Ahir a LA 2

"Sustituir a Josep Piqué por Daniel Sirera es como sustituir a Plácido Domingo por Chiquito de la Calzada"

Joan B. Culla, emulant els membres de QDS

Plataformes

Catalunya ha decidit posar-se plataformes, possiblement per dissimular que anem un pèl curts d'estatura. En aquests moments hi ha una quarantena de persones que formen part, tots ells, d'una dotzena de plataformes. A més manifestos, millor patriota.

Un rollo. El pitjor és la cara de llevadores de la història que porten alguns.

A QDS sempre hem estat atents a les darreres tendències. Que toca menjar rúcula? doncs rúcula. Virutes de foie? doncs virutes de foie. Que torna l'ajoblanco? ajoblanco. No hi ha tendència que no haguem seguit. Multiplataformes? Multiplataformes!

De moment, n'engeguem dues, i obrim la secció de comentaris per rebre les vostres adhesions. Atenció:

1. josétomás.cat


2. 1714.es

No tenim enllestits encara els manifestos respectius. La idea és redactar-los durant un dinar copiós (i una mica més regat del compte) amb tots els adherits. Si el dinar va com ha d'anar, i de manera natural, el primer text serà més sobri que el segon.

El tio pesat de les esmenes

Les voltes que dóna la vida.

A les organitzaciones d'esquerres hi ha, pràcticament a cada assamblea, algun pesat que dóna la tabarra amb 30 putes esmenes en plan "tinc-mala-consciència". Es tracta d'una funció social més d'entre les moltes que desenvolupa l'esquerra transformadora: permetre que els febles d'esperit defensin en públic allò en que creuen que haurien de creure per guanyar-se el seu propi respecte. Per exemple, el tio que presentava un text llarguíssim per poder-se dir a sí mateix: "jo-també-seria-insubmís-si-no-hagués-fet-ja-la-pss".

Addicionalment, a QDS tenim la ferma convicció de que alguns només volien molestar, i d'una manera especialment innoble: retrassar l'hora d'anar a dinar, a sopar o a beure.

Una visita als nostres arxius particulars ens permet afirmar que, en una organització concreta, durant una època determinada, en el 55% de les ocasiones les esmenes en qüestió anaven a favor de la insubmissió a la mili (i en contra de l'objecció), en un 25% consistien en la introducció de la paraula "comunisme" o "marxisme" un cop cada dos paràgrafs, en un 2% es mostraven a favor de l'anabaptisme i en contra de l'apostasia (o al revés, no ho hem acabat d'entendre mai) i en un 18% anaven en contra del sentit comú més en general.

La mala consciència és el que té. De totes maneres, cal reconèixer que a QDS ens ha sorprès la identitat del nou tio-pesat-de-les-esmenes. Del rollo "de cop he tingut una idea", ha sortit el Jordi Pujol per dir que a Catalunya ens hauríem de plantejar la insubmissió fiscal perquè Espanya no ens paga les infrastructures que necessitem, i tal. La nostra experiència ens diu que, en realitat, el que vol expressar el Pujol és el següent: "jo-també-seria-xirinacs-sinó-hagués-estat-ja-president-durant-23-anys".

Esperem que la cosa no vagi a més. Collons, Jordi, que tu encara cobres de la nòmina pública, no fotem!

2014: Odisea en el Espacio

Fa temps que a Catalunya va néixer un geni de la política contemporànea. Algú amb visió, capaç de preveure revolucions, inundacions, terratrèmols, processos de pau i independències. Sí, Carod Rovira anuncia que, ni més ni menys que al 2014 (“a cómodos plazos”, que diu el Juliana), Catalunya haurà de decidir per referèndum si vol o no ser independent. Al 2014 haurà de prendre la decisió, perquè farà 300 anys de l’entrada de les tropes de Felip V a Barcelona. Seguint aquesta lògica, QDS proposa aquests altres referèndums (encara que, com mostra la imatge, els referèndums els carrega el diable):


1. Referendum el 2017 per instaurar el socialisme, en motiu del centenari de la revolució soviètica.

2. Referendum el 2039 per guillotinar a Juan Carlos, en motiu dels 250 anys de la revolució francesa.

3. Referèndum el 2048 pel socialisme, si hem perdut el referèndum número 1, en motiu dels 200 anys de la publicació del manifest comunista.

