Qualcosa di Sinistra

Entrada d'urgència

2008-11-12T19:56:00.001+01:00

Agraïments

2008-10-18T23:13:00.004+02:00

QDS agraeix profundament a Gilles Simon que hagi impedit una nova victòria del puto Rafa Nadal.

1) Perquè no paga impostos

2) Perquè els mitjans son un xapa quan guanya

3) Perquè no sap parlar

4) Perquè no es pentina

La propera bombolla

2008-10-17T13:40:00.005+02:00

Cortesia de Krugman i The Onion.

El Mayayo contra l'Idiota

2008-10-17T12:04:00.006+02:00

Llegeixi's aquí un article de l'Andreu Mayayo contra l'Idiota oficial del país, en particular, i contra l'idiotisme d'alguns, en general.

La UE, ni del capital

2008-10-05T19:04:00.006+02:00

La Unió Europea és un instrument molt eficaç a l'hora de desmontar els instruments que els estats tenen (o tenien) per intervenir en l'economia. Forma part del procés de construcció d'un mercat únic. Però en canvi no ha sabut (o no ha volgut) substituir els estats en la tasca de regular i intervenir. És per això que la UE està esbiaixada cap a l'ultra-liberalisme. Liberalitza per majoria qualificada, però només protegeix per unanimitat.

El que fins aquesta setmana no sabíem és que això és així fins i tot quan hi ha una demanda unànim per intervenir en els mercats, també des del camp de la dreta i el capital. Simplement, no té les eines. Vegi's aquesta notícia.

La baixada del Po, 11 anys més tard

2008-10-05T18:49:00.009+02:00

Alguns han deduït que ara que tenim el panorama que tenim, el millor és convertir-se en en la lliga nord. Aquesta gran merda no és cap expressió desafortunada. No és una paraula fora de lloc. És el resultat natural de sumar la situació econòmica actual i la convicció per part d'aquesta gent de que l'eix esquerra-dreta no té cap importància pràctica i que hi ha un sector que votaria Bossi.

Aquests van anar a la baixada del Po, el 1997, i tornen a baixar-lo onze anys més tard.

Una vergonya pel govern de progrés

La socialització de QDS

2008-10-04T16:14:00.003+02:00

Vosaltres sabeu que QDS és partidària de que els drets socials els protegeixin organismes públics, per tal d'assegurar la universalitat i la qualitat de les prestacions que se'n deriven. A la vista dels resultats de la darrera enquesta, doncs, no us sorpreneu si a la propera Assamblea Nacional d'un determinat partit s'aprova una resolució demanant la socialització de QDS

El retorn de QDS és, segons vosaltres (pels 49 que han votat),
-47%: un dret social
-22%: una mala notícia pel Cuní
-20%: com la llagosta
-8%: innecessari, ara que el Bassas ha pirat
-6%: una mala notícia pel país
-4%: una mala notícial pel govern

Avui obrim una enquesta nova.

amb, contra, sense

2008-09-30T09:14:00.014+02:00

QDS es fa una pregunta:
On collons és la socialdemocràcia europea?

Estan passant moltes coses, aquests dies. Els mercats s'enfonsen. S'enfonsa el consens sobre el lliure mercat. El Sarkozy (el que havia de ser el president més liberal de la història de França) diu que le laisser-faire c'est fini. La Merkel diu una cosa similar. Els demòcrates nord-americans (els de la bombolla punt-com!) senyalen amb el dit i culpen a la reaganomics.

Però hi ha una cosa que no passa. No ha emergit una veu de la socialdemocràcia europea oferint una explicació sobre el què està succeint i sobre què s'hi hauria de fer. Són presoners de la seva conversió al liberalisme, i ara els liberals els passen per l'esquerra.

El consens polític i social que va emergir entre el new deal i el final de la segona guerra mundial va portar a la construcció de l'estat del benestar i es va fer amb la socialdemocràcia. El que es va imposar entre el 1971 i el 1973, que va conduir a la desregulació i la privatització, es va fer contra la socialdemocràcia. El que surti d'aquestes setmanes de bojos es farà sense ells. En el terreny de la política socioeconòmica, els socialdemòcrates han de vigilar de no ser més liberals que Sarko. I en la política ambiental només poden aspirar a imitar als verds. Durant els darrers 30 anys alguna cosa ha funcionat molt malament en la socialdemocràcia europea.

Per cert. En aquests moments el moviment altermundista (incloses les seves expressions polítiques) haurien de fer una campanya amb un únic lema:

nosaltres ja ho deiem.

Més sobre el socialisme dels rics

2008-09-23T16:53:00.002+02:00

Atenció a l'article de Josep Ramoneda, avui al País. Si el progre de PRISA diu aquestes coses, imagineu què diu QDS.

El socialisme dels rics

2008-09-22T12:42:00.005+02:00

Aquí van els cinc principis fonamentals del socialisme dels rics, que és l'autèntica fase superior del capitalisme:

1) L’estat no pot intervenir en l’economia, excepte per rescatar a banquers, constructors i especuladors en general
2) La CEOE pot demanar, alternativament, la retirada de l’estat i el retorn de l’estat a l’esfera econòmica, segons li convingui. Però utilitzarà sempre arguments basats en els principis morals i la teoria econòmica.
3) Es reserven les nacionalitzacions per a les èpoques de crisi, i sempre a demanda de l’empresa en qüestió (que abans haurà evadit tants impostos com hagi pogut)
4) La societat es basa en la responsabilitat individual, el mèrit i l’esforç, menys quan els perjudicats per aquests valors estan forrats, moment en el qual la societat passa a basar-se en la solidaritat i la fraternitat

I de manera més general:
5) Els beneficis són privats i les pèrdues (d’alguns que nosaltres ens sabem) públiques.

First warning

2008-09-15T09:43:00.002+02:00

Atenció. Un cop coberta la de Washington, la propera corresponsalia vacant és Vladivostok. S’accepten nous candidats a màrtir català modalitat “periodista nacionalista represaliat”.

Ojito, crustáceos.

Llest i català

2008-09-15T09:38:00.002+02:00

Ha nascut un nou heroi nacional. Era el millor al centre del camp. És de casa i llueix catalanitat. Un dia va anar a recitar poesia de Miquel Martí i Pol, va demostrat que sabia llegir (res més), i des d’aquell dia s’ha convertit en llest o fins i tot molt llest. I de moment ens ha fet començar la lliga com no la començàvem des de l’any 73. Però com que és català, de la casa, i és llest o molt llest, avui cap articulista esportiu li fot gaire canya. Quina vergonya. Pobre del Robson, Rijkaard o Menotti que comencés la lliga així... però com que aquest és guapo, llest o molt llest i sobretot de casa, i fa jugar a l’onze titular grans figures emergents del futbol mundial com pedrito o el fill d’aquell gran porter i filòleg que va tenir el Barça, Busquets, tant és que acabem jugant la promoció.

A Guardiola li enganxa perfectament aquella vella descripció del gran Rubianes: “.... un chico formal, guapo, educado, familiar, atento,... lo que antes se llamaba un comemierda”.

Guardiola, aquest any pillaràs. Al camp, i a QDS. No t’aguantem.

Matins.SI Matins.NO

2008-02-06T22:11:00.000+01:00

Un membre de QDS, en una marisqueria del carrer Balmes, ha sentit dir a uns clients de la taula del costat que a Catalunya hi ha quatre super-gilipolles: Mas, Laporta, Basses i Cuní.

A taula, com sempre, les millors reflexions.

Dels tres primers ja en parlarem un altre dia, però de l'últim, ens atrevim a dir que, a part de super-gilipolles, adjectiu que a QDS compartim, li manca l'afegit super-glipolles "d'extrema dreta." Ojito a aquesta pregunta dels "Matins" de l'altre dia: "Creieu que els serveis públic donen tracte de favor als inmigrants?" Resultat: 95% Sí.

Per seguir amb aquesta nova etapa estil "Ferrussola-Barrera-jo dic-el-que-molta-gent-pensa" que l'amic Cuní ha encetat, a QDS ens atrevim a sugerir algunes altres preguntes pels "Matins", que segur que agradaran al seu presentador i director:

1) Els pobres, son pobres perquè són poc competitius? Matins.Sí Matins.No

2) Són uns vagos, els aturats? Matins.Sí Matins.No

3) Creieu que les dones maltractades alguna cosa hauran fet? Matins.Sí Matins.No

4) Una dona amb minifaldilla, s'exposa més a una violació que una dona vestida com Déu mana?Matins. Sí Matins.NO

5) La homosexualitat, té solució mèdica? Matins.Sí Matins.No

6) És en Pepe Montilla charnego? (Aquesta pregunta seria avalada pel Consell de la Corpo) Matins.Sí Matins.No

7) Els joves, no marxen de casa perquè son uns "mantes"? Matins.Sí Matins.No

8) Els accidents laborals, son culpa de les birres que es foten els paletes per esmorzar? Matins.Sí Matins.No

9) Mereix Artur Mas, guanyador indiscutible de les darreres eleccions al Parlament, la presidència de la Generalitat? Matins.Sí Matins.No

10)Mereix Josep Anglada la Secretaria d'immigració de la Generalitat? Matins.Sí Matins.No

11) Em mereixo el Pulitzer? Matíns.Si Matins.SI

Viva el Túnel

2008-01-19T10:41:00.000+01:00

La familia QDS s'amplia. I, encara que a molts de vosaltres us sembli estrany que no l'haugem incorporat abans, "más vale tarde que nunca". Reproduïm unes declaraciones d'Oriol Bohigas que resumeixen a la perfecció el sentir de QDS en relació al Túnel de l'AVE i la puta Sagrada Família. (I per cert, ja era hora que el programa del Basses fes alguna aportació interessant al debat polític a Catalunya. És la primera en mesos, per no dir anys).

Un "vómito" del catolicismo
B. C. - Barcelona - 19/01/2008

"Lo que es una enorme inmoralidad es invadir el espacio público con un vómito del catolicismo hacia la calle de delante". Esas manifestaciones las hizo ayer el arquitecto Oriol Bohigas, en la tertulia del programa El matí de Catalunya Ràdio, a propósito de la polémica del túnel del AVE. Y el "vómito" era el templo de la Sagrada Familia, que, en opinión de Bohigas, se está abalanzando sobre la calle de Mallorca.

Fiel a su estilo, Bohigas no se mordió la lengua a la hora de expresar lo que opina de las obras del templo. Dijo, por ejemplo, que espera que algún responsable municipal evite los planes de la Sagrada Familia de crecer por encima de la calle de Mallorca. "Por eso corren
[los responsables de la junta constructora] con las obras, para invadir la calle. Al final puede que pase al revés, que sea la propia Sagrada Familia la que hunda el túnel. Espero que lo prohíban y que no les dejen hacer una barbaridad como ésa".
Pese a que intentó disculparse por lo del "vómito", el arquitecto volvió a la carga cuando se le preguntó qué opinaría si pasara un tren de alta velocidad a los pies de la torre de Pisa. Lo que dijo fue lo siguiente: "No se puede comparar la torre de Pisa, que es una obra de la arquitectura mundial, con un buñuelo solemne de la arquitectura catalana".
Según Bohigas, el conjunto actual de la Sagrada Familia no puede ser considerado obra de Gaudí. Sólo la fachada del Nacimiento es original, el resto "es un croquis a mano alzada". Es una opinión ampliamente compartida por profesionales de la arquitectura y responsables del Ayuntamiento de Barcelona.

