El conseller de la sociovergència

Avui hi ha hagut la compareixença a la Comissió d'Economia i Finances dels Consellers Castells i Saura. QDS està buscant el video de la intervenció del Salvador Milà, que ha repartit llenya contra la dreta política i la dreta econòmica de la manera que ens agrada. Quan trobem el document, el penjem. Ha dit coses d'esquerres.

De totes maneres, el més destacable ha estat la intervenció del Castells, que es troba en un estat bastant lamentable. Ha gastat més mala llet quan es referia a l'esquerra del govern i als ecologistes que quan parlava de les companyies i dels poderosos. És realment un conseller de la sociovergència.

Aquí, el vídeo d'un integrant de QDS, molt emprenyat, pel parc de la ciutadella després de sentir a parlar el Castells.

La veu del Partit i la veu del Sindicat

El Secretari General d'ICV parla, aquí, de l'apagada, de les infrastructures que necessita el país, de les infrastructures que necessiten alguns, dels socialistes Antoni Castells i Maite Costa, de la responsabilitat dels polítics i de perquè un govern d'esquerres ha d'actuar diferent a com ho faria un govern de CiU.

El Secretari General de la CONC, aquí, parla també de l'apagada, de com (de malament) s'ha construït el debat públic sobre el tema, del papanatisme d'alguns amb l'AVE i l'aeroport, de les reaccions en plan "madrid ens roba", i de la relació públic-privat i estat-mercat.

Electricitat i soviets

De vegades, tan important com el que passa és com se'n parla. Aquests dies, amb la cosa de la llum, QDS ha observat alguns fenòmens interessants:

• Ara ja és evident que les companyies privades funcionen molt millor que les públiques, i ja sabem en què consisteix l'èxit: les administracions públiques ha perdut la capacitat per fer llum, portar-la a les cases i vendre-la a la gent, però continuen sent, davant del ciutadà, les culpables de que l'interruptor no funcioni. Collons, així jo també faig negoci.

• Ningú sembla adonar-se que no hi ha xarxa ni ritme d'inversions que aguantin un augment anual del 5-6% en el consum energètic. Només els dirigents d'un partit molt concret han articulat, sense massa ressò, aquesta reflexió.

• Abans en aquest país ens conformàvem amb ser tots entrenadors de futbol i directors d'un equip ciclista. Ara també som tots enginyers. Deu ser la convergència amb Europa.

• Ningú s'atreveix a dir que els problemes més greus de Catalunya amb les infraestructures (rodalies i apagada) no tenen res a veure amb les inversions (AVE i aeroport) que han reclamat durant els darrers anys les patronals (i darrera d'elles els mitjans, CiU, ERC i els socialistes). Aquesta part del debat públic està hegemonitzada pels interessos d'un determinat bloc social, que no tenen res a veure amb els interessos de la majoria.

• Aquí tothom vol pillar i fer-s'ho anar bé per argumentar la cosa de sempre. En particular la legió d'opinadors auto-anomenats "políticament incorrectes", que son (paradoxalment) una majoria absolutíssima dels tertulians en els mitjans públics i que es caracteritzen per fer de portaveus de la patronal (voluntàriament o no). Que si la MAT, que si el Quart Cinturó (Villatoro), que si és culpa dels ecologistes...

• Insospitadament, hi ha una cosa pitjor que els todólogos: els todólogos d'estiu. Quina tropa. Fan peneta i rabieta a la vegada: no són capaços de fer veure que saben del que parlen (art que dominen els tertulians titulars), però parlen del que toqui, de vegades sense tenir-ne ni idea. Avui, a Catalunya Ràdio, un xicot ha tingut la barra de dir que l'apagada demostrava la conveniència de l'energia nuclear. Així, així, fent mèrits.

dèria 3: mans, capital i partit

Felicitats a tothom pel 71 aniversari del psuc i pel 20 aniversari d'icv.

més sobre els 80

La patronal, La Vanguardia i altres elements de la dreta catalana s'han mostrat contraris a que els cotxes matin a menys gent en 16 municipis metropolitans. I no ens referim a la patronal dels serveis funeraris, que tindria un sentit.

