La flota pàtria

A QDS teníem la remota esperança que les poques obres portuàries que encara es poden encabir en el nostre passeig marítim (perdó, litoral català), precisament pel seu caràcter escàs, serien objecte de profundes reflexions a fi d’ubicar-hi aquells usos que més rendiment puguin aportar. En plata: crèiem que es construiria algun port pesquer per fer amarrar la flota llagostera que tant necessita el país.

Doncs no podrà ser.

A canvi, els germans Nadal (a la foto) ens ofereixen 6.000 noves places en ports esportius. Tot això, evidentment, amenitzat amb les corresponents falques publicitàries del tipus “aquest pla harmonitza la protecció del medi ambient costaner amb les necessitats de desenvolupament local”, perquè així encara faci més ràbia. La única harmonia que desprenen 6.000 places d’amarratge és la melodia i el ritme de samba dels euros, que només se sent de Diagonal en amunt.

Tanmateix, de la presentació del pla de ports esportius, a QDS n’hem tret profit en la forma de dos aprenentatges:

a) Som uns càndids, no havíem imaginat que hi pogués haver 6.000 rics nous a Catalunya.

b) Els germans Nadal són uns campions. No volem que tornin ni el Pere Macías ni el Felip Puig, colla d’amateurs.

De fet, si alguna part del programa electoral està aconseguint acomplir el PSC malgrat l’escurçament de la legislatura, aquesta és precisament la referent a infrastructures. Recordem que estan a punt d’aprovar-nos a la cara el fantàstic pla d’infrastructures del transport, que consisteix bàsicament en: a) autovies amb peatge a l’ombra; b) AVE pagat a crèdit. Pels qui els agradi consultar l’hemeroteca, els suggerim un exercici d’agudesa visual: comparin les propostes sobre infrastructures dels programes electorals de la present legislatura, i endevinin quin és l’únic partit que va ser capaç de superar CiU a l’hora de proposar nous quilòmetres d’autovia.

Però encara ens hem de fer ressò d’un nou disgust. Sempre plou sobre mullat: ara els de la Unió Europea ens volen retallar un 10% de la superfície de vinya. Diuen que el sector no s’aguanta, que no pot competir. Doncs no serà pel suport entusiasta que alguns li brindem! Ja han fet bé els números? Vols dir que no ens entonen la baladeta neoliberal de costum? Vols dir que no hi volen posar, en seu lloc, 18 foradets verds? En fi, que els afortunats que trobin una llagosta no podran acompanyar-la ni amb un Blanc Pescador. Tot plegat, no cal dir-ho, compromet seriosament la nostra aposta estratègica per la via gastronòmica cap al socialisme.

El partit de classe

Ja tenim Estatut. I, com no podia ser d’altra manera, ja tenim la primera proposta de l'oligarquia catalana per treure’n profit. Bref: “No tindrem més diners a partir d’ara? Doncs per nosaltres!”

Es veu que amb els nous recursos de l’acord de finançament es volen carregar l’impost de successions. Collons amb l’espoli fiscal! De quin espoli parlaven? Del de les classes opulentes de Catalunya, que no volen contribuir a la solidaritat de l’Estat? Era això, la clarificació dels criteris de solidaritat? Evidentment, qui ha canalitzat aquesta proposta és el partit que més desenvolupada té la consciència de classe al nostre país: Convergència i Unió. Ningú com ells defensa els interessos dels seus representats. I deu ser per això que s’oposen a la limitació de les donacions anònimes als partits.

Segons les dades de Convergència, l’impost de successions representa uns 900 milions d’euros anuals d'ingressos. I segons ells mateixos, el nou estatut assegura un increment de 800 milions anuals en matèria d'inversions de l'estat en infraestrucutres fins al 2013. Total, que si Convergència torna a manar, l’operació de l’Estatut, pel què fa al finançament, s’haurà reduït a una mera redistribució de recursos a favor dels opulents. Tu aconsegeix més peles i després baixa’m els impostos! Ole, ole, i ole.

A QDS esperem, com a mínim, que aquest exemple ajudi a reflexionar a tots aquells pseudo-progres que defensen les tesis de l’espoli fiscal i el concert econòmic. Més important que quina administració gestiona els recursos és quants recursos gestiona l’administració i com es redistribueix la renda. I això, sembla que l’únic que ho entén és en Mas. Idiotes!

I mentrestant, la resta que si Maragall, que si Montilla, que si Carod, que si Puigcercós, tandem sí, tandem no, la tarara sí, la tarara no...

Socialisme aftersun

Els de QDS volem compartir amb vosaltres la bona nova. Ens l’ha anunciada la Plataforma pel Dret a Decidir, que és una gent que vol que Catalunya tingui el dret a decidir però només si la decisió els agrada a ells. Quina emoció que conté, per tots nosaltres, la seva valoració del referèndum de l’Estatut. Ojito: “L’alt percentatge de l’abstenció és un clar rebuig a l’autonomisme”.