Sostiene González

2008-01-17T22:55:00.000+01:00

Els travelos continuen fent de les seves. Ojito a esto: “Felipe González, partidario de una ley de plazos del aborto”.

Amigo Felipe. A QDS tenim mala memoria, pero ens sembla recodar que vas ser president del Govern durant… 14 anys? 14 anys durant els quals no et va passar pels collons legalitzar l’avortament a Espanya i desenvolupar una llei de plaços que ens hagués evitat que avui l’extrema dreta estigui fent la campanya més ferotge contra l’avortament que es recorda. I les citacions judicials que han seguit. Imperdonable, per part teva i per part de ZP. Al PSOE li hauria de caura la cara de vergonya: tot això té a veure en el teus 14 anys de no moure ni un pel en favor dels drets de les dones. I dels 4 de ZP, es clar.

Ara es veu que el PSOE retirará del programa electoral la llei de plaços. No està mal, després d’haver-la portat a les dues darreres eleccions i no haver fotut res.

Al final, será veritat que González acabará en un una contracimera de la OTAN al costat de Besancenot. Ja posats, a QDS volem proposar a González les següents declaracions, per completar aquesta darrera que acaba de fer:

“González pide un giro radical en la orientación neoliberal de la política economica”.

“González cree inaceptable los niveles de corrupción en los altos cargos de la administración central”.

“González presiona para que Zapatero priorice los acuerdos parlamentarios con la Izquierda”.

“Felipe González pide a Zapatero el indulto total de Rafael Vera”.

Bé, de fet, i encara que sembli imposible, aquest últim es un titular de veritat.

La cosa rossa trionferà

2007-12-12T10:01:00.000+01:00

Ja la tenim aquí. La Cosa Rossa ja ha passat de projecte a realitat i a Itàlia ja sabríem què votar. Junts I Verdi, Rifondazione, el PdCI i Sinistra Democratica (la gent dels ds que no ha volgut fer un partit amb la dreta). L'esquerra italiana una altra vegada marcant el camí de les esquerres europees (i una altra vegada amb la col.laboració de l'esquerra catalana). Es diuen La Sinistra/Arcobaleno. El nom és llarg i raro, però pitjor ho tenim alguns. Doneu un tomb per la pàgina de l'assemblea constituent.

Us deixem la declaració d'intencions que ha sortit de la reunió:

Dichiarazione d'intenti

Noi, donne e uomini che abbiamo partecipato all’Assemblea generale della sinistra e degli ecologisti, siamo impegnati nella costruzione di un nuovo soggetto della sinistra e degli ecologisti: unitario, plurale, federativo. L’Italia moderna, nata dalla Costituzione repubblicana, democratica ed antifascista, ha bisogno di una sinistra politica rinnovata. Il mondo chiama a nuove culture critiche, che conservano la memoria del passato e tengono lo sguardo rivolto al futuro.
Questi sono i nostri principi: uguaglianza, giustizia, libertà; pace, dialogo di civiltà; valore del lavoro e del sapere; centralità dell’ambiente; laicità dello Stato; critica dei modelli patriarcali e maschilisti.
Il soggetto della sinistra e degli ecologisti oggi parte. Crescerà attraverso un processo popolare, democratico e partecipato, aperto alle adesioni collettive e singole, per radicarsi nella storia del Paese. L’ambizione è quella di costituire non una forza minoritaria, ma una forza grande ed autonoma, capace di competere per l’egemonia, influente nella vita della società e dello Stato, che pesi nella realtà politico-sociale del centrosinistra. Un soggetto capace di contrastare le derive populiste e plebiscitarie, figlie di una politica debole e della separazione tra potere e cittadini. Un protagonista in Italia, interno ai movimenti, collegato ai gruppi e ai partiti più importanti della sinistra e dell’ambientalismo in Europa.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è del lavoro e dell’ambiente. La globalizzazione liberista si è retta su una doppia svalorizzazione: del lavoro umano e delle risorse naturali. La riduzione a merce provoca la doppia rottura degli equilibri sociali e degli equilibri ambientali. Intollerabile crescita delle diseguaglianze e insostenibili cambiamenti climatici hanno una comune origine e portano alla stessa risposta: un altro mondo è possibile.
Mettere in valore l’ambiente e il lavoro (in tutte le sue forme, da quelle oggi più ripetitive alle più creative) è il cuore di un pensiero nuovo, che non rinuncia a coltivare in questo mondo la speranza umana. In Occidente, ciò comporta innanzitutto alzare la qualità del lavoro, combattere il precariato, modificare gli stili di vita, contrastare la discriminazione verso le donne.
Comporta la difesa e il rinnovamento dello Stato sociale, e la progettazione di una riforma più grande di quella che portò allo Stato sociale: una società non consumista, un’economia non dissipativa ed ecologica, una tecnologia più evoluta. Un nuovo inventario dei beni comuni dell’umanità: acqua, cibo, salute, conoscenza. La conoscenza deve crescere ed essere distribuita: impossibile, senza la libertà della cultura, dell’informazione, della scienza e della ricerca, e senza la lotta conseguente contro le regressioni tribali, etniche, nazionaliste, fondamentaliste. Il dialogo tra culture e civiltà diverse, aperto a nuove scritture universalistiche dei diritti sociali e dei principi di libertà, è tanto più essenziale nell’epoca delle grandi migrazioni, del web e della comunicazione globale.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è della pace. Lo spirito della guerra minaccia l’umanità. Ecco di nuovo la corsa al riarmo: cresce vertiginosamente la spesa per armamenti convenzionali, chimici, batteriologici, nucleari. Saltano le firme sui Trattati di riduzione e controllo degli armamenti. L’Europa è uno degli epicentri della corsa. Ora, è il momento di fermarla. La pace, che ha visto scendere in campo il più grande movimento di massa del dopoguerra, particolarmente in occasione della guerra irakena, è la carta vincente. La pace è possibile in un mondo multipolare. I fatti hanno già dimostrato che il mondo non è governabile da un unico centro di comando. Anche per questo c’è bisogno di un’ Europa più forte ed autonoma.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo è delle libertà individuali e collettive. Le libertà possono crescere solo in uno Stato laico. Per questo la laicità dello Stato è un bene non negoziabile. Uno Stato laico riconosce le forme di vita e gli orientamenti sessuali di tutte e di tutti. Si regge sul rispetto di tutti i sistemi di idee, di tutte le concezioni religiose, di tutte le visioni del mondo. Combatte l’omofobia e il maschilismo. Assume dal femminismo la critica delle strutture patriarcali e il principio della democrazia di genere. Crea le condizioni sociali e istituzionali per rendere effettivi i diritti e le scelte libere di tutte e di tutti.
La sinistra/l’arcobaleno che vogliamo guarda ad una nuova stagione della democrazia italiana. Pronta ad assumersi, oggi e in futuro, responsabilità di governo, od esercitare la sua funzione dall’opposizione. I temi all’ordine del giorno sembrano “autorità, governabilità, decisione”, non si vede che quelli veri sono l’autorevolezza e la legittimazione, una nuova capacità di rappresentanza politica, in un rapporto dialettico con l’autonomia della rappresentanza sociale, a partire dai grandi sindacati di categoria e confederali.
La sinistra/l’arcobaleno contribuirà a rinnovare il sistema politico e le forme della partecipazione democratica, contrasterà l’antico trasformismo. Se c’è declino italiano, esso dipende dal corporativismo, dal dilagare del privilegio e dell’ineguaglianza; dalla debole innovazione, dalla perdita di coesione, dalla diffusa illegalità; dalla perdita della capacità di indignarsi verso quello stato di violenza assoluta che si chiama mafia, ‘ndrangheta, camorra; dall’oblio della questione morale. Riformare la democrazia e la politica vuol dire nutrire di valori un progetto di società.
Noi, partecipanti all’Assemblea generale della sinistra e degli ecologisti, ci rivolgiamo alle forze politiche, ai gruppi organizzati, ai movimenti, al popolo della sinistra, a tutte le singole persone che vogliono partecipare attivamente alla costruzione del nuovo soggetto federativo. In una discussione aperta e libera sulle idee, gli obiettivi, i programmi, le forme di organizzazione e di rappresentanza.
Venite, diventate parte di un progetto che può cambiare profondamente la situazione italiana e influenzare la politica europea.
Assemblea generale della sinistra e degli ecologistiRoma, 8/9 dicembre 2007

Missatges de QDS

2007-12-10T16:42:00.000+01:00

Missatge de QDS a Joan Ferran:

La pega de dir que els periodistes no fan bé la seva feina és que són ells els encarregats d'explicar-ho.

Missatge de QDS a Josep Cuní:

Mira, Josep. Aquesta entrevista és el millor exemple dels efectes devastadors que té en tu haver entrat a l'star system català (que ja és ben poca cosa). Ja no saps fer la teva feina. Editorialitzes més que entrevistes i has convertit el teu programa en la caixa de ressonància de les teves pròpies obsessions. Normalment agressives contra l'esquerra, by the way.

Travelos de la política

2007-12-05T00:26:00.000+01:00

A QDS hi ha un tipus de dirigent polític retirat que ens fa molta ràbia. És el salva- pàtries que es veu a ell mateix (només ell s’hi veu) un gran home d’Estat que intervé quan creu que ho ha de fer pel bé del país; egòlatres de la política que al creure’s pares de la pàtria es permeten el luxe de donar lliçons sobre el que s’ha i el que no s’ha de fer. En tenim uns quants exemples a Europa: Giscard a França, Thatcher a Angleterra, “Belthebuth” a Itàlia…

I a Catalunya tenim el Pujol, que és la versió regionalitzada i cutre dels anteriors (no repetirem aquí per si algú acaba de dinar els comentaris que un ex-ministre Alemany va fer als membres de QDS en un exquisit sopar a la Barceloneta sobre els aires de grandesa de Pujol a les reunions del Comitè de les Regions i les pertinents “rises” de la resta de la sala).

El Pujol és un tio que, com diu el gran Morán, se’l nota més quan no hi és que quan hi era. Perquè, amics de QDS, com es pot tenir els collons d’anar a una mani on es barregen la reivindicació del transport públic i la independència tenint el currículum que té l’amic Jordi? Com es pot tenir tanta barra? Hi han dos elements que van caracteritzar clarament la gestió de Pujol els 23 anys que va estar apalancat a Sant Jaume: primer, una deixadesa constant dels serveis públics a Catalunya, inclosos els de transport; i segon, el pacte constant amb Espanya i els seus Governs.

Amb aquest currículum, com es pot tenir els sants collons d’anar a la mani de dissabte passat? El Pujol no és un pare de la pàtria que intervé quan aquesta està en perill. El Pujol és el principal culpable de la situació del Transport públic avui i del bloqueig del desenvolupament de l’autogovern de Catalunya durant molts anys: "remember" Majestic? No, lamentablement ningú no se’n recorda ja de res, i la gent s’inventa el passat.