Tot plegat ha generat una certa sorpresa (poc justificada) i comentaris en varis blogs. Sense que seveixi de precedent, QDS recomana un comentari de López Bulla.

Vint minuts més

Avui dimarts 17 de juny de 2007, Sala Martí, o com collons es digui, ha perpetrat un article a La Vanguardia que ni el Miró Ardèvol, o com collons es digui.

El tio ha tingut la barra (vegi's la foto), dèiem que el tio ha tingut la barra de criticar la mesura de reduir la velocitat màxima a 80km/h a 16 municipis de l'àrea metropolitana amb l'argument de que... ell vol dormir 20 minuts més. L'argument sencer és: cal que l'administració demostri que el benestar generat per la reducció de la velocitat és major a la pèrdua de benestar provocada per aquesta mesura.


Let's see... Xavier (Sala Martí). Y vamos a ver... Javier (de Godó). A l'Àrea Metropolitana de Barcelona moren cada any 3000-4000 persones, segons la Comissió Europea, per culpa de la contaminació atmosfèria. A QDS li sua la polla la quantitat de benestar que us produeixin 20 minuts més de son al dia. Francament, ens sua la polla. Que pugueu anar més ràpid no vol dir que l'administració tingui l'obligació de demostrar-vos que és millor que no ho feu. Resulta que la Generalitat ha estat elegida democràticament i aquestes coses, i la velocitat del vostre cotxe la decideix un fabricant i la vostra restricció pressupostària.

Tres comentaris més:

1) fa cagar que en aquest país el Reial Automòbil Club de Catalunya s'hagi convertit en una font imparcial, neutre i estrictament tècnica en l'avaluació de polítiques que afecten a... l'automòbil.

2) fa cagar més fi encara que a això hi hagi contribuït tv3 i Catalunya Radio, que figura que són mitjans públics i que haurien de tractar els lobbies com a tals.

3) en realitat, XSM, són només 3 minuts. No has fet bé els números... again.

http://www.documentsptp.org/activitats/20070713-contaminacio.pdf

De Bolònia a missa

Teniu 50 anys i en porteu trenta amb carnet del PCI. Sou de Bolònia, per exemple. Heu estat molt de temps combatent a la democràcia cristiana, que sempre va intentar guanyar l’alcaldia més roja de tot el país. Un dia, allà a principis dels 90, va venir Achille Occhetto i us va dir que ja no militàveu al PCI, sinó al PDS. I vareu creure que era una bona idea, donat que creieu com a bon eurocomunista en la necessitat de reformar l’esquerra. Us va engrescar el projecte.

Uns anys més tard va venir Massimo D’Allema i us va dir que No. Que ja no militàveu al PDS sinó a la DS, i que formàveu part d’un projecte social-lliberal. I vareu començar a notar com una punxada a l'estómac.

Finalment, un dia va venir Piero Fassino i us va dir que ja no militàveu a la DS, sinó en un partit que es deia democràtic, i que els vostres companys de carnet eren els vells demòcrata cristians. I us vareu adonar que tot aquest viatge l’havíeu fet des del sofà de casa.

Llavors vareu començar a entendre que estàveu davant del "timo" democràtic més gran de la història de l’esquerra italiana, que acabaven de convertir el Compromís Històric en “compromís orgànic” i que ara el més important és tenir bon rollo amb el Papa i no passar-se gaire amb la PACS.

I vareu pensar que aviat veuríeu a Piero Fassino, amb aquell aire de Cardenal, anant a missa amb Rutelli. O a Walter Weltroni, que ja té un llibre anomenat “Le idee di Robert Kennedy”, negociant la menció de les arrels cristianes d’Europa a la propera CIG de la UE. O a D’Alema entregant a Abdullá Ochalan a Turquia (Ah…, perdoneu, això ja ho hem vist).

Finalment vareu decidir que l’únic que us quedava era Qualcosa de Sinistra (La Cosa Rossa).