Hi ha una ocurrència (interessada) que fan circular alguns opinatres, polítics i militants d'altres partits d'aquest país. En especial, d'ERC. Segons aquesta teoria, ICV és un partit bluf. Un partit que sobreviu només perquè explota oportunistament i sense escrúpols algunes conjuntures favorables, i fa veure que és el que no és. En definitiva, un partit artificial, que no respon a cap necessitat real, que no representa els interessos o els anhels de cap grup social i que només sobreviu perquè manté enganyada una part de l'electorat i s'aprofita de situacions temporalment (i anòmalament) favorables. Les versions més aparentment refinades d'aquesta teoria vénen a dir que a Catalunya hi ha lloc per quatre espais polítics: la dreta catalana, la dreta espanyola, l'esquerra catalana, l'esquerra espanyola. Iniciativa no hi cap.
Aquests esforçats teòrics de la política catalana viuen permanentment amb l'ai al cor. Sempre expectants. Sempre esperant que un gir inesperat, que un canvi de clima polític, que un error tàctic facin evident davant l'electorat allò que ells han percebut, naturalment, amb molta més antelació. Quan creuen que tal cosa ha passat exclamen, sense excepcions: "ja se'ls ha vist el llautó", i , seguidament, "ui ara, a les urnes". Porten una pila d'anys profetitzant aquesta mateixa cosa. Al 1999, semblava que el llautó s'havia aparegut amb tota la seva magnitud: "a iniciativa li queda poca vida". A les municipals del 2003, ICV existia només per la guerra d'Iraq. Després de les autonòmiques, era cosa de setmanes que el govern ens desgastés fins a fer-nos irrellevants. En tal o qual altre moment, només l'encert de triar un candidat atractiu per a les eleccions ens salvava, tot i que les prediccions indicaven de manera invariable que ràpidament cauria en el descrèdit i provocaria la vergonya generalitzada dels seus votants. O s'argumentava que la recepció de vots prestats, sumada a la desserció dels vots propis, portaria, tard o d'hora, al desert electoral.
La qüestió és afirmar sempre que està a punt d'arribar el dia en que els mortals veuran, amb la mateixa claredat que ells, que han viscut enganyats tot aquest temps. I llavors ICV tindrà zero vots. Zero vots i 12 escons.
Aquests esforçats teòrics de la política catalana viuen permanentment amb l'ai al cor. Sempre expectants. Sempre esperant que un gir inesperat, que un canvi de clima polític, que un error tàctic facin evident davant l'electorat allò que ells han percebut, naturalment, amb molta més antelació. Quan creuen que tal cosa ha passat exclamen, sense excepcions: "ja se'ls ha vist el llautó", i , seguidament, "ui ara, a les urnes". Porten una pila d'anys profetitzant aquesta mateixa cosa. Al 1999, semblava que el llautó s'havia aparegut amb tota la seva magnitud: "a iniciativa li queda poca vida". A les municipals del 2003, ICV existia només per la guerra d'Iraq. Després de les autonòmiques, era cosa de setmanes que el govern ens desgastés fins a fer-nos irrellevants. En tal o qual altre moment, només l'encert de triar un candidat atractiu per a les eleccions ens salvava, tot i que les prediccions indicaven de manera invariable que ràpidament cauria en el descrèdit i provocaria la vergonya generalitzada dels seus votants. O s'argumentava que la recepció de vots prestats, sumada a la desserció dels vots propis, portaria, tard o d'hora, al desert electoral.
La qüestió és afirmar sempre que està a punt d'arribar el dia en que els mortals veuran, amb la mateixa claredat que ells, que han viscut enganyats tot aquest temps. I llavors ICV tindrà zero vots. Zero vots i 12 escons.
