forjada amb la mort i la sang de milers de persones d’arreu del món. Una conquesta que, com tantes altres, ens han anat robant durant els últims anys. És hora de començar a reapropiar-nos del nostre propi futur.
Pablo Martinelli Lasheras
18 commenti:
Com sempre les anàlisis d'en Pablo Martinelli són estimulants i provocatives. Tot i que en aquest cas no comparteixo les receptes.
Durant massa anys, fins i tot ara, en la nostra societat la solució a qualsevol problema és clara: canviar la llei. I els problemes laborals s'emporten la palma: no hi ha nou govern que no vulgui fer la seva reforma laboral. Just abans o just després de fer la seva reforma educativa, clar.
La pregunta és: si el problema de l'excès de temporalitat té el seu principal origen en la llei, perquè hi ha tantes diferències de temporalitat entre el sector de la cosntrucció i el sector indústria? i entre Catalunya i Andalusia? La llei és la mateixa, no?
Pablito, hay que currárselo más
Segurament el pitjor de la precarietat laboral és l'acceptació total per part dels joves. És a dir, el jovent sent com a normal les contractacions temporals i els salaris escassos, i no hi ha una resposta contestatària davant aquest greuge. En tot cas hi ha un sentiment d'impotència i un "esto es lo que hay, mientras tenga trabajo...". Tocada de collons habemus, alguns per això ens sindiquem. Però generalment els sindicats son els que menys precarietat pateixen, i alhora de negociar els convenis col·lectius, sovint s'està per altres afers...
Bueno, pues, que tenemos curro gordo, precario, pero curro gordo.
Lalo, no creo que la gente sienta que la precariedad es "lo normal". Una vez un gran hombre me dijo que la rabia es el primer paso hacia la militancia. Pero en la mayoria de personas, la pasividad puede más que la rabia. No sé porque, pero es así.
Por cierto, veo que algunos siguen con su tirria iracundosa hacia la profesión periodística... Aix...
Y por cierto, ´no iba a firmar anónima, pero ¿porqué este blog no permite comentarios anónimos? Pregunto...
Trinacria
no permitimos firmar como anónimo porque no tenemos ni idea de cómo hacerlo. Básicamente.
Estic d'acord en què cal alguna cosa més que legislació en l'àmbit contractual.
En el fons crec que el plantejament ha de ser molt més general. Una economia fonamentada en l'enriquiment ràpid de l'especulació i els serveis i que durant massa anys ha intentat competir a nivell internacional amb mà d'obra barata i desregulada difícilment és compatible a la pràctica amb treball digne.
Receptes: aposta pel desenvolupament de teixit productiu (amb paper actiu de l'estat); increment substancial de la inversió en educació i recerca; limitació del poder polític i econòmic dels sectors especuladors.
Però he de dir que precisament en aquest sentit trobo interessant l'article del Pablo (vell company de pati, de seccions barcelonines de Rifondazione i d'una cosa semblant a una revista denominada "Prometeo") quan fa referència a la possibilitat que una eliminació dels contractes temporals comportés la disminució dels sectors que més els necessiten.
En resum, de forma lacònica:
SÍ a l'Estatut
NO a la Reforma Fiscal
Prometeo?... Pablo, aqui hay una historia por contar...
Avui no tinc temps de fer una intervenció com cal. Dilluns m'hi poso.
En tot cas no puc passar sense avisar al Sandro que la propera vegada que em passi per la dreta m'enfadaré de debó. A la meva dreta, la paret.
No és la dreta, s'anomena correlació de forces, aliança de classes i bloc històric. Ai, que se'ns han omplert de pols els llibres de Marx i de Gramsci, he he!
Pleitaguein, sento decebre't, però en el meu cas, més que d'una obsessió per Itàlia, es tracta d'un cognom que arrossego i que provoca divertits equívocs com el teu.
Pleitaguensam, el que ens passa és que a Barcelona hi ha molts italians afincats, qué hi farem...
Sandro, tu i jo també hem sigut companys de pati...
Ostres, trinacria, ara sí que he de reconèixer que m'has deixat intigrat. Permet-me preguntar a quin pati et refereixes?
Per cert, crec que seria injust no recordar que a més del Pablo, un dels chefs de QDS també hi tenia alguna cosa a veure amb el Prometeo.
Doncs el pati del Edoardo Amaldi. Quantes noies sicilianes afincades a Barcelona coneixes? ;) Va, Sandro, che ci conosciamo molto bene...