No us puja un calfred columna vertebral amunt?

I no obstant, a QDS creiem que la cosa no va ben bé així. És un bon intent, però un pèl equivocat. Nosaltres tenim el profund convenciment que l’alt percentatge d’abstenció no és tan un rebuig a l’autonomisme com una rebel·lió contra la democràcia burgesa, expressada per una massa crítica i majoritària de socialistes revolucionaris.

Les platges, plenes de revolucionaris. A les platges tèxtils, la massa. A les nudistes, l’avantguarda. A la dreta, els troskos; a l’esquerra, els estalos; i al fons, els maos. Tots ells amb els seus propis venedors de gelats revolucionaris (i anti-autonomistes, si els de la plataforma hi insisteixen). El bany com a manifestació contra la farsa electoral. I les birres, simples ampolles a acumular per fer còctels molotov.

A l’inici d’aquesta entrada, un quadre del nou realisme socialista. Quina emoció.

El dret a decidir

Els que ara estem a QDS ja ho havíem dit abans del 18 de febrer. Els pitjor que li podia passar a ERC era que la manifestació fos un èxit.

Ja llavors semblaven clares algunes coses en relació a ERC i l'estatut. Primer, les dificultats per definir la seva posició. Segon, que els seria molt difícil fer campanya pel no, al costat del PP. Tercer, que dir que "no" era admetre el fracàs de l'estratègia seguida durant els darrers 2 anys i mig (pactar amb els socialistes a Espanya i a Catalunya), i que aquest diagnòstic podia tenir conseqüències imprevisibles. I, com a conclusió, que ERC havia de transitar de l'emprenyada pel pacte Mas-Zapatero a una posició de l'estil "sí però", amb les estacions intermitges que fes falta al congrés i al senat.

Però no va poder ser. Va i una part de la societat catalana convoca una manifestació pel dret a decidir, contra les retallades de Madrid i contra el que van anomenar l'estatut de la Moncloa. I va i la manifestació els funciona i ERC la capitalitza i la interpreta a la seva manera. I s'envalentonen i comencen a dir que hi ha enquestes que els donen 40 diputats. I alguns s'ho creuen i s'empassen que són hegemònics a Catalunya, amb l'ajuda inestimable dels mitjans de la corpo i alguns todólogos de reconegut prestigi (santa llúcia!). I el trànsit cap al "sí però" es complica. I la colleta del Carod ha d'assumir el nul i després el no. Una de les "delicatessen" de la campanya va ser veure un Carod bloquejat, amb dificultats per argumentar sobre un "no" que no es creia, obligat per la seva parroquia, que a la vegada l'espera a casa amb el ganivet afilat. Que Dios me salve de mis amigos que de mis enemigos ya me ocupo yo.

La resta la vam veure ahir dia 18 de juny a la nit. Quatre mesos després, Catalunya ha exercit el seu dret a decidir. Com desde fa anys. Una altra cosa és que les seves decisions agradin als patriotes més patriotes de tots

Gol!!

La Ségolène

Ja tenim nou líder socialista chungo. Es diu Ségolène, li diuen la zapatera, sembla gaullista i milita al PS de França.

Aquesta dona, que aspira a ser presidenta de la República francesa, s’ha fet un forat mediàtic defensant que els nens problemàtics han d’anar a l’exèrcit i que les 35 hores de Jospin van ser un desastre. Tota una declaració de principis. Zarko encara no entén com és possible que les propostes estrella de la socialista de moda el passin per la dreta.

Malgrat tot (malgrat la ràbia que fa, volem dir), cal reconèixer alguns mèrits a la Ségolène. Sobretot si la comparem amb la fauna local. La diferència entre els socialistes francesos i els espanyols (i això inclou els catalans, mi dispiace) és que aquí els seus dirigents són més idiotes i més liberals, quan no fan de teòrics de la obvietat.

La última, una petita perla del president del govern: quan es fa una reforma fiscal no es pot pensar només en quins efectes tindrà sobre la redistribució de la renta, sinó també en el bé general. Ho deia referint-se a una desgravació fiscal per fons de pensió de 12.000 euros. No s’ha de pensar qui deixa de pagar què. Tant li fa si el beneficiat està forrat o no arriba a final de mes. El més important és el bé general. Collons, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol! Però general de quí? Es clar que hi a un dirigent d’un partit que es diu d’esquerres (ho posa a les sigles), i que és portaveu al Congrés, que va dir que quan menys Estat, millor. Caram, amb l’estat català del benestar!