4. Referèndum el 2017 per reclamar la resucitació de Camarón de la Isla, 25 anys després de la seva mort.

5. Referèndum el 2012 per expulsar a tots els immigrants de Catalunya, en motiu dels 10 anys de la publicació de les memòries xenòfobes d’Heribert Barrera.

6. Referèndum el 2009 per reclamar l'ingrés del president de la Generalitat a la presó, en motiu dels 75 anys dels fets d'octubre de 1934.

7. Referèndum el 2014 (versió mori-el-timbaler-del-Bruc) per demanar l'annexió a França, 200 anys després de que la gent llegida perdés la guerra del francès.

8. Referèndum el 2013 per demanar l'abolició de l'assassinat com a mecanisme per accedir a la presidència dels partits, 5 anys després de que Joan Puigcercós deixés de ser el número dos d'ERC.

9. Referèndum el 2012 per “desconectar” econòmicament a Catalunya d’Espanya, en motiu del 5è anniversari de la ocurrència de Joan Ridao.

10. Referèndum el 2011 a favor de l’abstinència, en motiu del 5è aniversari del boicot al Cava provocat per Josep Huguet.

11. Renferèndum el 2010 per fer fora de nou a Carod Rovira del Govern, en motiu dels 5 anys del seu viatge a Perpinyà.

Posem per cas (II)

Fa temps vam encetar la secció de "Tests" de QDS. Ens ha arribat, d'un col.laborador habitual de Qualcosa, una segona entrega, que reproduïm fidelment.


Posem per cas que, com persones de bé i patidores de mena que sou, sempre us angoixeu en sentir parlar de tot allò que amenaça el progrés d’aquesta nostrada terra, i que per tant amb l’actual bombardeig mediàtic sobre les infrastructures que el país té o no té, necessita o no necessita, ja no us queden ungles per mossegar i passeu les nits en vela.

Posem per cas també que últimament esteu avorridots, que us sobra temps per les tardes i esteu finalment decidits a comprometre’l al servei del país mitjançant la vostra activa participació en algun lobby o partit polític.

Posem finalment per cas que els principals partits polítics impulsen un acord entre ells mateixos i altres institucions de les de sempre, un gran pacte nacional per les infrastructures, amb la finalitat de posar fil a l’agulla en aquesta matèria i esvair d’una volta per sempre els fantasmes que no us deixen dormir.

Ja que compliu els anteriors requisits, només us resta decidir-vos entre tres entitats que ens han dit que busquen assessors com vosaltres per ocupar-se de la negociació multilateral de l’esmentat pacte:
a) UTE Cambra de Comerç / Cercle d’Economia / IESE.
b) PSC.
c) La Vanguardia (així, directament).
d) Alguna entitat decent (opció fictícia – no ens han demanat currículums).

Per ajudar-vos a escollir entre opcions ideològicament tan distants QDS gentilment us ha preparat un petit test psicoanalític:

1. L’aeroport de Barcelona, que actualment és el vuitè d’Europa en volum de passatgers, no està a l’alçada del que el país mereix. Què n’hem de fer?
a) Privatitzar-lo i establir una reserva de sòl per ampliar-lo aviat.
b) Privatitzar-lo de forma encoberta amb un traspàs competencial i establir una reserva de sòl.
c) Privatitzar-lo, establir una reserva de sòl i construir ja la setena pista sobre la plataforma marina.
d) Comprovar que Barcelona és la vint-i-cinquena ciutat d’Europa en població i concloure que potser no és tan urgent ampliar l’aeroport.

2. Diuen que el Port de Barcelona ha d’esdevenir la gran porta logística del sud d’Europa, i per aquest motiu està realitzant unes ampliacions que el 2010 li permetran doblar la seva capacitat actual. Mola, oi?
a) Sí.
b) Sí.
c) No, perquè a més d’ampliar-lo caldria privatitzar-lo.
d) No, perquè l’única forma de treure el doble de mercaderies el 2010 serà amb més camions que contaminen molt i avui ja saturen la xarxa viària.

3. Què us inspira el concepte “cohesió territorial”?
a) Més autopistes de peatge.
b) Més autopistes amb peatge a l’ombra.
c) Més autopistes.
d) Equipaments sanitaris i educatius.

