El clima del país

Llegeixi atentament les frases següents sobre el Protocol de Kyoto:

-“una mala negociación”
-“coloca a España ante el dilema de incumplir o abrir una grave crisis industrial"

-“un grave problema”

-“¿quién es el responsable de una negociación que puede costar al país entre 1.000 y 4.000 millones de euros anuales en compra de derechos?”

-“como última esperanza está la posibilidad de que la Unión Europea reconsidere sus planes”

-“una bomba de relojería”

Tenint en compte que es tracta de notícies del 2003 i el 2004; tenint encompte que llavors el tema no estava de moda ni era glamurós, ni res de res; tenint en compte que en aquells moments es discutia sobre mesures reals per reduir les emissions de CO2 (i no sobre com de dolent és Bush, o sobre l'interès del documental d'Al Gore); i tenint en compte que, de cop, el clima va passar de la secció "societat" a la secció "economia",

digui quin diari ha editorialitzat d'aquesta manera sobre el Protocol de Kyoto:

-Libertad Digital
-The ExxonMobil Tribune
-The Qatar Times
-The FAES Bulletin Illustrated
-El País

Solució:

Iberdrola rompe la baraja, El País, 23 de novembre de 2003 ("rompe la baraja" perquè deia que era possible complir amb Kyoto)
Atrapados en los compromisos de Kioto, El País, 8 de febrer de 2004
Una bomba de relojería, El País, 8 de febrer de 2004.

Gent d'ordre

La nostra darrera entrada ha provocat una mica d'interès. Per més informació sobre la mateixa, vegeu una foto del Luís Miguel Pahissa, jefe d'un lobby de propietaris de pisos, que s'ha oposat sistemàticament a les propostes del Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre aquest darrer assumpte i que va exigir a la Mayol que es definís com a pro-sistema.

El peu de foto que l'acompanya resa: "Luis Meseguer y Andrés Reche (presidente y secretario respectivamente de la Asociación Nacional VBV) departen al final del raid. Al fondo Luis Miguel Pahissa (de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias) hace lo propio con el comandante Bruno Alonso (del GOE IV)". VBV vol dir "veteranos boinas verdes".

Més informació en aquesta web i, més concretament, aquesta altra.

La gent d'ordre del país, vaja. Glups

Don Javier, pida perdón

Amic Conde de Godó, ens deu una discupla.

Sí, de vegades la noblesa també s’equivoca, que no és com el Papa, que és infal·lible i tal. Fins i tot la premsa de la noblesa s’equivoca, en particular quan es posa en plan “esto es jauja” i “dónde iremos a parar”. En aquests casos, són capaços de convertir un farsant en un heroi en lluita pels drets fonamentals.

Anem per parts. Fa unes setmanes, La Vanguardia ens explicava la dramàtica història del pobre propietari d’un pis al carrer Urgell, ocupat per uns xilens que no pagaven lloguer i l’havien deixat al carrer. A partir d’aquí, LV va muntar tota una pel·lícula sobre els okupes i el dret a la propietat, que es veu que com que el Saura porta Interior, si surts a comprar el pa, a la que et despistes, t’han fotut la casa uns immigrants que són amics de la Mayol i trenquen escultures de Gaudí.

Estupendo, excepte pel fet que era mentida.

Resulta que el pobre sense sostre és propietari de tot l’edifici, composat per un entresol, un pati i, atenció, CINC PISOS! I que té una casa de dues plantes a Alpens. Total, que les fotos en què se’l veia dormint al menjador d’uns amics eren un montatge. I es veu que els okupes deurien ser una mica rarets, perquè pagaven lloguer a una familiar del sense-sostre-però-amb-moltes-propietats en qüestió.

Per acabar-ho de rematar, sembla ser que el cervell de l’operació va ser la diputada Nebrera (PP), que tenia ganes d’organitzar un escàndol als mitjans sobre la vulneració de la propietat privada a Catalunya. Aquests senyora ha passat de ser l’aposta moderada i liberal de Josep Piqué a competir amb Ángel Acebes per atraure la líbido del Jiménez Losantos.

Finalment, un últim detall: Sabeu qui ha actuat com a “assessor” del pobre “sense sostre més ric de l’any”? El seu veï, el propietari de l’edifici del costat. I qui és, més exactament? Tatxan: Luís Miguel Pahissa. Bueno, bueno, don Luís… El molt honorable ex cap de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias, que s’ha fet famós per presidir l’Associació de propietaris de Catalunya i amenaçar en no pagar l’IBI a l’Ajuntament si la Mayol no rectificava després de declarar-se antisistema. Quina casualitat...