De totes maneres, com era de preveure, un insult a la intel·ligència d’aquesta magnitud no va merèixer ni una línia als diaris, ni un sol comentari a cap mitjà. Pitjor que els polítics idiotes són els opiniatres lamentables (i perdoneu la redundància). Els primers els podem fer fora no votant-los.

A QDS preferim Ségolènes a trileros que parlen d’oïdes i són incapaços de tenir idees diferents a les del Rato.

El precariat

QDS ha fet una enquesta. Vam passejar-nos per les seus de ràdios, diaris i teles a la recerca dels nostres amics els "creadors d'opinió", opiniatres i todólogos en general, per tal de plantejar-los una pregunta senzilla: què us ve al cap quan sentiu la paraula precarietat?

Els resultats són els següents: 5 d'ells van dir que "precarietat" definia la situació del Maragall; 7 van inclinar-se per mencionar la direcció d'esquerra; 3 van aludir a "les penoses condicions en què treballa la selecció catalana de hoquei sobre patins"; i un va relacionar la precarietat amb "les dificultats perquè travessa el burro català com a espècie".

En fi.

Vegeu aquí un text interessant i suggerent sobre la temporalitat, publicat a la revista Jovent, la decana de la premsa política juvenil a Catalunya.


TEMPORALITAT: què significa i com combatre-la

Si hi ha un element central, vertebrador (tot i no ser exclusiu) en aquesta categoria que s’ha anat denominant “precariat”, sens dubte aquest element central és la temporalitat existent en el mercat de força de treball. Les dades que reflecteixen aquesta realitat són repetides amb to de missa fúnebre (és a dir, com quelcom lamentable, però inevitable) quan es parla del tema: més del 32% dels llocs de treball són temporals, el 90% dels nous contractes són temporals, gairebé el 60% dels i les joves treballen amb contracte temporal. Però el que és rellevant si es vol canviar la situació és entendre el per què de la situació. Un empresari que contracta temporalment per un lloc de treball fix no ho fa perquè vulgui fotre al treballador ni perquè sigui insensible, dolent o particularment fill de puta. Ho fa perquè és la opció factible més rentable. Fa el que faria tot empresari racional. És, simplement, una qüestió de classe.

Ara, la taxa de temporalitat dels joves és el doble (gairebé: 31% a 57%) de la dels majors de 30 anys. La seva estructura d’ocupació per sectors és, però, pràcticament igual. Dels contractes temporals que cada any es realitzen, el 9% són realment per feines temporals i el 91% són fraudulents: es contracta temporalment per llocs de treball fixos. Si aquests últims fossin contractats de manera indefinida (que és el que correspondria al tipus de feina desenvolupada), en pocs anys la taxa de temporalitat cauria ràpidament. (L’exemple més evident és que el contrari ha passat en els països que han legalitzat noves formes de contractació temporal, com Itàlia en els darrers anys o Espanya als 80, on les taxes de temporalitat es van disparar poc temps després de què s’introduïssin aquestes “encertades i necessàries reformes”). Si es vol avançar en aquesta direcció s’han de modificar els costos i beneficis de cada opció (els incentius) que porten l’empresari a prendre la decisió, per exemple, a través d’un major control o l’ús de subvencions als contractes indefinits. Tot i així, aquestes opcions no són les més adequades.

Si no hi ha cap manera raonable d’alterar els costos i beneficis per reorientar les decisions de l’empresa sense que el cost social (en despeses de control, en subvencions a les empreses, en despeses administratives: diners que es podrien dedicar a altres coses) sigui superior al benefici social obtingut, només queda la opció de restringir el camp d’elecció de l’empresari. Si la possibilitat de contractar temporalment es limités a només a aquells sectors amb major inestabilitat de la demanda, tots els empresaris d’altres sectors ja no podrien contractar temporalment. El problema és que aquells sectors on es pot admetre la necessitat estructural de contractar temporalment per puntes de demanda (la hostaleria, la construcció, el comerç) són ja ara els sectors amb taxes més altes de temporalitat (fraudulenta). Si bé limitar els contractes a aquests sectors suposaria un avenç al menys pels qui treballen en altres sectors, el problema del frau es reproduiria a nivell sectorial (com ja passa) precisament en els sectors que concentren la majoria de contractes temporals. Això els faria encara més atractius i suposaria un estímul per a què es sobredimensionessin encara més del que ja ho estan (“sol i platja,... i totxo!”), dificultant més el canvi de model productiu del país. Si dintre d’una economia, sector o empresa existeix la possibilitat de contractar temporalment, i és la opció més rentable, és impossible discriminar a priori entre la contractació temporal “correcta” (aquell 9%...) i la fraudulenta (el 91% restant). Si només existís la possibilitat de contractar indefinidament segurament les empreses amb necessitats temporals tindrien majors costos per ferho dels que tenen ara: haurien de pagar salaris més alts i indemnitzacions més altes (tot i que no desorbitades: un contracte indefinit de 10 mesos més indemnització de 33 dies per any treballat suposa un increment del cost del 9%). També cal recordar que els contractes indefinits, actualment, tenen un períodede prova d’entre 2 i 6 mesos (durant els quals es pot despatxar sense indemnització), de manera que qui realment necessités contractar temporalment de veritat podria fer-ho igualment. Els qui tenen gent durant 3 o 4 anys encadenant constantment contractes temporals no tindrien més remei que contractar indefinidament. No despatxarien en massa perquè el que regula l’ocupació és la demanda agregada de producte (i no simplement el cost del treball, comprediquen els apòstols del neoliberalisme), i la caiguda en el nivell de producció contrauria més els beneficis que els petits increments salarials que els treballadors poguessin aconseguir. En definitiva, probablement restringir totalment la possibilitat de contractar temporalment crearia friccions en els sectors on això fos realment necessari (tot i que molt menors del que es suposa).