4. En plantejar-vos la qüestió de l’abastament elèctric no dubteu en proposar:
a) La MAT.
b) La MAT.
c) La MAT i més nuclears.
d) L’impuls de l’estalvi i eficiència, i el reforç de la xarxa de distribució “capil·lar”.

5. Suposem que qui mana en l’entitat que us contractarà us deixa ben clar que apostareu pel Quart Cinturó però sense que es noti gaire. Com ho redactareu?
a) El truc del greuge: “Construir autovies orbitals com estan fent a tota Espanya excepte aquí”.
b) El truc de la proposta abstracta: “Completar la xarxa viària bàsica. Cal construir nous eixos viaris i completar la xarxa mitjançant la millora de trams existents”.
c) El truc sóc-la-veu-del-poble: “Construir les autovies orbitals que els ciutadans del Vallès porten anys reclamant com element central del seu progrés i benestar”.
d) Us heu equivocat de porteria aquest matí quan entràveu a treballar mig adormits.

Heu completat el test. Evidentment, majoria de respostes a) us relaciona amb l’entitat a) i així successivament.

Sempre al vostre servei.

Polítiques fiscals d'esquerres

A QDS ja no sabem si riure o plorar. S'entén que els cristiano-demòcrates diguin certes coses, però que D'Alema, Fassino i Veltroni els segueixin el joc... La que segueix és la nova política fiscal del Partit Democràtic d'Itàlia, que ha decidit perdre definitivament la vergonya. Al final resultarà que el Solbes és trosko.

-"Pare, confesso que he fet trampetes amb hisenda."

-"Ets tenista, o andorrà en general?"

-"No, advocat i cobro coses en negre"

-"Ai... Tranquil fill, resa tres pares nostres, dóna a la santa mare esglesia un 15% del que has evadit, i ves-te'n en pau".

Prodi pide a la Iglesia que declare pecado la evasión fiscal en Italia

El primer ministro italiano, Romano Prodi, reclamó esta semana a la Iglesia católica que contribuya en la lucha contra la evasión fiscal y considere esta conducta como pecado. En una entrevista con la revista Famiglia Cristiana, recogida ayer por varios medios italianos, exigió mayor compromiso a las autoridades eclesiásticas. "Un tercio de los italianos evade impuestos, ¿por qué, cuando voy a misa, casi nunca se toca el tema en las homilías?", lamentó.

La campaña de Prodi, político democristiano que encabeza una alianza de centro-izquierda, contra la evasión fiscal es una de las medidas más impopulares del Ejecutivo. Según sus cifras, el coste de la evasión fiscal supera los 100.000 millones de euros al año (7% del PIB italiano). En la entrevista, el primer ministro destacó que sólo 300.000 contribuyentes italianos declaran ingresos superiores a 100.000 euros al año. "Cambiar esta forma de pensar depende de todos, incluyendo a la Iglesia", aseguró.

J'accuse

No l'hem trobada en vídeo, però la tenim transcrita. Aquí la intervenció de Salvador Milà ahir al Parlament.

Bravo, Salvatore. Al més pur estil Zola.

Sr. President, Srs. Consellers, Sres. I Srs. Diputats
Des del grup parlamentari d’ICV-EUiA volem començar mostrant la nostra solidaritat amb els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Barcelona afectats per aquest desastre sense pal·liatius que ha estat la gran apagada dels dies 23 i 26 de juliol i que, com ja sabem, pot tenir encara conseqüències en els propers mesos.

Ens trobem davant una de les crisis més greus del subministrament elèctric a Catalunya, amb afectacions a més de 350.000 abonats, en graus diferents, i amb una duració que en alguns casos ha superat les 72 hs. Això vol dir més d’un milió de persones afectades, aturada de serveis públics essencials com hospitals, centres assistencials, enllumenat pública i tràfic rodat.... paralització de l’activitat de mercats, de milers de comerços i d’oficines,.. tot plegat ha generat gravíssims perjudicis econòmics, socials, de seguretat pública i sanitaris, que caldrà avaluar, quantificar i reparar.

