dèria 2: l'esquerra europea

L'esquerra europea es recomposa. Alguns bé, altre no tant (veure post següent). Avui, els tres països grans. A França, el PCF i Els Verds comparteixen grup palarmentari, encara que de moment sigui només un grup "tècnic". Ambdós partits han de repensar el seu futur i no sembla que un grup conjunt sigui un mal punt de partida. El PS, entre desorientat i molt desorientat. A Alemanya, Die Linke està bastint un projecte més sòlid que el del PDS i li menja terreny a l'SPD, que paga la seva indefinició en el terreny social i de la política d'aliances.

I a Itàlia... ah a Itàlia. Els DS amb els democristians de la Margherita, amb el "company i amic" d'Alema inclòs. Mentrestant, l'esquerra intenta reconstruir-se. De moment, en diuen La Cosa Rossa, molt a la italiana: PdCI, PRC, l'esquerra dels DS i els Verds. El 7 de juny van fer la primera assemblea conjunta dels respectius parlamentaris. 142, entre diputats i senadors. Aquí, una pàgina amb el vídeo de l'assemblea en qüestió, i a dalt una foto de dos senyors que abans no es feien fotos junts. Aquí sota, la portada del Liberazione del 8 de juny. A veure si aquest cop, i per primera vegada des del 1990, podem respondre amb tranquilitat la pregunta de... "i a Itàlia, què votaries?" I de passada, ens estalviem anar a missa.

Gran tarda de diumenge

Ahir va ser una gran tarda de diumenge. QDS es va llevar amb grans esperances, i el dia es va confirmar com a gloriós. I no ho diem per la pertinent paella del migdia (precedida per unes anxoves excel·lents acompanyades amb un exquisit Campari amb Soda per fer baixar la resaka), sinó perquè ahir actuaven a l’hora Fernando Alonso i Carlos Nadal. I tots dos van perdre. De la manera que més mal fa; un a les darreres voltes de la cursa i l’altre a la final de Wimbeldon.

QDS es declara fan de Raikonnen, Hamilton, Federer, i de tot allò que competeixi amb el clàssic esportista nacional del PP, empadronat a Andorra i amb més UVA que Julián Muñoz. No en teníem prou amb el Ferrero llegint manifestos a les manis a favor del transvasament de l’Ebre, sinó que ara hem d’aguantar l’altre Nadal, el Miquel Àngel, el del Barça, de president del PP de Manacor. No trigarem, estem segurs, a veure algun dels dos esportistes prèviament mencionats en alguna mani del Foro de la Família o similar.

Una de les poques coses que QDS reconeix a Josep Borell, va ser engegar una campanya d’inspecció fiscal contra tota una sèrie de famosos que defraudaven a Hisenda: Lola Flores, Pedrito Ruiz... En aquest país es segueix tolerant, amb la passivitat de tots el governs de torn, que una panda d’esportistes manguis no declarin la meitat del que guanyen. Com pot ser que Àlex Corretja estigui empadronat a Andorra, si ha viscut tota la vida al costat del Tenis la Salut, i a sobre ho reconegui obertament sense que ningú hi faci res, ni cap comentarista dels que en el post anterior mencionàvem no obri la boca? Això sí que és de tertúlia!

A QDS celebrem cada victòria de Hamilton, cada “ace” de Federer, cada campionat guanyat per Hamilton.

I, donat que la desaparició de Fernando Alonso de la tele encara queda lluny, celebrem encara més que Mediapro (La sexta, Jaume Roures) s’hagi fet amb els drets de la formula 1. Perquè, estimats lectors de QDS, hi ha algú encara més odiós que Fernando Alonso al món de la Formula 1: El calvo de Telecinco que retransmet les carreres. Ja n’hi ha prou d’aquest idiota que l’únic que vol a la vida és aparèixer com a el millor amic del “gran Fernando”.