A QDS no pensem llegir les memòries de Pujol i fem una crida ciutadana a no llegirles. Perquè si el tio és capaç de reinventar-se d’aquesta manera, us imagineu el que haurà escrit sobre el seu passat? Ara resultarà que el tio va estar al "maquis", al penal de Burgos, va escapar el "Garrote Vil", i li va a proposar a Schuman la CECA fent un café a Saint Germain. I la pasta de Banca Catalana segur que se la van endur el Villarejo i el Mena.

Quina cara que tenen. A QDS ja ens estem imaginant a Felipe González a la propera contracimera de la OTAN al costat d’Olivier Besancenot; o a Jacques Delors en un míting de la UKIP. Miró i Ardèvol propera reina de la Love Parade a Berlín? Duran i Lleida de voluntari d’Andalucía Acoge a Almería?

I perquè no fem a Artur Mas president de Spanair, ara que el rollo de presidir línies aérees està de moda? La palma se l’endurien sens dubte Puigcercós i Joel Joan d’alumnes a la Universitat, però això ja seria massa fort. Impossible.

O Pasqual Maragall criticant l’Estatut i flirtejant amb la independència. Ai, perdoneu, igual que amb el D’Alema, això ja ho hem vist. És la tradició del travestisme sociata. Ai, perdoneu, del travestisme democràtic.

Dret a que decideixi la patronal

2007-11-26T22:05:00.000+01:00

Els gastrosocialistes estem d'enhorabona: ha nascut l'home que diu les coses que ha de dir per fer-nos sentir que tenim tota la raón quan ens riem d'ell. El líder que ni les nostres caricatures fanfarrones de sobretaula s'havien atrevit a imaginar. El nacionalista de dretes perfecte, que encaixa amb el cliché fins a fer-lo banal i redundant. El polític que ha decidit ser com el burgesos que surten als llibres antics de la Marta Harnecker. Una cosa estupenda.

Va el Joan Ridao i diu (quedant-se tan ample):

"Ridao reclama als empresaris que elaborin un programa d'infraestructures que ERC defensarà al Congrés"
24 de novembre (EUROPA PRESS)
"El portaveu d'ERC al Parlament i candidat a les eleccions generals, Joan Ridao, ha reclamat avui als empresaris catalans que elaborin un "programa de mínims" sobre les infraestructures que necessita Catalunya. Ridao s'ha compromès a assumir aquest programa i ha proposat que totes les forces polítiques catalanes el defensin al Congrés dels Diputats durant la legislatura vinent".

A la vista d'això, QDS vol fer les següents consideracions:

1- Han perdut la vergonya, definitivament
2- Què tal, això d'empassar-se de cop i volta la MAT, el Quart Cinturó, la quarta pista del Prat i tota la resta?
3- Foment de Treball i el Cercle d'Economia li deuen ara un reconeixement públic. Una cosa que quedi per la història... Com si ja veiéssim l'anunci a La Vanguardia: Aeroport Joan Ridao, el primer aeroport privat de Catalunya...
4- Si tenen pensat subcontractar altres parts del programa electoral, aquí està QDS (i segurament la ptxif) para lo que sea menester

Ahir a LA 2

2007-09-18T22:12:00.000+02:00

"Sustituir a Josep Piqué por Daniel Sirera es como sustituir a Plácido Domingo por Chiquito de la Calzada"

Joan B. Culla, emulant els membres de QDS

Plataformes

2007-09-15T12:13:00.000+02:00

Catalunya ha decidit posar-se plataformes, possiblement per dissimular que anem un pèl curts d'estatura. En aquests moments hi ha una quarantena de persones que formen part, tots ells, d'una dotzena de plataformes. A més manifestos, millor patriota.

Un rollo. El pitjor és la cara de llevadores de la història que porten alguns.

A QDS sempre hem estat atents a les darreres tendències. Que toca menjar rúcula? doncs rúcula. Virutes de foie? doncs virutes de foie. Que torna l'ajoblanco? ajoblanco. No hi ha tendència que no haguem seguit. Multiplataformes? Multiplataformes!

De moment, n'engeguem dues, i obrim la secció de comentaris per rebre les vostres adhesions. Atenció:

josétomás.cat

1714.es

No tenim enllestits encara els manifestos respectius. La idea és redactar-los durant un dinar copiós (i una mica més regat del compte) amb tots els adherits. Si el dinar va com ha d'anar, i de manera natural, el primer text serà més sobri que el segon.

El tio pesat de les esmenes

2007-09-05T12:13:00.000+02:00

Les voltes que dóna la vida.

A les organitzaciones d'esquerres hi ha, pràcticament a cada assamblea, algun pesat que dóna la tabarra amb 30 putes esmenes en plan "tinc-mala-consciència". Es tracta d'una funció social més d'entre les moltes que desenvolupa l'esquerra transformadora: permetre que els febles d'esperit defensin en públic allò en que creuen que haurien de creure per guanyar-se el seu propi respecte. Per exemple, el tio que presentava un text llarguíssim per poder-se dir a sí mateix: "jo-també-seria-insubmís-si-no-hagués-fet-ja-la-pss".

Addicionalment, a QDS tenim la ferma convicció de que alguns només volien molestar, i d'una manera especialment innoble: retrassar l'hora d'anar a dinar, a sopar o a beure.

Una visita als nostres arxius particulars ens permet afirmar que, en una organització concreta, durant una època determinada, en el 55% de les ocasiones les esmenes en qüestió anaven a favor de la insubmissió a la mili (i en contra de l'objecció), en un 25% consistien en la introducció de la paraula "comunisme" o "marxisme" un cop cada dos paràgrafs, en un 2% es mostraven a favor de l'anabaptisme i en contra de l'apostasia (o al revés, no ho hem acabat d'entendre mai) i en un 18% anaven en contra del sentit comú més en general.

La mala consciència és el que té. De totes maneres, cal reconèixer que a QDS ens ha sorprès la identitat del nou tio-pesat-de-les-esmenes. Del rollo "de cop he tingut una idea", ha sortit el Jordi Pujol per dir que a Catalunya ens hauríem de plantejar la insubmissió fiscal perquè Espanya no ens paga les infrastructures que necessitem, i tal. La nostra experiència ens diu que, en realitat, el que vol expressar el Pujol és el següent: "jo-també-seria-xirinacs-sinó-hagués-estat-ja-president-durant-23-anys".

Esperem que la cosa no vagi a més. Collons, Jordi, que tu encara cobres de la nòmina pública, no fotem!

2014: Odisea en el Espacio

2007-09-03T19:12:00.000+02:00

Fa temps que a Catalunya va néixer un geni de la política contemporànea. Algú amb visió, capaç de preveure revolucions, inundacions, terratrèmols, processos de pau i independències. Sí, Carod Rovira anuncia que, ni més ni menys que al 2014 (“a cómodos plazos”, que diu el Juliana), Catalunya haurà de decidir per referèndum si vol o no ser independent. Al 2014 haurà de prendre la decisió, perquè farà 300 anys de l’entrada de les tropes de Felip V a Barcelona. Seguint aquesta lògica, QDS proposa aquests altres referèndums (encara que, com mostra la imatge, els referèndums els carrega el diable):

1. Referendum el 2017 per instaurar el socialisme, en motiu del centenari de la revolució soviètica.

2. Referendum el 2039 per guillotinar a Juan Carlos, en motiu dels 250 anys de la revolució francesa.

3. Referèndum el 2048 pel socialisme, si hem perdut el referèndum número 1, en motiu dels 200 anys de la publicació del manifest comunista.

4. Referèndum el 2017 per reclamar la resucitació de Camarón de la Isla, 25 anys després de la seva mort.

5. Referèndum el 2012 per expulsar a tots els immigrants de Catalunya, en motiu dels 10 anys de la publicació de les memòries xenòfobes d’Heribert Barrera.

6. Referèndum el 2009 per reclamar l'ingrés del president de la Generalitat a la presó, en motiu dels 75 anys dels fets d'octubre de 1934.

7. Referèndum el 2014 (versió mori-el-timbaler-del-Bruc) per demanar l'annexió a França, 200 anys després de que la gent llegida perdés la guerra del francès.

8. Referèndum el 2013 per demanar l'abolició de l'assassinat com a mecanisme per accedir a la presidència dels partits, 5 anys després de que Joan Puigcercós deixés de ser el número dos d'ERC.

9. Referèndum el 2012 per “desconectar” econòmicament a Catalunya d’Espanya, en motiu del 5è anniversari de la ocurrència de Joan Ridao.

10. Referèndum el 2011 a favor de l’abstinència, en motiu del 5è aniversari del boicot al Cava provocat per Josep Huguet.

11. Renferèndum el 2010 per fer fora de nou a Carod Rovira del Govern, en motiu dels 5 anys del seu viatge a Perpinyà.

Posem per cas (II)

2007-09-03T18:14:00.000+02:00

Fa temps vam encetar la secció de "Tests" de QDS. Ens ha arribat, d'un col.laborador habitual de Qualcosa, una segona entrega, que reproduïm fidelment.

Posem per cas que, com persones de bé i patidores de mena que sou, sempre us angoixeu en sentir parlar de tot allò que amenaça el progrés d’aquesta nostrada terra, i que per tant amb l’actual bombardeig mediàtic sobre les infrastructures que el país té o no té, necessita o no necessita, ja no us queden ungles per mossegar i passeu les nits en vela.

Posem per cas també que últimament esteu avorridots, que us sobra temps per les tardes i esteu finalment decidits a comprometre’l al servei del país mitjançant la vostra activa participació en algun lobby o partit polític.

Posem finalment per cas que els principals partits polítics impulsen un acord entre ells mateixos i altres institucions de les de sempre, un gran pacte nacional per les infrastructures, amb la finalitat de posar fil a l’agulla en aquesta matèria i esvair d’una volta per sempre els fantasmes que no us deixen dormir.

Ja que compliu els anteriors requisits, només us resta decidir-vos entre tres entitats que ens han dit que busquen assessors com vosaltres per ocupar-se de la negociació multilateral de l’esmentat pacte:
a) UTE Cambra de Comerç / Cercle d’Economia / IESE.
b) PSC.
c) La Vanguardia (així, directament).
d) Alguna entitat decent (opció fictícia – no ens han demanat currículums).

Per ajudar-vos a escollir entre opcions ideològicament tan distants QDS gentilment us ha preparat un petit test psicoanalític:

1. L’aeroport de Barcelona, que actualment és el vuitè d’Europa en volum de passatgers, no està a l’alçada del que el país mereix. Què n’hem de fer?
a) Privatitzar-lo i establir una reserva de sòl per ampliar-lo aviat.
b) Privatitzar-lo de forma encoberta amb un traspàs competencial i establir una reserva de sòl.
c) Privatitzar-lo, establir una reserva de sòl i construir ja la setena pista sobre la plataforma marina.
d) Comprovar que Barcelona és la vint-i-cinquena ciutat d’Europa en població i concloure que potser no és tan urgent ampliar l’aeroport.