Compartim la indignació dels barcelonins i barcelonines; ens sentim perjudicats com ells. Per això creiem que el nostre deure és primer de tot parlar de l’assistència als ciutadans i ciutadanes, de la informació que han rebut, de les mesures d’emergència que s’han adoptat, de com han funcionat els serveis públics, .. i de les mesures per resoldre el problema de forma immediata, ni que sigui de forma provisionals; seguidament ajudar a que es reparin els danys i s’indemnitzin o compensin els perjudicis el més aviat possible, i per últim –però no menys important- determinar responsabilitats i adoptar mesures per tal que es resolgui quan abans la situació –que és molt precària i continua causant molèsties- i que no es torni a repetir una situació semblant.

En aquest afer, la millor manera en que des d’aquest parlament podem ajudar als ciutadans i ciutadanes és parlant clar a l’hora d’explicar el què ha passat i sobretot perquè ha passat, posant de manifest no sols les causes directes i immediates que estan darrera de la gran apagada, sinó molt especialment fent sortir a la llum el seguit de circumstàncies i de responsabilitats que ens ha portat a una situació semblant.

Creiem sincerament que tant l’ Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies des del primer moment, abans fins i tot de saber l’abast del problema, amb una actuació ràpida i eficient pel que fa a l’atenció als ciutadans i ciutadanes. Com molts ciutadans i ciutadanes han tingut el valor cívic de manifestar, cal reconèixer l’actuació entregada dels funcionaris, treballadors i treballadores dels serveis municipals, dels mossos d’esquadra, dels serveis d’emergència, dels sanitaris i assistencials, dels de consum i comerç o dels tècnics d’ energia, així com –no ho oblidem- la gran professionalitat i entregada demostrada pels treballadors i tècnics de FECSA ENDESA i de REE, que han sabut complir amb el seu deure amb una diligència i dedicació que encara posa més de manifest la inoperància i desconcert dels seus directius, amb les lamentables picabaralles i fugides d’estudi de han protagonitzat.

Però com a representants electes dels nostres conciutadans, i com a força responsable que participa al govern de Catalunya i de Barcelona, el deure i el compromís d’ICV-EUIA és també ajudar a que s’adoptin les decisions polítiques i administratives necessàries per determinar responsabilitats, reclamar reparació i evitar que es tornin a produir situacions semblants.


El que varen patir els ciutadans i ciutadanes de Barcelona la setmana passada, i el que encara estan patint molts d’ells i partirem en els propers mesos supera el simple incident; no es pot parlar d’una avaria imprevisible, d’un accident inevitable..... Es tracta de un cúmul d’incidències, que van afectar en cadena a diverses estacions transformadores i línies de distribució d’energia d’una punta a l’altra de la ciutat i sense que existissin instal.lacions, xarxes o elements de seguretat, de prevenció o de reforç que aturessin o com a mínim limitessin els efectes desastrosos, o permetessin establir línies alternatives de servei..

Estem parlant del col·lapse d’una infraestructura elèctrica de subministrament i distribució URBANES, principalment de mitja i baixa tensió, que no s’ha adaptat al creixement desmesurat de la demanda elèctrica en els últims anys, i sobre la que no s’han aplicat, quan tocava, les inversions i mesures necessàries per fer-la més eficient, efectiva i segura.

D’altra part, el consum està creixent de forma exponencial, el que fa que el risc d’averies s’incrementi per sobrecàrrega a la xarxa, en especial en els pics de consum a l’estiu i hivern. El taló d’Aquiles del sistema elèctric espanyol està en les xarxes de transport i distribució; malgrat REE asseguri que està en un “fort cicle d’inversió en creixement i millora” el cert és que Catalunya té unes infraestructures elèctriques deficients, amb intal.lacions i estacions transformadores antigues.

Per cert, i sortint al pas de determinades afirmacions interessades que s’han sentit avui aquí, els podem assegurar que la apagada a Barcelona no té res a veure amb la manca d’una interconnexió amb Molt Alta Tensió amb França... caldrà recordar que l’apagada l’hem tinguda a Barcelona, per defectes de la xarxa de distribució local en mitja tensió i no pas a Girona?

Qui pretengui aprofitar les conseqüències d’una mala planificació i gestió de la xarxa elèctrica per imposar infraestructures de forma barroera, sense introduir canvis substancials en la generació i distribució elèctrica, sense mesures efectives d’atenuació dels impactes ambientals, i sobre tot qui ho pretengui fer sense dialogar amb els representants institucionals i socials dels territoris afectats, no sols no estarà contribuint a resoldre els problemes de fons i pugui provocar reaccions que encara dificultin més el procés. Barcelona i els seus ciutadans no es mereixen que els seus problemes locals siguin instrumentalitzats per provocar d’altres problemes tant o més greus en d’altres territoris.