Pelacañas! que diria el Nane...

http://www.youtube.com/watch?v=G60lT0UxNR4

dèria 1: el debat públic

A QDS tenim algunes dèries. Això ja ho hem dit. I una d'elles és la qualitat del debat públic i els efectes que hi tenen els opinadors i todologos que poblen les pantalles, les ràdios i les pàgines. Raholes, Cullas, Puigverds, Barbetas, Álvaros, Antichs, Sanuys, i altres. Sempre de tornada de tot, alguns d'ells sense haver arribat mai enlloc. Pràcticament sempre nacionalistes. Amb sort, social-liberals. Gent d'ordre: vinga a riure de les feministes, els ecologistes i els pedagogs. Invariablement desarrollistes. Més papanates que no es pensen: autopistes, AVE i aeroports. Un pam per sobre de la resta dels mortals i desconfiats respecte de la cosa pública i la política. Amb poques excepcions, perfectament indocumentats sobre la majoria dels assumptes sobre els que pontifiquen. Això sí, tots afiliats a la darrera onada de la correcció política: declarar-se incorrectes i riure's de tot menys de La Vanguardia.


Aquí, un fragment d'Aprile que, de nou, la clava.

A Balears, els nostres

Un dels moments més emocionants de les darreres eleccions municipals i autonòmiques va ser la pèrdua de la majoria absoluta per part de Jaume Mates a les Balears. No va ser fàcil, Mates va perdre l’escó que li donava la majoria absoluta al darrer segon del darrer minut del recompte. Sembla ser que algú va quedar sense cobrar la seva part a Andratx i, és clar, això es pot arribar a pagar molt car.

QDS va assistir al debat d'investidura d’Antich ahir a Palma i va constatar varies coses.

Primera: El PP és igual a tot arreu. 50 corbates roses engominades cara el sol cridant contra l’acord de les Esquerres. Rosa Estaràs, portaveu del PP balear, brillant ahir al plè, és un calc de Dolors Nadal: una rateta sabia insofrible, d’aquelles que a classe seien a primera fila i no et deixaven copiar. Ahir, però, va tenir el seu moment. El vestit de “azote de la izquierda” li va a mida.

Segona: Rodríguez és igual d’horrible en directe que per la tele. L’amic Conseller d’Interior i entranyable traficant d’influències fot una pinta de corrupte que només per això ja l’haurien de detenir. Tot i que, és clar, al marge de la seva pinta també el van enganxar trucant a l’Alcalde d’Andratx per avisar-lo el dia abans que venia la policia a escorcollar-li el despatx. El més greu és que, després d’aquest episodi, el tio pogués encara lluir la panxa des de l’escó. Una vergonya.

Tercera: Un descobriment, Antoni Diéguez. El portaveu del grup parlamentari socialista a Balears: “Han dejado ustedes una deuda en IB3 de 80 millones de euros, a pagar hasta el 2036. Lo mismo que se calcula que costaría hoy construir el Taj Majal, o en versión Balear, dos chalets adosados”. Digne de QDS.

Quarta: La més fina: Joana Barceló, la presidenta del Consell de Menorca . “Matas ha perdut perquè ha donat l’esquena a l’empresariat balear. Porta quatre anys adjudicant obres a constructors de Madrid (Florentinos i companyia) i això, evidentment, el poder econòmic balear no ho podia tolerar. El canvi de jaqueta d’Unió Mallorquina s’explica sobretot per això”.

Cinquena: Mària Antònia Múnar és tant de dretes com ens pensàvem. Que difícil serà governar amb aquesta penya! I no ho diem perquè M.A.Munar sigui una barreja entre Carmen de Mairena i Carmen Sevilla (què els hi hem de dir... nosaltres tenim el Benach). Ho diem perquè el discurs del seu Portaveu, Tomeu Vicenç, va ser d’allò més dretanòs: “prou immigrants”, va dir ell entre altres coses.

Sisena: Efectivament, Maria de la Pau Janer no hi era. La seva operació per ser Consellera de Cultura i venjar-se de tota la comunitat cultural de les Illes, que sempre l’ha despreciada (amb més raó que un sant), ha fracassat. Sempre podrà tornar a fer programes amb el doctor Corbella a TV3, o a recollir el Planeta amb el Marsé, perquè li torni a fotre aquell gloriós viatge que ens va fer a tots caure del sofà. Recordem: “Yo he venido aquí a hablar de literatura, no de la vida literaria, que és lo que le interesa a usted”. Grande Marsé.

Setena: Palma d’Or a Biel Barceló i tota la gent que ha fet el Bloc. Sense el darrer escó aconseguit per Mallorca i restat al PP, no hi havia govern. Sort a Josefina Santiago a la Conselleria de Benestar. I moltes felicitats per un polític balear per qui QDS té especial predilecció: Miquel Àngel Llauger. Sens dubte, serà el diputat de la legislatura.