2. Diuen que el Port de Barcelona ha d’esdevenir la gran porta logística del sud d’Europa, i per aquest motiu està realitzant unes ampliacions que el 2010 li permetran doblar la seva capacitat actual. Mola, oi?
a) Sí.
b) Sí.
c) No, perquè a més d’ampliar-lo caldria privatitzar-lo.
d) No, perquè l’única forma de treure el doble de mercaderies el 2010 serà amb més camions que contaminen molt i avui ja saturen la xarxa viària.

3. Què us inspira el concepte “cohesió territorial”?
a) Més autopistes de peatge.
b) Més autopistes amb peatge a l’ombra.
c) Més autopistes.
d) Equipaments sanitaris i educatius.

4. En plantejar-vos la qüestió de l’abastament elèctric no dubteu en proposar:
a) La MAT.
b) La MAT.
c) La MAT i més nuclears.
d) L’impuls de l’estalvi i eficiència, i el reforç de la xarxa de distribució “capil·lar”.

5. Suposem que qui mana en l’entitat que us contractarà us deixa ben clar que apostareu pel Quart Cinturó però sense que es noti gaire. Com ho redactareu?
a) El truc del greuge: “Construir autovies orbitals com estan fent a tota Espanya excepte aquí”.
b) El truc de la proposta abstracta: “Completar la xarxa viària bàsica. Cal construir nous eixos viaris i completar la xarxa mitjançant la millora de trams existents”.
c) El truc sóc-la-veu-del-poble: “Construir les autovies orbitals que els ciutadans del Vallès porten anys reclamant com element central del seu progrés i benestar”.
d) Us heu equivocat de porteria aquest matí quan entràveu a treballar mig adormits.

Heu completat el test. Evidentment, majoria de respostes a) us relaciona amb l’entitat a) i així successivament.

Sempre al vostre servei.

Polítiques fiscals d'esquerres

2007-08-02T22:26:00.000+02:00

A QDS ja no sabem si riure o plorar. S'entén que els cristiano-demòcrates diguin certes coses, però que D'Alema, Fassino i Veltroni els segueixin el joc... La que segueix és la nova política fiscal del Partit Democràtic d'Itàlia, que ha decidit perdre definitivament la vergonya. Al final resultarà que el Solbes és trosko.

-"Pare, confesso que he fet trampetes amb hisenda."

-"Ets tenista, o andorrà en general?"

-"No, advocat i cobro coses en negre"

-"Ai... Tranquil fill, resa tres pares nostres, dóna a la santa mare esglesia un 15% del que has evadit, i ves-te'n en pau".

Prodi pide a la Iglesia que declare pecado la evasión fiscal en Italia

El primer ministro italiano, Romano Prodi, reclamó esta semana a la Iglesia católica que contribuya en la lucha contra la evasión fiscal y considere esta conducta como pecado. En una entrevista con la revista Famiglia Cristiana, recogida ayer por varios medios italianos, exigió mayor compromiso a las autoridades eclesiásticas. "Un tercio de los italianos evade impuestos, ¿por qué, cuando voy a misa, casi nunca se toca el tema en las homilías?", lamentó.

La campaña de Prodi, político democristiano que encabeza una alianza de centro-izquierda, contra la evasión fiscal es una de las medidas más impopulares del Ejecutivo. Según sus cifras, el coste de la evasión fiscal supera los 100.000 millones de euros al año (7% del PIB italiano). En la entrevista, el primer ministro destacó que sólo 300.000 contribuyentes italianos declaran ingresos superiores a 100.000 euros al año. "Cambiar esta forma de pensar depende de todos, incluyendo a la Iglesia", aseguró.

J'accuse

2007-07-31T12:26:00.000+02:00

No l'hem trobada en vídeo, però la tenim transcrita. Aquí la intervenció de Salvador Milà ahir al Parlament.

Bravo, Salvatore. Al més pur estil Zola.

Sr. President, Srs. Consellers, Sres. I Srs. Diputats
Des del grup parlamentari d’ICV-EUiA volem començar mostrant la nostra solidaritat amb els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes de Barcelona afectats per aquest desastre sense pal·liatius que ha estat la gran apagada dels dies 23 i 26 de juliol i que, com ja sabem, pot tenir encara conseqüències en els propers mesos.

Ens trobem davant una de les crisis més greus del subministrament elèctric a Catalunya, amb afectacions a més de 350.000 abonats, en graus diferents, i amb una duració que en alguns casos ha superat les 72 hs. Això vol dir més d’un milió de persones afectades, aturada de serveis públics essencials com hospitals, centres assistencials, enllumenat pública i tràfic rodat.... paralització de l’activitat de mercats, de milers de comerços i d’oficines,.. tot plegat ha generat gravíssims perjudicis econòmics, socials, de seguretat pública i sanitaris, que caldrà avaluar, quantificar i reparar.

Compartim la indignació dels barcelonins i barcelonines; ens sentim perjudicats com ells. Per això creiem que el nostre deure és primer de tot parlar de l’assistència als ciutadans i ciutadanes, de la informació que han rebut, de les mesures d’emergència que s’han adoptat, de com han funcionat els serveis públics, .. i de les mesures per resoldre el problema de forma immediata, ni que sigui de forma provisionals; seguidament ajudar a que es reparin els danys i s’indemnitzin o compensin els perjudicis el més aviat possible, i per últim –però no menys important- determinar responsabilitats i adoptar mesures per tal que es resolgui quan abans la situació –que és molt precària i continua causant molèsties- i que no es torni a repetir una situació semblant.

En aquest afer, la millor manera en que des d’aquest parlament podem ajudar als ciutadans i ciutadanes és parlant clar a l’hora d’explicar el què ha passat i sobretot perquè ha passat, posant de manifest no sols les causes directes i immediates que estan darrera de la gran apagada, sinó molt especialment fent sortir a la llum el seguit de circumstàncies i de responsabilitats que ens ha portat a una situació semblant.

Creiem sincerament que tant l’ Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies des del primer moment, abans fins i tot de saber l’abast del problema, amb una actuació ràpida i eficient pel que fa a l’atenció als ciutadans i ciutadanes. Com molts ciutadans i ciutadanes han tingut el valor cívic de manifestar, cal reconèixer l’actuació entregada dels funcionaris, treballadors i treballadores dels serveis municipals, dels mossos d’esquadra, dels serveis d’emergència, dels sanitaris i assistencials, dels de consum i comerç o dels tècnics d’ energia, així com –no ho oblidem- la gran professionalitat i entregada demostrada pels treballadors i tècnics de FECSA ENDESA i de REE, que han sabut complir amb el seu deure amb una diligència i dedicació que encara posa més de manifest la inoperància i desconcert dels seus directius, amb les lamentables picabaralles i fugides d’estudi de han protagonitzat.

Però com a representants electes dels nostres conciutadans, i com a força responsable que participa al govern de Catalunya i de Barcelona, el deure i el compromís d’ICV-EUIA és també ajudar a que s’adoptin les decisions polítiques i administratives necessàries per determinar responsabilitats, reclamar reparació i evitar que es tornin a produir situacions semblants.

El que varen patir els ciutadans i ciutadanes de Barcelona la setmana passada, i el que encara estan patint molts d’ells i partirem en els propers mesos supera el simple incident; no es pot parlar d’una avaria imprevisible, d’un accident inevitable..... Es tracta de un cúmul d’incidències, que van afectar en cadena a diverses estacions transformadores i línies de distribució d’energia d’una punta a l’altra de la ciutat i sense que existissin instal.lacions, xarxes o elements de seguretat, de prevenció o de reforç que aturessin o com a mínim limitessin els efectes desastrosos, o permetessin establir línies alternatives de servei..

Estem parlant del col·lapse d’una infraestructura elèctrica de subministrament i distribució URBANES, principalment de mitja i baixa tensió, que no s’ha adaptat al creixement desmesurat de la demanda elèctrica en els últims anys, i sobre la que no s’han aplicat, quan tocava, les inversions i mesures necessàries per fer-la més eficient, efectiva i segura.

D’altra part, el consum està creixent de forma exponencial, el que fa que el risc d’averies s’incrementi per sobrecàrrega a la xarxa, en especial en els pics de consum a l’estiu i hivern. El taló d’Aquiles del sistema elèctric espanyol està en les xarxes de transport i distribució; malgrat REE asseguri que està en un “fort cicle d’inversió en creixement i millora” el cert és que Catalunya té unes infraestructures elèctriques deficients, amb intal.lacions i estacions transformadores antigues.

Per cert, i sortint al pas de determinades afirmacions interessades que s’han sentit avui aquí, els podem assegurar que la apagada a Barcelona no té res a veure amb la manca d’una interconnexió amb Molt Alta Tensió amb França... caldrà recordar que l’apagada l’hem tinguda a Barcelona, per defectes de la xarxa de distribució local en mitja tensió i no pas a Girona?

Qui pretengui aprofitar les conseqüències d’una mala planificació i gestió de la xarxa elèctrica per imposar infraestructures de forma barroera, sense introduir canvis substancials en la generació i distribució elèctrica, sense mesures efectives d’atenuació dels impactes ambientals, i sobre tot qui ho pretengui fer sense dialogar amb els representants institucionals i socials dels territoris afectats, no sols no estarà contribuint a resoldre els problemes de fons i pugui provocar reaccions que encara dificultin més el procés. Barcelona i els seus ciutadans no es mereixen que els seus problemes locals siguin instrumentalitzats per provocar d’altres problemes tant o més greus en d’altres territoris.

En aquest punt, crec necessari deixar constància que ICV-EUiA com a força política present al govern de Catalunya es ratifica en el que sobre el tema de les interconnexions elèctriques i les millores en les xarxes de distribució i subministrament es preveu en el Pla d’Energia de Catalunya 2006-2015 que varem contribuir a elaborar i aprovar en el govern; però també és oportú recordar ara que aquest Pla posa determinades condicions a les interconnexions, a com decidir-les i sobre com han de ser, sent de destacar el relatiu a les actuacions a realitzar en paral·lel: de millora i compactació de les xarxes de distribució, d’eficiència i estalvi energètics, de producció distribuïda, implantació de renovables, etc. Si les coses es fan bé, es trobaran les solucions tecnològiques i ambientals adequades per garantir el subministrament elèctric del país, sense imposicions i sense recaure en els mateixos errors que ens han portat avui aquí.

Cal dir a les coses pel seu nom: estem parlant d’un servei de subministrament i distribució tant en alta com en baixa que estan privatitzats, que pertanyen a empreses gestionats amb criteris empresarials que tenen nom i cognoms i directius i responsables coneguts: RED ELECTRICA ESPANYOLA I FECSA-ENDESA, que actuen a la pràctica en règim de monopoli, sense competència. Entre ENDESA i IBERDROLA concentren el 56% de la generació i el 80 % de la distribució. A Catalunya, l’absorció d’ENHER i FECSA va deixar a ENDESA el monopoli en la major part del territori, deixant a la immensa majoria dels consumidors i usuaris en mans d’uns únics subministradors.