Veiem, veiem. Conec tres sicilianes afincades a Barcelona i dues són germanes.
A més, tenint en compte l'apologia que fas del gènere periodístic - apologia d'altra totalment injustificada - i la teva presència en un blog amb personatges de tan dubtosa moralitat com és el cas de QDS, està força clara la teva identitat. Llàstima que hagis desvetllat tan ràpidament el misteri.
Disculpes a QDS per convertir el club en una mala rèplica de Sorpresa Sorpresa.
No sabia que una frase d'onze paraules en total podia adquirir la categoria d'"apologia". Carai, el poder de les paraules...
Misteri? Que encara t'agrada jugar al escondite?
I en quant a l'improvitzat "Sorpresa Sorpresa", és cert, em sumo a les disculpes.
QDS accepta les disculpes. Però demana explicacions per la cosa aquesta de la "dubtosa moralitat". En particular, QDS voldria saber si us referiu a la moralitat burgesa o a l'altra.
la moralitat ÉS burgesa, "lo" nostre és Sodoma i Gomera (parafrasejant a Diego Serrano)
Abans de tot, em permetreu que em disculpi pel lapse excessivament gran de temps que ha mediat entre el comentari de l'Andrés i la meva resposta.
En segon lloc he d'aclarir que l'article en qüestió aquí publicat és una versió reduïda de l'original. Com amb aquestes línies em sobro per avorrir el personal, us l'estalvio sencer (a menys, evidentment, que algú ho reclami). Per ser breu, la moraleja es pot resumir de la següent manera: quan un empresari ha de triar quin tipus de contracte aplica (temporal o indefinit), evalua els costos i beneficis de cada opció. La opció més rentable serà la que prengui. Aquests costos i beneficis són variables en funció del tipus de feina per la qual es vulgui contractar. Per tant, per raons de caire organitzatiu i de l'extensió de l'exèrcit de reserva de cada segment del mercat laboral, la matriu de desició serà diferent per a cada empresa. Agregant les matrius de decisió de totes les empreses, es té la matriu de decisions agregada de l'economia. Una economia que té una estructura productiva diferent, tindrà una matriu de decisió diferent, i per tant una estructura ocupacional (pel que fa al tipus de contracte) diferent. La llei simplement determina les opcions possibles i alguns costos associats a les mateixes. En altres paraules: si Andalusia té més temporalitat que Catalunya és perqué la seva estructura productiva és diferent i la seva matriu de decisions és diferent. Lógicament, les decisions finals són diferents. En román paladín: el fet que a Andalusia la construcció ocupi més gent que la indústria tindrà alguna cosa a veure...Evidentment la llei és la mateixa, però no veig com això pot voler dir que les decisions preses han de ser les mateixes. La connexiò entre aquests dos elements escapa a la meva comprensió (disculpeu, un és limitadet...). Que algú m'ho aclareixi.
Pel que fa a la qüestió de la llei: en cap moment em sembla haver dit que un canvi a la llei solucionarà totalment els problemes del mercat laboral, certament vinculats a qüestions de caràcter estructural. El que crec, i a més cada vegada amb més convicció, és que una solució d'aquests problemes NO es pot donar sense un canvi a la llei. Si la llei influeix les opcions possibles de contractació, un canvi en la mateixa comportarà un canvi en aquestes.
La llei determina coses tan trivials com el tipus de contracte possible, les indemnitzacions associades, les cotitzacions a la SS, les penalitzacions en cas de frau, els impostos que cada un de nosaltres paga. Em sembla francament sorprenent afirmar que es pot influir sobre un conjunt de decisions (el fet de que de cada 10 contractes 9 siguin temporals) sense alterar el marc legal que determina la presa d'aquestes decisions. És com dir que es poden pujar els impostos directes sense canviar la llei de l'IRPF.
De fet la reforma laboral recentment pactada s'implementarà per via legal (por algo será. [Altra cosa és que doni els resultats anunciats, però aquest és un altre tema...]
Per resoldre els grans problemes estructurals és condició necessària (tot i que probablement no suficient) una intervenció legislativa. La prohibició del treball infantil es va fer per llei; la jornada laboral de 40 hores també; l'assegurança en cas de malaltia o d'atur, també; la prohibició de la esclavitud als EUA també es va fer per llei després d'una guerra civil; la temporalitat també va aparèixer quan es van introduïr modalitats contractuals que la permetien (a Itàlia no he sentit parlar mai de temporalitat com a problema rellevant fins la reforma laboral de l'amic i company...). Contra aquestes mesures el món sindical va reaccionar (o ho va intentar) durant deu anys. O eren imbècils els que deien llavors que aquelles reformes portarien a la precarització de les condicions de treball, o partien d'un anàlisi bastant semblant al que s'ha esbossat abans.
