amb, contra, sense

QDS es fa una pregunta:
On collons és la socialdemocràcia europea?

Estan passant moltes coses, aquests dies. Els mercats s'enfonsen. S'enfonsa el consens sobre el lliure mercat. El Sarkozy (el que havia de ser el president més liberal de la història de França) diu que le laisser-faire c'est fini. La Merkel diu una cosa similar. Els demòcrates nord-americans (els de la bombolla punt-com!) senyalen amb el dit i culpen a la reaganomics.

Però hi ha una cosa que no passa. No ha emergit una veu de la socialdemocràcia europea oferint una explicació sobre el què està succeint i sobre què s'hi hauria de fer. Són presoners de la seva conversió al liberalisme, i ara els liberals els passen per l'esquerra.

El consens polític i social que va emergir entre el new deal i el final de la segona guerra mundial va portar a la construcció de l'estat del benestar i es va fer amb la socialdemocràcia. El que es va imposar entre el 1971 i el 1973, que va conduir a la desregulació i la privatització, es va fer contra la socialdemocràcia. El que surti d'aquestes setmanes de bojos es farà sense ells. En el terreny de la política socioeconòmica, els socialdemòcrates han de vigilar de no ser més liberals que Sarko. I en la política ambiental només poden aspirar a imitar als verds. Durant els darrers 30 anys alguna cosa ha funcionat molt malament en la socialdemocràcia europea.

Per cert. En aquests moments el moviment altermundista (incloses les seves expressions polítiques) haurien de fer una campanya amb un únic lema:

nosaltres ja ho deiem.

Més sobre el socialisme dels rics

Atenció a l'article de Josep Ramoneda, avui al País. Si el progre de PRISA diu aquestes coses, imagineu què diu QDS.

El socialisme dels rics

Aquí van els cinc principis fonamentals del socialisme dels rics, que és l'autèntica fase superior del capitalisme:

1) L’estat no pot intervenir en l’economia, excepte per rescatar a banquers, constructors i especuladors en general
2) La CEOE pot demanar, alternativament, la retirada de l’estat i el retorn de l’estat a l’esfera econòmica, segons li convingui. Però utilitzarà sempre arguments basats en els principis morals i la teoria econòmica.
3) Es reserven les nacionalitzacions per a les èpoques de crisi, i sempre a demanda de l’empresa en qüestió (que abans haurà evadit tants impostos com hagi pogut)
4) La societat es basa en la responsabilitat individual, el mèrit i l’esforç, menys quan els perjudicats per aquests valors estan forrats, moment en el qual la societat passa a basar-se en la solidaritat i la fraternitat

I de manera més general:
5) Els beneficis són privats i les pèrdues (d’alguns que nosaltres ens sabem) públiques.

First warning

Atenció. Un cop coberta la de Washington, la propera corresponsalia vacant és Vladivostok. S’accepten nous candidats a màrtir català modalitat “periodista nacionalista represaliat”.

Ojito, crustáceos.

Llest i català

Ha nascut un nou heroi nacional. Era el millor al centre del camp. És de casa i llueix catalanitat. Un dia va anar a recitar poesia de Miquel Martí i Pol, va demostrat que sabia llegir (res més), i des d’aquell dia s’ha convertit en llest o fins i tot molt llest. I de moment ens ha fet començar la lliga com no la començàvem des de l’any 73. Però com que és català, de la casa, i és llest o molt llest, avui cap articulista esportiu li fot gaire canya. Quina vergonya. Pobre del Robson, Rijkaard o Menotti que comencés la lliga així... però com que aquest és guapo, llest o molt llest i sobretot de casa, i fa jugar a l’onze titular grans figures emergents del futbol mundial com pedrito o el fill d’aquell gran porter i filòleg que va tenir el Barça, Busquets, tant és que acabem jugant la promoció.

A Guardiola li enganxa perfectament aquella vella descripció del gran Rubianes: “.... un chico formal, guapo, educado, familiar, atento,... lo que antes se llamaba un comemierda”.

Guardiola, aquest any pillaràs. Al camp, i a QDS. No t’aguantem.