Cal també recordar que ens trobem davant uns serveis –els de distribució i subministrament elèctrics- que es mouen i es regulen en un mercat estatal de l’energia - i sotmesos a les competències i la supervisió del ministeri d’indústria i de la Comissió nacional de l’energia, i de conformitat amb el que estableix La Llei estatal 54/1997 del Sector Eléctrico, la planificació elèctrica de les línies de transport (220 i 400 kV) és realitzada des de l’estat pel Ministeri d’Industria, prèvia consulta a les Comunitats autònomes, mitjançant l’empresa de transport Red Elèctrica d’España i que a Catalunya les línies les ha d’informar i tramitar la Direcció d’Energia i Mines que actualment depèn del Departament d’Economia i Finances, en tant que les línies de distribució, inferiors a 200 kV, les planifiquen les empreses subministradores elèctriques.

Seguint en la descripció del marc econòmic en que ens movem: les tarifes elèctriques han pujat en el darrer any un 6% i s’anuncia un nou increment de com a mínim 1’5 % ajornat sols per raons electorals. Tot plegat suposa el major increment de tarifes elèctriques en els últims 15 anys; amb això s’intenta compensar la artificial congel.lació que va imposar el govern del PP a finals dels anys 90, amb la finalitat d’assolir els objectius de contenció d’inflació que requeria l’entrada a l’EURO. Malgrat tot, els beneficis del negoci de distribució de les companyies creix més del 10 per 100 cada any, sent el benefici declarat per ENDESA del 40 % en l’exercici de 2006, el que ha suposat molts centenars de milions d’euros repartits als accionistes o posats a les reserves.

Davant d’això, avui és legítim preguntar-nos: a costa de quí ? quí paga la festa ? I avui podem respondre que som els consumidors, els usuaris i el conjunt dels serveis públics i les empreses els que ens trobem com a hostatges d’un monopoli elèctric “de facto” que en els últims dos anys ha actuat més amb criteris polítics i especulatius que de servei públic.

Arribats a aquest punt cal posar de manifest com les successives, especulatives i esbojarrades OPA’s sobre ENDESA, llançades els anys 2005 i 2006 han comportat que la companyia –per més que ara es digui- frenés o poses al ralentí la majoria de les seves inversions en la millora de la xarxa de distribució, per emprar els recursos propis de l’empresa en la guerra contra GAS NATURAL, tot incrementant artificialment el valor de l’acció, repartint beneficis anormalment alts, gastant sumes ingents en publicitat i en la comprar voluntats polítiques, ni que sigui venent immobles corporatius a baix preu .....

Això i no res més és el que explica que s’hagi retardat el pla d’inversions en noves estacions transformadores i en la millora de la xarxa, no sols a Barcelona sinó a la totalitat del territori de Catalunya. Les dades són contundents: un cop analitzats tant l’antic Pla de l’Energia 2000-2010, com l’actual Pla de 2006-2015 i els convenis signats entre l’Ajuntament de Barcelona i FECSA – ENDESA, queda palès que la inversió en la xarxa de distribució d’alta tensió porta un evident endarreriment. A Catalunya ENDESA no ha finalitzat la posta en marxa de tres de les cinc noves subestacions previstes a la ciutat de Barcelona en el denominat “Pla Tramuntana” que hauria de finalitzar enguany, 1997, un pla que contempla la construcció de 39 subestacions a tot Catalunya de les que sols s’han realitzat 20.

Els responsables catalans de FECSA-ENDESA saben perfectament els esforços i la diligència que el govern de la Generalitat de Catalunya va aplicar en els últims anys, en aprovar el nou Pla d’energia de Catalunya 2006-2015, per incorporar la pràctica totalitat de les propostes i demandes de noves estacions transformadores i de noves línies i interconnexions que REE i FECSA-ENDESA van proposar i justificar, com també, alhora d’executar-lo, l’interès i esforç dels departaments d’Indústria i Energia i de Medi ambient i habitatge per aprovar els projectes, els traçats i les ubicacions proposades, amb les corresponents avaluacions i llicències ambientals i permisos d’indústria i declaracions d’interès públic a efectes d’expropiacions quan calia, o en la busca d’alternatives quan sorgien conflictes o incompatibilitats territorials o ambientals.

Però el cert és que les instruccions dels alts directius de l’empresa des que es va iniciar la guerra de les OPA’s eren d’ alentir projectes, de posposar inversions, per tal de disposar dels fons propis de l’empresa per a d’altres finalitats més “polítiques” co ara llençar contra-OPA’s, pagar fiances milionàries davant l’audiència nacional per sustentar els recursos contenciosos contra les decisions del govern autoritzant l’OPA de Gas Natural, o guanyar liquidesa per poder convèncer els accionistes que no acceptessin de vendre les seves accions.

És que es pensen que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no tenim memòria ? ; algú pot pretendre que no hi ha relació entre les pàgines econòmiques dels últims 24 mesos, plenes d’anuncis i contra-anuncis d’ENDESA i de notícies sobre vendes i compres milionàries, honoraris escandalosos de brokers, bancs i advocats i les pàgines de successos dels últims dies ?

No ens enganyem, senyores i senyors diputats, senyors consellers, tots sabem que aquesta situació anòmala ha portat a ENDESA a desatendre les seves línies de negoci en la generació i en la innovació, a despreocupar-se de l’eficiència energètica en la distribució –recordem que més del 30 per 100 de l’energia generada es perd en la xarxa de distribució-, a descuidar el manteniment de les xarxes o la millora del servei als clients.

Tot això és el que hi ha darrera de les cada cop més sovintejades “apagades” i en concret de la darrera la gran apagada de Barcelona i el que han de saber els ciutadans i ciutadanes legítimament indignats, i és d’això del que han de respondre no sols els responsables empresarials de ENDESA i de R E E sinó també els seus valedors polítics, aquells que durant mesos han abonat la instrumentalització política de les guerres accionarials, atenent més als interessos dels seus amics situats al front d’ENDESA que no pas als interessos dels consumidors, usuaris, empreses, comerços i serveis.

Srs. Consellers, Sres i Srs Diputats, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona i Catalunya esperen de nosaltres que, un cop determinades les responsabilitats, tant les empresarials com les polítiques, arriben a algunes conclusions i formulem propostes clares i factibles per corregir aquest desgavell i evitar que es pugui reproduir en el futur, o com a mínim que ens dotem de mecanismes polítics i tècnics per prevenir-los.

A l’entendre del grup parlamentari d’ICV-EUiA, tant a Catalunya com al Congrés de Diputats, hi ha una premissa política de gran abast sobre la que debatre i arribar a conclusions; és del tot necessari introduir canvis substancials en la planificació, control i gestió del sector elèctric espanyol, i en general en tots aquells sectors de serveis públics estratègics de caràcter econòmic, com són l’energia, l’aigua, les telecomunicacions, les autopistes, els aeroports o les infraestructures ferroviàries, que malgrat la pretesa liberalització i lliure competència tenen una situació monopolística o oligopolística de fet.

Quan per les mateixes característiques dels serveis o de les infraestructures es produeixin situacions de “monopoli natural” allò coherent és el manteniment de un fort control i participació públiques en la seva planificació, organització i gestió, ja sigui mitjançant empreses públiques o amb empreses participades i controlades fortament pel sector pública com el cas del gas i la llum a França.

No podem fer més cas –o al menys, no de la forma acrítica com massa sovint hem vist a dreta i esquerra- a aquells que, en nom d’una limitada “societat civil”, s’omplen la boca de les bondats de les privatitzacions d’empreses, de serveis i d’infraestructures... per acabar defugint totes les responsabilitats quan les coses van mal dades, i pretenent que tots els mals i tots els dèficits i costos siguin assumits pels diners públics, per l’administració, de forma que sols siguin privats els beneficis i el poder de controlar serveis essencials per la comunitat.

De les moltes lliçons que s’han d’aprendre de la gran apagada i –sobretot- del que pensen, opinen i diuen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de Barcelona, que són la veritable “SOCIETAT CIVIL” davant de la que hem de respondre els responsables polítics, en resulta, que aquests serveis i aquestes infraestructures cal que siguin governats atenent al interès públic i no als interessos de les grans companyies, dels accionistes i de les grans entitats financeres que hi sol haver al darrera.

No ens enganyem: a l’hora de la veritat, a l’hora de resoldre problemes i d’adoptar decisions inajornables per donar uns serveis dignes a la ciutadania, el que se’ns demana, el que espera la ciutadania és que si estem davant de serveis d’interès general, bàsics i necessaris pel conjunt de la població i per la bona marxa de les nostres ciutats i de la nostra economia, sigui l’administració, els responsables polítics, els que prenguin decisions, els que marquin prioritats, els que imposin solucions.....en definitiva, que marquem de prop a les empreses privatitzades quan no estan a l’alçada de les seves responsabilitats o quan no donen els serveis amb la qualitat i fiabilitat que seria d’esperar si atenem les tarifes que ens cobren .

És clar que els serveis públics poden ser prestats per empreses privades amb professionalitat i eficiència; però també és cert que l’eficàcia econòmica, el desenvolupament, la creació de riquesa i de treball, no estan renyits amb la planificació i el control públics, sinó al contrari: cal la intervenció pública per garantir que satisfacin el interès general; que les inversions i les millores arribin a tots els sectors socials i econòmics, a tots els barris, pobles i ciutats i no sols a aquells que poden pagar tarifes més altes o que tenen un volum de negoci suficient per generar beneficis....

Hem de començar a aplicar les recomanacions del darrer Consell europeu, de cara a la reforma dels tractats de la Unió europea, quan de forma significativa, ha acordat –d’una part- que la “no distorsió de la lliure competència en el marc del mercat interior europeu” deixi de ser un OBJECTIU de la U.E. per ser sols un mitjà, alhora que s’introdueix una disposició que mana “donar més protagonisme al criteri de les autoritats nacionals, regionals i locals a l’hora de subministrar, adjudicar i organitzar els serveis d’interès econòmic general, atenent al criteri de fer-los el més propers possible a les necessitats dels usuaris; atenent a la diversitat entre els diversos serveis i a les diferents necessitats i preferències dels usuaris per raó de situacions geogràfiques, socials i culturals, i amb el deure de garantir un alt nivell de qualitat, seguretat, accessibilitat i igualtat de tracte així com garantir l’accés universal a aquets serveis i els drets dels usuaris “

En aquest sentit, els grups parlamentaris d’ICV-EUiA a Catalunya, i d’E.U.-ICV al Congrés dels Diputats, volem proposar a consideració de les demés forces polítiques un conjunt de propostes d’actuació per part dels Departaments i Ministeris competents, per tal d’intervenir més i millor en el seguiment, planificació i control de les inversions i el manteniment de les xarxes de distribució i subministrament elèctric, que permetin corregir l’estat de coses posat de manifest amb la gran apagada de Barcelona.

Gràcies Sr. President, Srs. Consellers, Sres i Srs. Diputats...
Barcelona 30 de juliol de 2007

El conseller de la sociovergència

2007-07-30T18:24:00.000+02:00

Avui hi ha hagut la compareixença a la Comissió d'Economia i Finances dels Consellers Castells i Saura. QDS està buscant el video de la intervenció del Salvador Milà, que ha repartit llenya contra la dreta política i la dreta econòmica de la manera que ens agrada. Quan trobem el document, el penjem. Ha dit coses d'esquerres.