No sé si me lo he currado lo suficiente como para obtener tu aprobación, Andrés. En todo caso, estoy a la espera de un marco interpretativo que desmienta o supere el aquí defendido.
Abans de tot, em permetreu que em disculpi pel lapse excessivament gran de temps que ha mediat entre el comentari de l'Andrés i la meva resposta.
En segon lloc he d'aclarir que l'article en qüestió aquí publicat és una versió reduïda de l'original. Com amb aquestes línies em sobro per avorrir el personal, us l'estalvio sencer (a menys, evidentment, que algú ho reclami). Per ser breu, la moraleja es pot resumir de la següent manera: quan un empresari ha de triar quin tipus de contracte aplica (temporal o indefinit), evalua els costos i beneficis de cada opció. La opció més rentable serà la que prengui. Aquests costos i beneficis són variables en funció del tipus de feina per la qual es vulgui contractar. Per tant, per raons de caire organitzatiu i de l'extensió de l'exèrcit de reserva de cada segment del mercat laboral, la matriu de desició serà diferent per a cada empresa. Agregant les matrius de decisió de totes les empreses, es té la matriu de decisions agregada de l'economia. Una economia que té una estructura productiva diferent, tindrà una matriu de decisió diferent, i per tant una estructura ocupacional (pel que fa al tipus de contracte) diferent. La llei simplement determina les opcions possibles i alguns costos associats a les mateixes. En altres paraules: si Andalusia té més temporalitat que Catalunya és perqué la seva estructura productiva és diferent i la seva matriu de decisions és diferent. Lógicament, les decisions finals són diferents. En román paladín: el fet que a Andalusia la construcció ocupi més gent que la indústria tindrà alguna cosa a veure...Evidentment la llei és la mateixa, però no veig com això pot voler dir que les decisions preses han de ser les mateixes. La connexiò entre aquests dos elements escapa a la meva comprensió (disculpeu, un és limitadet...). Que algú m'ho aclareixi.
Pel que fa a la qüestió de la llei: en cap moment em sembla haver dit que un canvi a la llei solucionarà totalment els problemes del mercat laboral, certament vinculats a qüestions de caràcter estructural. El que crec, i a més cada vegada amb més convicció, és que una solució d'aquests problemes NO es pot donar sense un canvi a la llei. Si la llei influeix les opcions possibles de contractació, un canvi en la mateixa comportarà un canvi en aquestes.
La llei determina coses tan trivials com el tipus de contracte possible, les indemnitzacions associades, les cotitzacions a la SS, les penalitzacions en cas de frau, els impostos que cada un de nosaltres paga. Em sembla francament sorprenent afirmar que es pot influir sobre un conjunt de decisions (el fet de que de cada 10 contractes 9 siguin temporals) sense alterar el marc legal que determina la presa d'aquestes decisions. És com dir que es poden pujar els impostos directes sense canviar la llei de l'IRPF.
De fet la reforma laboral recentment pactada s'implementarà per via legal (por algo será. [Altra cosa és que doni els resultats anunciats, però aquest és un altre tema...]
Per resoldre els grans problemes estructurals és condició necessària (tot i que probablement no suficient) una intervenció legislativa. La prohibició del treball infantil es va fer per llei; la jornada laboral de 40 hores també; l'assegurança en cas de malaltia o d'atur, també; la prohibició de la esclavitud als EUA també es va fer per llei després d'una guerra civil; la temporalitat també va aparèixer quan es van introduïr modalitats contractuals que la permetien (a Itàlia no he sentit parlar mai de temporalitat com a problema rellevant fins la reforma laboral de l'amic i company...). Contra aquestes mesures el món sindical va reaccionar (o ho va intentar) durant deu anys. O eren imbècils els que deien llavors que aquelles reformes portarien a la precarització de les condicions de treball, o partien d'un anàlisi bastant semblant al que s'ha esbossat abans.
No sé si me lo he currado lo suficiente como para obtener tu aprobación, Andrés. En todo caso, estoy a la espera de un marco interpretativo que desmienta o supere (dialectically, of course) el aquí defendido.
Posta un commento