El cedre

Qualcosa di Sinistra recomana amb fervor l’article de Robert Fisk avui a La Vanguardia sobre Beirut i el Líban. Si algú és capaç de somriure durant les quatre hores següents a la seva lectura, que ens avisi. Que l’esborrarem de les nostres agendes.

I demà tothom a la concentració contra la impunitat d’Israel i per la pau al Líban i a Palestina. A les 8 a la Plaça Sant Jaume. No hi ha res millor a fer.

No a les lectures d’estiu

Un costum àmpliament estès entre articulistes, bloggaires i polítics que no es volen jubilar és aconsellar, cap aquestes alçades de l’any, una llista de lectures d’estiu.

Aquesta és una pràctica totalment detestable. D’idiotes.

En primer lloc perquè es basa en una suposició de superioritat que sovint és perfectament injustificada. Però sobretot perquè és avorrida i previsible. Qui pot confiar en el criteri literari d’algú amb tan poques idees com per recomanar llibres per l’estiu? Qui pot confiar en el criteri literari d’algú que creu que l’estiu i la platja són els llocs ideals per llegir? O que creu que els seus lectors només llegeixen quan estan de vacances i no saben què fer?

No heu tingut mai la sospita que hi ha gent que només llegeix un llibre a l’any, cap al juliol, preferiblement lleuger, amb lletra gran, i que a sobre té els sants pebrots de recomanar-lo als altres? En aquest país tothom és arquitecte, entrenador de futbol i crític literari estiuenc.

Per contra, a QDS recomanem, a l’estiu, el tour a mitja tarda, el xiringuito de la platja, la cerveseta a la terrassa, dinar bé i sopar tard. I continuar llegint com a l’hivern.

I, en aquests moments, preocupar-nos per Palestina, el Líban i l’Orient Mitjà. Dijous 20 de juliol, a les 20h, concentració a la Plaça Sant Jaume.

Aquí un vídeo amb notícies sobre Iraq.

L'home qualsevol

Catedràtics i altres professors de número, directors de teatre, articulistes i escriptors, van decidir un dia que havien de fer sentir la seva veu, fins llavors segons ells silenciada. Mai un grup tan selecte s'havia sentit tan marginat del debat públic. Total, que van escriure un paper en el que deien que la clivella Catalunya-Espanya monopolitzava l'espai públic i que els partits d'esquerres havien caigut a la trampa de parlar d'aquests temes en comptes de parlar de polítiques socials.

Els mitjans de comunicació els van acollir, amb mala llet però amb generositat. Van parlar d'ells fins la sacietat i van aprofitar-los per tornar donar voltes sobre la nació, Catalunya i Espanya, en l'ordre que vulgueu. I vist l'èxit, van decidir que al primer manifest li seguiria el segon. I que potser farien un partit.

Ja l'han fet. Es diu "Ciutadans. Partit de la ciutadania". Ara es veu que ja no són d'esquerres ni de dretes, sinó anti-nacionalistes (total, que parlen de Catalunya i Espanya i de la nació). Diuen que s'ocupen "dels problemes de la gent" i que estan contra la "classe política catalana" (així, en general) i que representen a les persones corrents. I que cal reduir la quantitat de funcionaris de la Generalitat, perquè hi ha massa gent que viu del cuento del nacionalisme. (No han explicat si prefereixen reduir els mestres o els metges).

Bueno.

Senyors de Carreras, Azúa, Tubau i companyia. Para este viaje no hacían falta alforjas. Tant taxidermista, tanta càtedra, tant articlet, tanta estrena, tant explicar què havien de fer les esquerres, tant de tot per acabar sent una mala còpia dels para-feixistes de l'Uomo Qualunque.

A cagar!

Aquí, un anunci electoral

Les bleus o i azzurri?

Avui, música ligera, que fa calor i vénen les vacances.

Us proposem una pregunta: amb qui anava l'esquerra, ahir a la final del Mundial?

Amb els francesos, multiracials, republicans i laics? Amb els italians, meridionals, llatins i faldillers? Amb els que van perdre, o amb els que havien de perdre? Amb els italians, perquè estem en contra de retrassar l'edat de jubilació i el Zidane ja cantava, o amb les 35 hores?

Amb el país de la résistance o amb el dels partisans? El de Togliatti o el de Thorez? George Marchais o Enrico Berlinguer? La festa de l'Unità o la de l'Huma? Chirac o Berlusconi? Còrsega o Sardenya? Tangentopoli o Clearstream? Schumann o Spinelli? La Màfia o l'ENA?

I, sobretot, el més important:

Foie o funghi porcini?!

Per si de cas, aquí una versió bilingüe de la cosa.

El tupperisme polític

Els partits amb dificultats les tenen, aquestes coses.

A QDS encara recordem una Festa de Treball de fa molts anys, en la que la Lali Vintró va assegurar que si cada militant aconseguia X votants nous i cada votant antic n'aconseguia Y, llavors les eleccions eren nostres. Que la cosa estava a tocar de la mà, vaja. Mala senyal: ens vam parir una llet que de què no ens en sortim.

Ara li toca a qui ja sabem. I s'han posat a fer números, a veure si poden insuflar una mica de confiança entre els seus i lluitar contra la imatge de debilitat, que provoca encara més debilitat. La cosa consisteix en fer reunions rollo tupper. Es veu que en Carod i en Puigcercós (no sabem si junts o per separat) faran 75 reunions amb 100 persones (això en fan 7.500). I cadascun d'aquests militants (una hipotètica Montse d'Ullastrell, posem per cas) es reunirà amb 100 persones més. Total, que en menys de 4 mesos, i amb l'agost pel mig, s'hauran reunit amb 750.000 ciutadans que, després d'haver entrat en contacte amb la llum de la veritat (encara que sigui "militante mediante"), no podran sinó votar ERC. Magnífic. Tanquin immediatament les facultats de ciències polítiques de tota Europa.

Fem més números encara. Imaginem que cada militant convida a una amanida catalana, quatre canelons i una crema catalana a cada ciutadà amb qui es reuneixi. Això fan un milió de tomàquets, 250.00 enciams, dos milions d'olives (negres i verdes sumades), 3 milions de canelons, un milió i mig d'ous i mitja tonelada de sucre. I, finalment, els corresponents 7.500 tractaments per aprimar-se.

Potser no guanyaran vots, però dinamitzaran el sectors serveis que serà un portentu.