De totes maneres, el més destacable ha estat la intervenció del Castells, que es troba en un estat bastant lamentable. Ha gastat més mala llet quan es referia a l'esquerra del govern i als ecologistes que quan parlava de les companyies i dels poderosos. És realment un conseller de la sociovergència.

Aquí, el vídeo d'un integrant de QDS, molt emprenyat, pel parc de la ciutadella després de sentir a parlar el Castells.

La veu del Partit i la veu del Sindicat

2007-07-29T12:55:00.000+02:00

El Secretari General d'ICV parla, aquí, de l'apagada, de les infrastructures que necessita el país, de les infrastructures que necessiten alguns, dels socialistes Antoni Castells i Maite Costa, de la responsabilitat dels polítics i de perquè un govern d'esquerres ha d'actuar diferent a com ho faria un govern de CiU.

El Secretari General de la CONC, aquí, parla també de l'apagada, de com (de malament) s'ha construït el debat públic sobre el tema, del papanatisme d'alguns amb l'AVE i l'aeroport, de les reaccions en plan "madrid ens roba", i de la relació públic-privat i estat-mercat.

Electricitat i soviets

2007-07-26T16:44:00.000+02:00

De vegades, tan important com el que passa és com se'n parla. Aquests dies, amb la cosa de la llum, QDS ha observat alguns fenòmens interessants:

Ara ja és evident que les companyies privades funcionen molt millor que les públiques, i ja sabem en què consisteix l'èxit: les administracions públiques ha perdut la capacitat per fer llum, portar-la a les cases i vendre-la a la gent, però continuen sent, davant del ciutadà, les culpables de que l'interruptor no funcioni. Collons, així jo també faig negoci.

Ningú sembla adonar-se que no hi ha xarxa ni ritme d'inversions que aguantin un augment anual del 5-6% en el consum energètic. Només els dirigents d'un partit molt concret han articulat, sense massa ressò, aquesta reflexió.

Abans en aquest país ens conformàvem amb ser tots entrenadors de futbol i directors d'un equip ciclista. Ara també som tots enginyers. Deu ser la convergència amb Europa.

Ningú s'atreveix a dir que els problemes més greus de Catalunya amb les infraestructures (rodalies i apagada) no tenen res a veure amb les inversions (AVE i aeroport) que han reclamat durant els darrers anys les patronals (i darrera d'elles els mitjans, CiU, ERC i els socialistes). Aquesta part del debat públic està hegemonitzada pels interessos d'un determinat bloc social, que no tenen res a veure amb els interessos de la majoria.

Aquí tothom vol pillar i fer-s'ho anar bé per argumentar la cosa de sempre. En particular la legió d'opinadors auto-anomenats "políticament incorrectes", que son (paradoxalment) una majoria absolutíssima dels tertulians en els mitjans públics i que es caracteritzen per fer de portaveus de la patronal (voluntàriament o no). Que si la MAT, que si el Quart Cinturó (Villatoro), que si és culpa dels ecologistes...

Insospitadament, hi ha una cosa pitjor que els todólogos: els todólogos d'estiu. Quina tropa. Fan peneta i rabieta a la vegada: no són capaços de fer veure que saben del que parlen (art que dominen els tertulians titulars), però parlen del que toqui, de vegades sense tenir-ne ni idea. Avui, a Catalunya Ràdio, un xicot ha tingut la barra de dir que l'apagada demostrava la conveniència de l'energia nuclear. Així, així, fent mèrits.

dèria 3: mans, capital i partit

2007-07-21T18:11:00.001+02:00

Felicitats a tothom pel 71 aniversari del psuc i pel 20 aniversari d'icv.

més sobre els 80

2007-07-18T17:33:00.000+02:00

La patronal, La Vanguardia i altres elements de la dreta catalana s'han mostrat contraris a que els cotxes matin a menys gent en 16 municipis metropolitans. I no ens referim a la patronal dels serveis funeraris, que tindria un sentit.

Tot plegat ha generat una certa sorpresa (poc justificada) i comentaris en varis blogs. Sense que seveixi de precedent, QDS recomana un comentari de López Bulla.

Vint minuts més

2007-07-17T16:46:00.000+02:00

Avui dimarts 17 de juny de 2007, Sala Martí, o com collons es digui, ha perpetrat un article a La Vanguardia que ni el Miró Ardèvol, o com collons es digui.

El tio ha tingut la barra (vegi's la foto), dèiem que el tio ha tingut la barra de criticar la mesura de reduir la velocitat màxima a 80km/h a 16 municipis de l'àrea metropolitana amb l'argument de que... ell vol dormir 20 minuts més. L'argument sencer és: cal que l'administració demostri que el benestar generat per la reducció de la velocitat és major a la pèrdua de benestar provocada per aquesta mesura.

Let's see... Xavier (Sala Martí). Y vamos a ver... Javier (de Godó). A l'Àrea Metropolitana de Barcelona moren cada any 3000-4000 persones, segons la Comissió Europea, per culpa de la contaminació atmosfèria. A QDS li sua la polla la quantitat de benestar que us produeixin 20 minuts més de son al dia. Francament, ens sua la polla. Que pugueu anar més ràpid no vol dir que l'administració tingui l'obligació de demostrar-vos que és millor que no ho feu. Resulta que la Generalitat ha estat elegida democràticament i aquestes coses, i la velocitat del vostre cotxe la decideix un fabricant i la vostra restricció pressupostària.

Tres comentaris més:

1) fa cagar que en aquest país el Reial Automòbil Club de Catalunya s'hagi convertit en una font imparcial, neutre i estrictament tècnica en l'avaluació de polítiques que afecten a... l'automòbil.

2) fa cagar més fi encara que a això hi hagi contribuït tv3 i Catalunya Radio, que figura que són mitjans públics i que haurien de tractar els lobbies com a tals.

3) en realitat, XSM, són només 3 minuts. No has fet bé els números... again.

http://www.documentsptp.org/activitats/20070713-contaminacio.pdf

De Bolònia a missa

2007-07-17T14:13:00.000+02:00

Teniu 50 anys i en porteu trenta amb carnet del PCI. Sou de Bolònia, per exemple. Heu estat molt de temps combatent a la democràcia cristiana, que sempre va intentar guanyar l’alcaldia més roja de tot el país. Un dia, allà a principis dels 90, va venir Achille Occhetto i us va dir que ja no militàveu al PCI, sinó al PDS. I vareu creure que era una bona idea, donat que creieu com a bon eurocomunista en la necessitat de reformar l’esquerra. Us va engrescar el projecte.

Uns anys més tard va venir Massimo D’Allema i us va dir que No. Que ja no militàveu al PDS sinó a la DS, i que formàveu part d’un projecte social-lliberal. I vareu començar a notar com una punxada a l'estómac.

Finalment, un dia va venir Piero Fassino i us va dir que ja no militàveu a la DS, sinó en un partit que es deia democràtic, i que els vostres companys de carnet eren els vells demòcrata cristians. I us vareu adonar que tot aquest viatge l’havíeu fet des del sofà de casa.

Llavors vareu començar a entendre que estàveu davant del "timo" democràtic més gran de la història de l’esquerra italiana, que acabaven de convertir el Compromís Històric en “compromís orgànic” i que ara el més important és tenir bon rollo amb el Papa i no passar-se gaire amb la PACS.

I vareu pensar que aviat veuríeu a Piero Fassino, amb aquell aire de Cardenal, anant a missa amb Rutelli. O a Walter Weltroni, que ja té un llibre anomenat “Le idee di Robert Kennedy”, negociant la menció de les arrels cristianes d’Europa a la propera CIG de la UE. O a D’Alema entregant a Abdullá Ochalan a Turquia (Ah…, perdoneu, això ja ho hem vist).

Finalment vareu decidir que l’únic que us quedava era Qualcosa de Sinistra (La Cosa Rossa).

dèria 2: l'esquerra europea

2007-07-16T19:09:00.000+02:00

L'esquerra europea es recomposa. Alguns bé, altre no tant (veure post següent). Avui, els tres països grans. A França, el PCF i Els Verds comparteixen grup palarmentari, encara que de moment sigui només un grup "tècnic". Ambdós partits han de repensar el seu futur i no sembla que un grup conjunt sigui un mal punt de partida. El PS, entre desorientat i molt desorientat. A Alemanya, Die Linke està bastint un projecte més sòlid que el del PDS i li menja terreny a l'SPD, que paga la seva indefinició en el terreny social i de la política d'aliances.

I a Itàlia... ah a Itàlia. Els DS amb els democristians de la Margherita, amb el "company i amic" d'Alema inclòs. Mentrestant, l'esquerra intenta reconstruir-se. De moment, en diuen La Cosa Rossa, molt a la italiana: PdCI, PRC, l'esquerra dels DS i els Verds. El 7 de juny van fer la primera assemblea conjunta dels respectius parlamentaris. 142, entre diputats i senadors. Aquí, una pàgina amb el vídeo de l'assemblea en qüestió, i a dalt una foto de dos senyors que abans no es feien fotos junts. Aquí sota, la portada del Liberazione del 8 de juny. A veure si aquest cop, i per primera vegada des del 1990, podem respondre amb tranquilitat la pregunta de... "i a Itàlia, què votaries?" I de passada, ens estalviem anar a missa.

Gran tarda de diumenge

2007-07-10T10:00:00.000+02:00

Ahir va ser una gran tarda de diumenge. QDS es va llevar amb grans esperances, i el dia es va confirmar com a gloriós. I no ho diem per la pertinent paella del migdia (precedida per unes anxoves excel·lents acompanyades amb un exquisit Campari amb Soda per fer baixar la resaka), sinó perquè ahir actuaven a l’hora Fernando Alonso i Carlos Nadal. I tots dos van perdre. De la manera que més mal fa; un a les darreres voltes de la cursa i l’altre a la final de Wimbeldon.

QDS es declara fan de Raikonnen, Hamilton, Federer, i de tot allò que competeixi amb el clàssic esportista nacional del PP, empadronat a Andorra i amb més UVA que Julián Muñoz. No en teníem prou amb el Ferrero llegint manifestos a les manis a favor del transvasament de l’Ebre, sinó que ara hem d’aguantar l’altre Nadal, el Miquel Àngel, el del Barça, de president del PP de Manacor. No trigarem, estem segurs, a veure algun dels dos esportistes prèviament mencionats en alguna mani del Foro de la Família o similar.

Una de les poques coses que QDS reconeix a Josep Borell, va ser engegar una campanya d’inspecció fiscal contra tota una sèrie de famosos que defraudaven a Hisenda: Lola Flores, Pedrito Ruiz... En aquest país es segueix tolerant, amb la passivitat de tots el governs de torn, que una panda d’esportistes manguis no declarin la meitat del que guanyen. Com pot ser que Àlex Corretja estigui empadronat a Andorra, si ha viscut tota la vida al costat del Tenis la Salut, i a sobre ho reconegui obertament sense que ningú hi faci res, ni cap comentarista dels que en el post anterior mencionàvem no obri la boca? Això sí que és de tertúlia!