En aquest punt, crec necessari deixar constància que ICV-EUiA com a força política present al govern de Catalunya es ratifica en el que sobre el tema de les interconnexions elèctriques i les millores en les xarxes de distribució i subministrament es preveu en el Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015 que varem contribuir a elaborar i aprovar en el govern; però també és oportú recordar ara que aquest Pla posa determinades condicions a les interconnexions, a com decidir-les i sobre com han de ser, sent de destacar el relatiu a les actuacions a realitzar en paral·lel: de millora i compactació de les xarxes de distribució, d’eficiència i estalvi energètics, de producció distribuïda, implantació de renovables, etc. Si les coses es fan bé, es trobaran les solucions tecnològiques i ambientals adequades per garantir el subministrament elèctric del país, sense imposicions i sense recaure en els mateixos errors que ens han portat avui aquí.

Cal dir a les coses pel seu nom: estem parlant d’un servei de subministrament i distribució tant en alta com en baixa que estan privatitzats, que pertanyen a empreses gestionats amb criteris empresarials que tenen nom i cognoms i directius i responsables coneguts: RED ELECTRICA ESPANYOLA I FECSA-ENDESA, que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Entre ENDESA i IBERDROLA concentren el 56% de la generació i el 80 % de la distribució. A Catalunya, l’absorció d’ENHER i FECSA va deixar a ENDESA el monopoli en la major part del territori, deixant a la immensa majoria dels consumidors i usuaris en mans d’uns únics subministradors.

Cal també recordar que ens trobem davant uns serveis –els de distribució i subministrament elèctrics- que es mouen i es regulen en un mercat estatal de l’energia - i sotmesos a les competències i la supervisió del ministeri d’indústria i de la Comissió nacional de l’energia, i de conformitat amb el que estableix La Llei estatal 54/1997 del Sector Eléctrico, la planificació elèctrica de les línies de transport (220 i 400 kV) és realitzada des de l’estat pel Ministeri d’Industria, prèvia consulta a les Comunitats autònomes, mitjançant l’empresa de transport Red Elèctrica d’España i que a Catalunya les línies les ha d’informar i tramitar la Direcció d’Energia i Mines que actualment depèn del Departament d’Economia i Finances, en tant que les línies de distribució, inferiors a 200 kV, les planifiquen les empreses subministradores elèctriques.

Seguint en la descripció del marc econòmic en que ens movem: les tarifes elèctriques han pujat en el darrer any un 6% i s’anuncia un nou increment de com a mínim 1’5 % ajornat sols per raons electorals. Tot plegat suposa el major increment de tarifes elèctriques en els últims 15 anys; amb això s’intenta compensar la artificial congel.lació que va imposar el govern del PP a finals dels anys 90, amb la finalitat d’assolir els objectius de contenció d’inflació que requeria l’entrada a l’EURO. Malgrat tot, els beneficis del negoci de distribució de les companyies creix més del 10 per 100 cada any, sent el benefici declarat per ENDESA del 40 % en l’exercici de 2006, el que ha suposat molts centenars de milions d’euros repartits als accionistes o posats a les reserves.

Davant d’això, avui és legítim preguntar-nos: a costa de quí ? quí paga la festa ? I avui podem respondre que som els consumidors, els usuaris i el conjunt dels serveis públics i les empreses els que ens trobem com a hostatges d’un monopoli elèctric “de facto” que en els últims dos anys ha actuat més amb criteris polítics i especulatius que de servei públic.

Arribats a aquest punt cal posar de manifest com les successives, especulatives i esbojarrades OPA’s sobre ENDESA, llançades els anys 2005 i 2006 han comportat que la companyia –per més que ara es digui- frenés o poses al ralentí la majoria de les seves inversions en la millora de la xarxa de distribució, per emprar els recursos propis de l’empresa en la guerra contra GAS NATURAL, tot incrementant artificialment el valor de l’acció, repartint beneficis anormalment alts, gastant sumes ingents en publicitat i en la comprar voluntats polítiques, ni que sigui venent immobles corporatius a baix preu .....