Menys mal que un cop més, un oportú article de Gregorio Morán ja ens avisava de que tot això feia pudor. La imatge dels periodistes aplaudint i retratant la imatge del tal Veiret mentres “recuperava” el seu pis passarà a la (més aviat trista) història de la premsa d’aquest país. En fi.

Vamos a ver... Javi...

QDS exigeix al Conde que vingui des de la seu de La Vanguardia a la d’ICV al carrer Ciutat (i afanyi’s, que la seu nova estarà més lluny) caminant de genolls, demani perdó i ens prometi que pararà d’una puta vegada la campanya contra ICV i la política del Departament d’Interior.

I demana també al PSC que, la propera vegada, no es deixi marcar un altre gol per part del Grup Godó i la resta de la dreta d’aquest país.

En contra dels blocs

Efectivament; ja no podem més. Després d’uns mesos de vacances merescudes hem decidit tornar perquè no suportem els blocs. Quin conjunt de tonteries, egos, obvietats i problemes de socialització posats per escrit! Quines ganes d’escriure el que no importa a ningú! Si alguna cosa ha posat de manifest la blogosfera és el fracàs del sistema educatiu al nostre país. Tercera hora, diuen. Vintena, diem nosaltres! A llegir collons, que com diu en Rubianes s’ha d’anar més enllà del “Vicenç Vives” que surt a la tapa!

Del conjunt de blocs d’aquest país, el 95% són, dit clarament, una puta merda. I, és clar, nosaltres que formem part del 5% escàs que interessa, no podem desaparèixer. Per això hem tornat, per estar en contra dels blocs.

Pedants? Tu diràs! Com si a aquestes alçades no ens coneguéssiu. Ara bé, us preguntarem una cosa: Coneixeu algun blocaire a qui no parin de suplicar-li pel carrer, a classe, a la seu del Partit, al Camp Nou, al Sidecar, al Senyor Perellada, a Casa Leopoldo, al Negroni, als "afters" del carrer Balmes i a d’altres llocs inconfessables, que TORNI? A nosaltres ens ha passat, i, evidentment, com diu aquest gran intel·lectual marxista que es diu David Bisbal: Yo me debo a mi publico.

The next one

Eh!... Margaret, Margaret!... chavalota! Endevina qui falta en aquesta sèrie.

La via xilena

Els nostres lectors (una mica inquiets, darrerament, per la nostra inactivitat) saben que QDS agrupa els partidaris de la via gastronòmica al socialisme. Avui, dia D+1, direm que, entre àpat i àpat, som tots de la via xilena.

La teoria (idiota) del llautó

Hi ha una ocurrència (interessada) que fan circular alguns opinatres, polítics i militants d'altres partits d'aquest país. En especial, d'ERC. Segons aquesta teoria, ICV és un partit bluf. Un partit que sobreviu només perquè explota oportunistament i sense escrúpols algunes conjuntures favorables, i fa veure que és el que no és. En definitiva, un partit artificial, que no respon a cap necessitat real, que no representa els interessos o els anhels de cap grup social i que només sobreviu perquè manté enganyada una part de l'electorat i s'aprofita de situacions temporalment (i anòmalament) favorables. Les versions més aparentment refinades d'aquesta teoria vénen a dir que a Catalunya hi ha lloc per quatre espais polítics: la dreta catalana, la dreta espanyola, l'esquerra catalana, l'esquerra espanyola. Iniciativa no hi cap.

Aquests esforçats teòrics de la política catalana viuen permanentment amb l'ai al cor. Sempre expectants. Sempre esperant que un gir inesperat, que un canvi de clima polític, que un error tàctic facin evident davant l'electorat allò que ells han percebut, naturalment, amb molta més antelació. Quan creuen que tal cosa ha passat exclamen, sense excepcions: "ja se'ls ha vist el llautó", i , seguidament, "ui ara, a les urnes". Porten una pila d'anys profetitzant aquesta mateixa cosa. Al 1999, semblava que el llautó s'havia aparegut amb tota la seva magnitud: "a iniciativa li queda poca vida". A les municipals del 2003, ICV existia només per la guerra d'Iraq. Després de les autonòmiques, era cosa de setmanes que el govern ens desgastés fins a fer-nos irrellevants. En tal o qual altre moment, només l'encert de triar un candidat atractiu per a les eleccions ens salvava, tot i que les prediccions indicaven de manera invariable que ràpidament cauria en el descrèdit i provocaria la vergonya generalitzada dels seus votants. O s'argumentava que la recepció de vots prestats, sumada a la desserció dels vots propis, portaria, tard o d'hora, al desert electoral.

La qüestió és afirmar sempre que està a punt d'arribar el dia en que els mortals veuran, amb la mateixa claredat que ells, que han viscut enganyats tot aquest temps. I llavors ICV tindrà zero vots. Zero vots i 12 escons.