Malauradament, sembla ser l’únic camí que pot portar a una solució del problema de la temporalitat: si el contracte temporal és la solució factible més rentable (i per tant la triada per l’empresari) i no hi han maneres de fer-la esdevenir menys rentable, només es pot evitar si deixa de ser factible. Al cap i a la fi, quin és el problema més gran? El 9% de temporals autèntics o el 91% de temporals falsos? El contracte indefinit no el van inventar els empresaris. Va ser una conquesta, com totes les del moviment obrer, forjada amb la mort i la sang de milers de persones d’arreu del món. Una conquesta que, com tantes altres, ens han anat robant durant els últims anys. És hora de començar a reapropiar-nos del nostre propi futur.

Pablo Martinelli Lasheras

Maestro de maestros

Gracias Gregorio por responder a nuestra demanda y acuchillar sin piedad a la mediocre clase política i periodística de este país. De lunes a viernes te echamos de menos.

Aquí teniu la sabatina d'avui:

http://www.lavanguardia.es/web/20060603/51269370609.html

Catalunya mereix riure més

Ja som aquí. Avui comencen dues setmanes de campanya electoral, que coincideixen amb el punt més baix de la política i el periodisme a Catalunya. Feia molt de temps que els uns i els altres no oferien aquesta imatge de banalitat i incompetència. Gregorio Morán, per favor, recupera la segregació biliar, afila la navalla i anima una mica la campanya, que ens avorrim i ens va la marxa. Gregorio, reagisci, di qualcosa.

I hi ha material de sobra, per fer una bona escabetxina à la Morán i riure una estona. La darrera és que ara resulta que si surt el “no”, Catalunya obligarà als partits a tornar a portar a Madrid l’estatut del 30 de setembre. Venga, con dos cojones! Super Roca Reloaded diu que ell ho aconseguirà, amb la mateixa perspicàcia política amb que ha aconseguit que Zapatero canviï d’aliances parlamentàries. I mira que era difícil!

A QDS tenim els nostres dubtes sobre si aconseguirem les seleccions catalanes (i ens la sua, la veritat), però estem convençuts que tindrem una reforma fiscal de dretes i deduccions fiscals per fons de pensions milionaris. I el retorn de les polítiques socials conservadores al govern central i possiblement a la Generalitat. Gràcies, oh salvadors del país, per retornar a Convergència la clau de les decisions a Madrid i a Catalunya.

Però, per favor, no us atureu aquí. Fins ara no ens heu fallat. Després d’un cristo, un altre, sense perdre el ritme. Visites a Perpinyà, informe Sellarès, corones d’espines (quin gran ministre d’exteriors que es perd Catalunya!), llei electoral, declaracions del Carretero, cartes del Vendrell, conselleria pel Vendrell, vot nul, vot no... No us atureu. Catalunya mereix més. Ara toca que un bon espectacle d’auto-fagocitació. Va, que aneu ben encaminats.

Catalunya mereix riure més. Si Brian podia mirar el costat bo d’una crucifixió...

http://www.youtube.com/watch?v=CWuRTWoC7BI&search=life%20of%20brian

La campanya de la llagosta

A QDS estem molt nerviosos. No podem d'excitació. Com adolescents, comptem les hores que falten per avui a les 12 i les que separen aquesta mitjanit de les 8 del vespre del 18 de juny.

Aquesta nit comença la campanya més prometedora de la història, al final de la qual, si guanya el no, estarem en condicions de millorar els nostres estàndards de vida com mai havíem somiat. És la primera vegada que tenim aquesta oportunitat, i no la podem de perdre.

Tremoleu, llagostes dels mars!