Això i no res més és el que explica que s’hagi retardat el pla d’inversions en noves estacions transformadores i en la millora de la xarxa, no sols a Barcelona sinó a la totalitat del territori de Catalunya. Les dades són contundents: un cop analitzats tant l’antic Pla de l’Energia 2000-2010, com l’actual Pla de 2006-2015 i els convenis signats entre l’Ajuntament de Barcelona i FECSA – ENDESA, queda palès que la inversió en la xarxa de distribució d’alta tensió porta un evident endarreriment. A Catalunya ENDESA no ha finalitzat la posta en marxa de tres de les cinc noves subestacions previstes a la ciutat de Barcelona en el denominat “Pla Tramuntana” que hauria de finalitzar enguany, 1997, un pla que contempla la construcció de 39 subestacions a tot Catalunya de les que sols s’han realitzat 20.

Els responsables catalans de FECSA-ENDESA saben perfectament els esforços i la diligència que el govern de la Generalitat de Catalunya va aplicar en els últims anys, en aprovar el nou Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, per incorporar la pràctica totalitat de les propostes i demandes de noves estacions transformadores i de noves línies i interconnexions que REE i FECSA-ENDESA van proposar i justificar, com també, alhora d’executar-lo, l’interès i esforç dels departaments d’Indústria i Energia i de Medi ambient i habitatge per aprovar els projectes, els traçats i les ubicacions proposades, amb les corresponents avaluacions i llicències ambientals i permisos d’indústria i declaracions d’interès públic a efectes d’expropiacions quan calia, o en la busca d’alternatives quan sorgien conflictes o incompatibilitats territorials o ambientals.

Però el cert és que les instruccions dels alts directius de l’empresa des que es va iniciar la guerra de les OPA’s eren d’ alentir projectes, de posposar inversions, per tal de disposar dels fons propis de l’empresa per a d’altres finalitats més “polítiques” co ara llençar contra-OPA’s, pagar fiances milionàries davant l’audiència nacional per sustentar els recursos contenciosos contra les decisions del govern autoritzant l’OPA de Gas Natural, o guanyar liquidesa per poder convèncer els accionistes que no acceptessin de vendre les seves accions.

És que es pensen que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no tenim memòria ? ; algú pot pretendre que no hi ha relació entre les pàgines econòmiques dels últims 24 mesos, plenes d’anuncis i contra-anuncis d’ENDESA i de notícies sobre vendes i compres milionàries, honoraris escandalosos de brokers, bancs i advocats i les pàgines de successos dels últims dies ?

No ens enganyem, senyores i senyors diputats, senyors consellers, tots sabem que aquesta situació anòmala ha portat a ENDESA a desatendre les seves línies de negoci en la generació i en la innovació, a despreocupar-se de l’eficiència energètica en la distribució –recordem que més del 30 per 100 de l’energia generada es perd en la xarxa de distribució-, a descuidar el manteniment de les xarxes o la millora del servei als clients.

Tot això és el que hi ha darrera de les cada cop més sovintejades “apagades” i en concret de la darrera la gran apagada de Barcelona i el que han de saber els ciutadans i ciutadanes legítimament indignats, i és d’això del que han de respondre no sols els responsables empresarials de ENDESA i de R E E sinó també els seus valedors polítics, aquells que durant mesos han abonat la instrumentalització política de les guerres accionarials, atenent més als interessos dels seus amics situats al front d’ENDESA que no pas als interessos dels consumidors, usuaris, empreses, comerços i serveis.

Srs. Consellers, Sres i Srs Diputats, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i Catalunya esperen de nosaltres que, un cop determinades les responsabilitats, tant les empresarials com les polítiques, arriben a algunes conclusions i formulem propostes clares i factibles per corregir aquest desgavell i evitar que es pugui reproduir en el futur, o com a mínim que ens dotem de mecanismes polítics i tècnics per prevenir-los.

A l’entendre del grup parlamentari d’ICV-EUiA, tant a Catalunya com al Congrés de Diputats, hi ha una premissa política de gran abast sobre la que debatre i arribar a conclusions; és del tot necessari introduir canvis substancials en la planificació, control i gestió del sector elèctric espanyol, i en general en tots aquells sectors de serveis públics estratègics de caràcter econòmic, com són l’energia, l’aigua, les telecomunicacions, les autopistes, els aeroports o les infraestructures ferroviàries, que malgrat la pretesa liberalització i lliure competència tenen una situació monopolística o oligopolística de fet.