Vuitena: Quan Cisco Antich s’emprenya, s’emprenya de debò. I es converteix en un orador brillant. Va estar tota la sessió fotent una xapa insoportable. Però quan Rosa Estaràs el va fer emprenyar, el PP ja estava venut. Magistral segona rèplica que ens va fer aixecar a tots de la cadira i a QDS, amb algun que altre vincle emocional amb Menorca, ens va fer caure una llàgrima: “No em parli de Menorca, que ja fa temps que la van abandonar”.

Sa darrera: Es punt i final d’Antich. “Vostè diu que jo he perdut les eleccions. Té raó. Al 2003 vaig perdre. El Sr. Mates, en canvi, ha perdut dues vegades, i ara ens toca governar a nosaltres”.

QDS el retorn

No volíem. La veritat és que no volíem. Quatre dèries no fan un bloc que duri, i QDS només té quatre dèries: que si els de la ceba, que si el Bassas, que si el Cuní, que si els sociates... Res, quatre obsessions per riure mentre dinem. Per això no volíem tornar. I no serà per falta de raons: Portabella, Matas, Mari Pau Janer, Duran i Mas, Bertran i Carretero... Tot tan previsible.

Però, com ja vam dir en una altra ocasió, nosaltres ens debem al nostre públic. Hem rebut de tot: emails, missatges a la pàgina, copets a l'esquena, propostes per fer sexe, propostes per fer sexe en grup...

A més, per circumstàncies diverses aquesta iniciativa ciutadana, obrera i popular que és QDS tindrà més temps en els propers mesos. De manera que ja som aquí, amb les dèries de sempre. A dalt a la dreta hi trobareu un mapa amb la ubicació d'un localet que ens hem agenciat.

Un ordre nou, encara

Avui fa 70 anys va morir Antonio Gramsci. Gramsci és encara el marxista més lúcid. Va ser capaç de llegir el món des de la presó. Va veure a venir el doctrinarisme i sectarisme de Moscú, dècades abans que la resta. El marxista que millor ha percebut les relacions entre l'estructura i les idees, i el paper d'aquestes últimes en el camp de la política i la societat. El nexe més fort entre l'esquerra transformadora del present i del futur i la tradició marxiana. La manera que ens queda de ser el que som i ser d'aquest món.

Llegir els seus textos és un exercici polític i intel·lectual excepcional. Però per intuir les condicions en les que va desenvolupar la seva activitat, àmplia i profunda, cal llegir també les seves cartes a Julia, Delio i Tanja. I llavors Antonio Gramsci es converteix en mite.

A destra non si andrà

Alguns estan apunt de fer el que no haguessin hagut de fer mai, però porten dues dècades fent. Ja no eren dels nostres.

Aquí, un text tret de Liberazione:

Fassino, progetto senz'anima il Piddì sarà "americano"
Antonella MarroneFirenze nostra inviataUn'ora e 45. Una relazione lunga, serena. In perfetto stile "comunista" (ci si passi il termine desueto): come in tutti i congressi - dal nazionale a quello di sezione - si parte dalle questioni internazionali, si passa per quelle nazionali, poi i problemi del paese e infine il tema del congresso. Una garanzia anche per chi cerca di non restare ancorato al passato, una contraddizione per chi cerca il nuovo. Soprattutto se si riferisce, come Fassino ha fatto, al linguaggio. Nuovo: il termime usato spessissimo durante la relazione. «Un pensiero nuovo per un secolo nuovo, e non perché quello che abbiamo fatto ieri fosse sbagliato», ha detto. Nuove sfide contemporanee aggrappate ai valori storici: libertà, uguaglianza, solidarietà, insieme a nuove cittadinanze, multiculturalismo, diritti globali. «Non siamo un partito moderato, né centrista», ha detto il segretario (per la terza volta, confermato) dei Ds. Infatti. Il Pd si caratterizza per essere il partito del "buon senso" quello che piace a tutti, per quelli che "così va il mondo" e bisogna solo guidarlo un po'. Per quelli che volevano "governare" il capitalismo, ma non ci sono riusciti, per quelli che non sanno niente di capitalismo e però vogliono che chi sbaglia paga. Per quelli che nelle nostre città non si vive più, per quelli che le donne sono uguali agli uomini però c'è sempre la famiglia a cui pensare. Per quelli che pensano che democratico vuol dire solo buono e tollerante. Il Pd è il partito del buon senso.