A QDS celebrem cada victòria de Hamilton, cada “ace” de Federer, cada campionat guanyat per Hamilton.

I, donat que la desaparició de Fernando Alonso de la tele encara queda lluny, celebrem encara més que Mediapro (La sexta, Jaume Roures) s’hagi fet amb els drets de la formula 1. Perquè, estimats lectors de QDS, hi ha algú encara més odiós que Fernando Alonso al món de la Formula 1: El calvo de Telecinco que retransmet les carreres. Ja n’hi ha prou d’aquest idiota que l’únic que vol a la vida és aparèixer com a el millor amic del “gran Fernando”.

Pelacañas! que diria el Nane...

http://www.youtube.com/watch?v=G60lT0UxNR4

dèria 1: el debat públic

2007-07-09T16:46:00.000+02:00

A QDS tenim algunes dèries. Això ja ho hem dit. I una d'elles és la qualitat del debat públic i els efectes que hi tenen els opinadors i todologos que poblen les pantalles, les ràdios i les pàgines. Raholes, Cullas, Puigverds, Barbetas, Álvaros, Antichs, Sanuys, i altres. Sempre de tornada de tot, alguns d'ells sense haver arribat mai enlloc. Pràcticament sempre nacionalistes. Amb sort, social-liberals. Gent d'ordre: vinga a riure de les feministes, els ecologistes i els pedagogs. Invariablement desarrollistes. Més papanates que no es pensen: autopistes, AVE i aeroports. Un pam per sobre de la resta dels mortals i desconfiats respecte de la cosa pública i la política. Amb poques excepcions, perfectament indocumentats sobre la majoria dels assumptes sobre els que pontifiquen. Això sí, tots afiliats a la darrera onada de la correcció política: declarar-se incorrectes i riure's de tot menys de La Vanguardia.

Aquí, un fragment d'Aprile que, de nou, la clava.

A Balears, els nostres

2007-07-05T19:04:00.000+02:00

Un dels moments més emocionants de les darreres eleccions municipals i autonòmiques va ser la pèrdua de la majoria absoluta per part de Jaume Mates a les Balears. No va ser fàcil, Mates va perdre l’escó que li donava la majoria absoluta al darrer segon del darrer minut del recompte. Sembla ser que algú va quedar sense cobrar la seva part a Andratx i, és clar, això es pot arribar a pagar molt car.

QDS va assistir al debat d'investidura d’Antich ahir a Palma i va constatar varies coses.

Primera: El PP és igual a tot arreu. 50 corbates roses engominades cara el sol cridant contra l’acord de les Esquerres. Rosa Estaràs, portaveu del PP balear, brillant ahir al plè, és un calc de Dolors Nadal: una rateta sabia insofrible, d’aquelles que a classe seien a primera fila i no et deixaven copiar. Ahir, però, va tenir el seu moment. El vestit de “azote de la izquierda” li va a mida.

Segona: Rodríguez és igual d’horrible en directe que per la tele. L’amic Conseller d’Interior i entranyable traficant d’influències fot una pinta de corrupte que només per això ja l’haurien de detenir. Tot i que, és clar, al marge de la seva pinta també el van enganxar trucant a l’Alcalde d’Andratx per avisar-lo el dia abans que venia la policia a escorcollar-li el despatx. El més greu és que, després d’aquest episodi, el tio pogués encara lluir la panxa des de l’escó. Una vergonya.

Tercera: Un descobriment, Antoni Diéguez. El portaveu del grup parlamentari socialista a Balears: “Han dejado ustedes una deuda en IB3 de 80 millones de euros, a pagar hasta el 2036. Lo mismo que se calcula que costaría hoy construir el Taj Majal, o en versión Balear, dos chalets adosados”. Digne de QDS.

Quarta: La més fina: Joana Barceló, la presidenta del Consell de Menorca . “Matas ha perdut perquè ha donat l’esquena a l’empresariat balear. Porta quatre anys adjudicant obres a constructors de Madrid (Florentinos i companyia) i això, evidentment, el poder econòmic balear no ho podia tolerar. El canvi de jaqueta d’Unió Mallorquina s’explica sobretot per això”.

Cinquena: Mària Antònia Múnar és tant de dretes com ens pensàvem. Que difícil serà governar amb aquesta penya! I no ho diem perquè M.A.Munar sigui una barreja entre Carmen de Mairena i Carmen Sevilla (què els hi hem de dir... nosaltres tenim el Benach). Ho diem perquè el discurs del seu Portaveu, Tomeu Vicenç, va ser d’allò més dretanòs: “prou immigrants”, va dir ell entre altres coses.

Sisena: Efectivament, Maria de la Pau Janer no hi era. La seva operació per ser Consellera de Cultura i venjar-se de tota la comunitat cultural de les Illes, que sempre l’ha despreciada (amb més raó que un sant), ha fracassat. Sempre podrà tornar a fer programes amb el doctor Corbella a TV3, o a recollir el Planeta amb el Marsé, perquè li torni a fotre aquell gloriós viatge que ens va fer a tots caure del sofà. Recordem: “Yo he venido aquí a hablar de literatura, no de la vida literaria, que és lo que le interesa a usted”. Grande Marsé.

Setena: Palma d’Or a Biel Barceló i tota la gent que ha fet el Bloc. Sense el darrer escó aconseguit per Mallorca i restat al PP, no hi havia govern. Sort a Josefina Santiago a la Conselleria de Benestar. I moltes felicitats per un polític balear per qui QDS té especial predilecció: Miquel Àngel Llauger. Sens dubte, serà el diputat de la legislatura.

Vuitena: Quan Cisco Antich s’emprenya, s’emprenya de debò. I es converteix en un orador brillant. Va estar tota la sessió fotent una xapa insoportable. Però quan Rosa Estaràs el va fer emprenyar, el PP ja estava venut. Magistral segona rèplica que ens va fer aixecar a tots de la cadira i a QDS, amb algun que altre vincle emocional amb Menorca, ens va fer caure una llàgrima: “No em parli de Menorca, que ja fa temps que la van abandonar”.

Sa darrera: Es punt i final d’Antich. “Vostè diu que jo he perdut les eleccions. Té raó. Al 2003 vaig perdre. El Sr. Mates, en canvi, ha perdut dues vegades, i ara ens toca governar a nosaltres”.

QDS el retorn

2007-07-05T18:29:00.000+02:00

No volíem. La veritat és que no volíem. Quatre dèries no fan un bloc que duri, i QDS només té quatre dèries: que si els de la ceba, que si el Bassas, que si el Cuní, que si els sociates... Res, quatre obsessions per riure mentre dinem. Per això no volíem tornar. I no serà per falta de raons: Portabella, Matas, Mari Pau Janer, Duran i Mas, Bertran i Carretero... Tot tan previsible.

Però, com ja vam dir en una altra ocasió, nosaltres ens debem al nostre públic. Hem rebut de tot: emails, missatges a la pàgina, copets a l'esquena, propostes per fer sexe, propostes per fer sexe en grup...

A més, per circumstàncies diverses aquesta iniciativa ciutadana, obrera i popular que és QDS tindrà més temps en els propers mesos. De manera que ja som aquí, amb les dèries de sempre. A dalt a la dreta hi trobareu un mapa amb la ubicació d'un localet que ens hem agenciat.

Un ordre nou, encara

2007-04-27T14:44:00.000+02:00

Avui fa 70 anys va morir Antonio Gramsci. Gramsci és encara el marxista més lúcid. Va ser capaç de llegir el món des de la presó. Va veure a venir el doctrinarisme i sectarisme de Moscú, dècades abans que la resta. El marxista que millor ha percebut les relacions entre l'estructura i les idees, i el paper d'aquestes últimes en el camp de la política i la societat. El nexe més fort entre l'esquerra transformadora del present i del futur i la tradició marxiana. La manera que ens queda de ser el que som i ser d'aquest món.

Llegir els seus textos és un exercici polític i intel·lectual excepcional. Però per intuir les condicions en les que va desenvolupar la seva activitat, àmplia i profunda, cal llegir també les seves cartes a Julia, Delio i Tanja. I llavors Antonio Gramsci es converteix en mite.

A destra non si andrà

2007-04-20T15:10:00.000+02:00

Alguns estan apunt de fer el que no haguessin hagut de fer mai, però porten dues dècades fent. Ja no eren dels nostres.

Aquí, un text tret de Liberazione:

Fassino, progetto senz'anima il Piddì sarà "americano"
Antonella MarroneFirenze nostra inviataUn'ora e 45. Una relazione lunga, serena. In perfetto stile "comunista" (ci si passi il termine desueto): come in tutti i congressi - dal nazionale a quello di sezione - si parte dalle questioni internazionali, si passa per quelle nazionali, poi i problemi del paese e infine il tema del congresso. Una garanzia anche per chi cerca di non restare ancorato al passato, una contraddizione per chi cerca il nuovo. Soprattutto se si riferisce, come Fassino ha fatto, al linguaggio. Nuovo: il termime usato spessissimo durante la relazione. «Un pensiero nuovo per un secolo nuovo, e non perché quello che abbiamo fatto ieri fosse sbagliato», ha detto. Nuove sfide contemporanee aggrappate ai valori storici: libertà, uguaglianza, solidarietà, insieme a nuove cittadinanze, multiculturalismo, diritti globali. «Non siamo un partito moderato, né centrista», ha detto il segretario (per la terza volta, confermato) dei Ds. Infatti. Il Pd si caratterizza per essere il partito del "buon senso" quello che piace a tutti, per quelli che "così va il mondo" e bisogna solo guidarlo un po'. Per quelli che volevano "governare" il capitalismo, ma non ci sono riusciti, per quelli che non sanno niente di capitalismo e però vogliono che chi sbaglia paga. Per quelli che nelle nostre città non si vive più, per quelli che le donne sono uguali agli uomini però c'è sempre la famiglia a cui pensare. Per quelli che pensano che democratico vuol dire solo buono e tollerante. Il Pd è il partito del buon senso.

Cos a cos

2007-04-17T16:31:00.000+02:00

A QDS ens van les marranades. El cos a cos. També amb els adversaris. Ens encanta la pre-campanya d'icv a Barcelona. I no, no l'hem dissenyada nosaltres.

dos vídeos i vacances

2007-04-04T17:57:00.000+02:00

QDS està de vacances.

Aquí, dos vídeos per riure una estona. Un vídeo i un altre vídeo.

La via Mas-Duran

2007-03-27T10:49:00.000+02:00

Quins estrategues. Quina enveja que fan. Cada nou mesos, una innovació tàctica, una aportació fonamental a la lluita per l'emancipació nacional.

El juny passat va ser allò d'arribar a la independència per la via del no a l'estatut. QDS ja va dir en el seu moment que, ja que ens hi posàvem, millor que hi afegíssim el socialisme, a la llista d'objectius. Però no va poder ser, els catalans no van respondre. On seríem ara, si centenars de milers de votants haguessin donat el no a l'estatut? Catalunya regalimaria de llet i mel. A cadascú segons les seves necessitats. Això seria una cosa estupenda.