Quan per les mateixes característiques dels serveis o de les infraestructures es produeixin situacions de “monopoli natural” allò coherent és el manteniment de un fort control i participació públiques en la seva planificació, organització i gestió, ja sigui mitjançant empreses públiques o amb empreses participades i controlades fortament pel sector pública com el cas del gas i la llum a França.

No podem fer més cas –o al menys, no de la forma acrítica com massa sovint hem vist a dreta i esquerra- a aquells que, en nom d’una limitada “societat civil”, s’omplen la boca de les bondats de les privatitzacions d’empreses, de serveis i d’infraestructures... per acabar defugint totes les responsabilitats quan les coses van mal dades, i pretenent que tots els mals i tots els dèficits i costos siguin assumits pels diners públics, per l’administració, de forma que sols siguin privats els beneficis i el poder de controlar serveis essencials per la comunitat.

De les moltes lliçons que s’han d’aprendre de la gran apagada i –sobretot- del que pensen, opinen i diuen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de Barcelona, que són la veritable “SOCIETAT CIVIL” davant de la que hem de respondre els responsables polítics, en resulta, que aquests serveis i aquestes infraestructures cal que siguin governats atenent al interès públic i no als interessos de les grans companyies, dels accionistes i de les grans entitats financeres que hi sol haver al darrera.

No ens enganyem: a l’hora de la veritat, a l’hora de resoldre problemes i d’adoptar decisions inajornables per donar uns serveis dignes a la ciutadania, el que se’ns demana, el que espera la ciutadania és que si estem davant de serveis d’interès general, bàsics i necessaris pel conjunt de la població i per la bona marxa de les nostres ciutats i de la nostra economia, sigui l’administració, els responsables polítics, els que prenguin decisions, els que marquin prioritats, els que imposin solucions.....en definitiva, que marquem de prop a les empreses privatitzades quan no estan a l’alçada de les seves responsabilitats o quan no donen els serveis amb la qualitat i fiabilitat que seria d’esperar si atenem les tarifes que ens cobren .

És clar que els serveis públics poden ser prestats per empreses privades amb professionalitat i eficiència; però també és cert que l’eficàcia econòmica, el desenvolupament, la creació de riquesa i de treball, no estan renyits amb la planificació i el control públics, sinó al contrari: cal la intervenció pública per garantir que satisfacin el interès general; que les inversions i les millores arribin a tots els sectors socials i econòmics, a tots els barris, pobles i ciutats i no sols a aquells que poden pagar tarifes més altes o que tenen un volum de negoci suficient per generar beneficis....

Hem de començar a aplicar les recomanacions del darrer Consell europeu, de cara a la reforma dels tractats de la Unió europea, quan de forma significativa, ha acordat –d’una part- que la “no distorsió de la lliure competència en el marc del mercat interior europeu” deixi de ser un OBJECTIU de la U.E. per ser sols un mitjà, alhora que s’introdueix una disposició que mana “donar més protagonisme al criteri de les autoritats nacionals, regionals i locals a l’hora de subministrar, adjudicar i organitzar els serveis d’interès econòmic general, atenent al criteri de fer-los el més propers possible a les necessitats dels usuaris; atenent a la diversitat entre els diversos serveis i a les diferents necessitats i preferències dels usuaris per raó de situacions geogràfiques, socials i culturals, i amb el deure de garantir un alt nivell de qualitat, seguretat, accessibilitat i igualtat de tracte així com garantir l’accés universal a aquets serveis i els drets dels usuaris “

En aquest sentit, els grups parlamentaris d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’E.U.-ICV al Congrés dels Diputats, volem proposar a consideració de les demés forces polítiques un conjunt de propostes d’actuació per part dels Departaments i Ministeris competents, per tal d’intervenir més i millor en el seguiment, planificació i control de les inversions i el manteniment de les xarxes de distribució i subministrament elèctric, que permetin corregir l’estat de coses posat de manifest amb la gran apagada de Barcelona.

Gràcies Sr. President, Srs. Consellers, Sres i Srs. Diputats...
Barcelona 30 de juliol de 2007