Ara, la via cap a la independència són el Mas i el Duran. Collons, quina imaginació! També aquesta vegada, QDS vol afegir-se a la sagacitat del Vendrell, fent el següent

ANUNCI SOLEMNE:

QDS farà campanya pel Mas a les properes autonòmiques si es compromet, per escrit i davant de notari, a:

1- tancar les nuclears en el termini de mig any

2- donar papers i dret a vot a tots els immigrants

3- prohibir el treball temporal

4- col·lectivitzar la seat

5- nacionalitzar els hidrocarburs

6- cedir-nos la direcció de l'INCAVI i crear l'INCAFOIE

En fi. Que de cadascú segons les seves possibilitats.
Aquí, el Vendrell fent la seva oferta a CiU.

L'any Elis Regina

2007-03-20T13:37:00.000+01:00

La blogsfera progre-il·lustrada està darrerament insistent (pesada) amb el tema de l'any Gramsci. El 27 d'abril farà 70 anys que va morir i alguns volen organitzar actes, i així.

QDS commemorarà com cal a Antonio Gramsci, que després de molts anys donant voltes per les presons de la itàlia feixista va morir sense dents i pràcticament sense poder ingerir aliments. Antonio, QDS vengarà la teva mort amb una comilona de aúpa. Esteu avisats. Mentrestant, per favor, llegiu-lo com a mínim tan sovint com el citeu.

A QDS no oblidem altres commemoracions. Aquest any en fa 25 que va morir entre pastilles i altres drogues Elis Regina, a l'edat de 36. Aquí el vídeo que toca a aquestes alçades d'any. Mireu-lo i després intenteu fer veure que us importa el món dels vius.

La chispa del congreso

2007-03-14T21:56:00.000+01:00

Enric Juliana: "...otros puntos débiles del PSOE:... ese aire fúnebre del portavoz parlamentario Diego López Garrido, un buen tipo, un hombre cabal, que en una película del Oeste, con gesto lento y doliente, sería alcanzado en el primer tiroteo."

La feinada del Cuní i el Bassas

2007-03-13T09:53:00.000+01:00

Tothom sap que el Bassas i el Cuní són molt més que periodistes. Són els representants del país-país, els portaveus de la tieta-montse (entesa com a mite, com a personatge que recull i cristal·litza tota la Catalunya mereixedora d'aquest nom), els defensors dels interessos i les preocupacions del poble, els interpretadors de les essències pàtries.

En compliment d'aquesta noble tasca (per la qual no els ha votat ningú), emprenen lluites de dignificació social i nacional cada cop que els ve el rotet.

Així, ambdós van col·laborar activament en la denúncia de la "greu usurpació" d'habitatge que va patir el tal Veiret, sobre la que QDS s'ha pronunciat ja en tres ocasions. El Cuní va arribar a dir: "si no fos per nosaltres, no s'hagués parlat del tema i no s'hagués resolt com s'ha resolt". Tota una confessió: jo, periodista amb clenxa, decideixo de què s'ha de parlar i com s'han d'arreglar els problemes. Tothom sap que a la facultat imparteixen tres assignatures clau: "Arreglament de problemes I" i "Arreglament de problemes II", a més de "Conformar la realitat en comptes d'explicar-la".

Bé. Tenim algunes novetats, aparegudes en una cosa digital. Resulta que el fiscal de Barcelona ha demanat al jutge del cas Veiret que arxivi el cas. I que el pàjaro en qüestió va amagar dades que "si haguessin estat conegudes, haurien afavorit l'aclariment dels fets i haurien donat lloc al sobreseïment immediat de les actuacions", que és precisament del què no es tractava, com ja vam avançar fa força dies.

Amics Bassas i Cuní, es gira feina. Dedicareu debats, enquestes, entrevistes i comentaris editorials al descobriment de l'estafa? I a parlar de com els periodistes-déu deixen de fer de periodistes? I a fer un anàlisi crític de com s'exerceix la vostra professió, en particular als vostres programes? I al paper dels mitjans de comunicació públics?

Aquí, l'enllaç a la cosa digital on surt la notícia sencera que, per cert, no hem sabut trobar a cap altre mitjà. Per cert: Don Javier, no ha colado. En QDS distinguimos las langostas de la Sirena a la legua.

Es un primer paso, Javi

2007-03-06T12:28:00.000+01:00

Fa uns dies, QDS demanava a La Vanguardia que rectifiqués la seva línea editorial sobre la política del Departament d'Interior.
Ahir dilluns, un subdirector del diari del grup Godó va publicar aquest text:

Cien días de Saura

El jueves se celebrarán los 100 primeros días del Govern Montilla y entre los balances a favor y en contra, se debe de destacar la labor de Joan Saura al frente de Interior. Fue quizás la decisión más controvertida y una apuesta muy arriesgada del líder de ICV, pero no es menos cierto que ha superado con nota sus primeros días. Excepto algunos excesos verbales, como su defensa personal de la legalización de las drogas, ha tapado bocas con su gestión.

A la vista d'això, volem fer dues puntualitzacions addicionals:

Don Javier: es un primer paso, pero es insuficiente. 50 palabras amables no compensan 99 días rajando.
Quisiéramos ver una foto de usted ilustrando el texto. Particularmente, la parte en la que dice lo de las bocas tapadas.
Bueno, a la vista de que nuestras peticiones tienen algún efecto, permítanos informarle: nos gusta la langosta con locura

Clima i memòria

2007-02-27T09:01:00.000+01:00

Les actes sessions del Congrés és el que tenen...

Llegeixi atentament, una altra vegada, les següents frases sobre el Protocol de Kyoto i els objectius de control de les emissions per Espanya, pronunciades en una sessió de la Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, el 27 de juliol i el 15 de desembre de 2004:

-"Un 15 por ciento [...] podía parecer un bono para el Estado español, pero ahora hemos visto que era una trampa".
-"No se ha tenido en cuenta que el Estado español está creciendo económicamente".
-"No es interesante que perjudiquemos la industria, así que los industriales no deberían pagar Kioto".
-I sobre la interpretació del silenci administratiu davant de peticions extraordinàries de drets d'emissions per part de les empreses: "la administración tiene tres meses y tiene suficientes burócratas para trabajar y para dar una respuesta, pero si son tan ineficaces algún día tendríamos que revisar el sistema funcionarial, porque si una persona porque es funcionario ya no tiene que trabajar, entonces aquí estamos ante un problema grave".

Tenint en compte que les frases corresponen a la diputada Bonás Pahisa, del grup d'ERC al congrés dels diputats, expliqui a què es referien exactament amb allò del "som com som".

fonts:
1) Comparecencia de la Ministra de Medio Ambiente Cristina Narbona, Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 27 de julio de 2004, pág 11 y 12.
2) Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, Comisión de Medio Ambiente del Congreso de los Diputados, 15 de diciembre de 2004, 12.

El clima del país

2007-02-27T08:39:00.000+01:00

Llegeixi atentament les frases següents sobre el Protocol de Kyoto:

-“una mala negociación”
-“coloca a España ante el dilema de incumplir o abrir una grave crisis industrial"

-“un grave problema”

-“¿quién es el responsable de una negociación que puede costar al país entre 1.000 y 4.000 millones de euros anuales en compra de derechos?”

-“como última esperanza está la posibilidad de que la Unión Europea reconsidere sus planes”

-“una bomba de relojería”

Tenint en compte que es tracta de notícies del 2003 i el 2004; tenint encompte que llavors el tema no estava de moda ni era glamurós, ni res de res; tenint en compte que en aquells moments es discutia sobre mesures reals per reduir les emissions de CO2 (i no sobre com de dolent és Bush, o sobre l'interès del documental d'Al Gore); i tenint en compte que, de cop, el clima va passar de la secció "societat" a la secció "economia",

digui quin diari ha editorialitzat d'aquesta manera sobre el Protocol de Kyoto:

-Libertad Digital
-The ExxonMobil Tribune
-The Qatar Times
-The FAES Bulletin Illustrated
-El País

Solució:

Iberdrola rompe la baraja, El País, 23 de novembre de 2003 ("rompe la baraja" perquè deia que era possible complir amb Kyoto)
Atrapados en los compromisos de Kioto, El País, 8 de febrer de 2004
Una bomba de relojería, El País, 8 de febrer de 2004.

Gent d'ordre

2007-02-26T12:04:00.000+01:00

La nostra darrera entrada ha provocat una mica d'interès. Per més informació sobre la mateixa, vegeu una foto del Luís Miguel Pahissa, jefe d'un lobby de propietaris de pisos, que s'ha oposat sistemàticament a les propostes del Departament de Medi Ambient i Habitatge sobre aquest darrer assumpte i que va exigir a la Mayol que es definís com a pro-sistema.

El peu de foto que l'acompanya resa: "Luis Meseguer y Andrés Reche (presidente y secretario respectivamente de la Asociación Nacional VBV) departen al final del raid. Al fondo Luis Miguel Pahissa (de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias) hace lo propio con el comandante Bruno Alonso (del GOE IV)". VBV vol dir "veteranos boinas verdes".

Més informació en aquesta web i, més concretament, aquesta altra.

La gent d'ordre del país, vaja. Glups

Don Javier, pida perdón

2007-02-23T15:45:00.000+01:00

Amic Conde de Godó, ens deu una discupla.

Sí, de vegades la noblesa també s’equivoca, que no és com el Papa, que és infal·lible i tal. Fins i tot la premsa de la noblesa s’equivoca, en particular quan es posa en plan “esto es jauja” i “dónde iremos a parar”. En aquests casos, són capaços de convertir un farsant en un heroi en lluita pels drets fonamentals.

Anem per parts. Fa unes setmanes, La Vanguardia ens explicava la dramàtica història del pobre propietari d’un pis al carrer Urgell, ocupat per uns xilens que no pagaven lloguer i l’havien deixat al carrer. A partir d’aquí, LV va muntar tota una pel·lícula sobre els okupes i el dret a la propietat, que es veu que com que el Saura porta Interior, si surts a comprar el pa, a la que et despistes, t’han fotut la casa uns immigrants que són amics de la Mayol i trenquen escultures de Gaudí.

Estupendo, excepte pel fet que era mentida.

Resulta que el pobre sense sostre és propietari de tot l’edifici, composat per un entresol, un pati i, atenció, CINC PISOS! I que té una casa de dues plantes a Alpens. Total, que les fotos en què se’l veia dormint al menjador d’uns amics eren un montatge. I es veu que els okupes deurien ser una mica rarets, perquè pagaven lloguer a una familiar del sense-sostre-però-amb-moltes-propietats en qüestió.

Per acabar-ho de rematar, sembla ser que el cervell de l’operació va ser la diputada Nebrera (PP), que tenia ganes d’organitzar un escàndol als mitjans sobre la vulneració de la propietat privada a Catalunya. Aquests senyora ha passat de ser l’aposta moderada i liberal de Josep Piqué a competir amb Ángel Acebes per atraure la líbido del Jiménez Losantos.

Finalment, un últim detall: Sabeu qui ha actuat com a “assessor” del pobre “sense sostre més ric de l’any”? El seu veï, el propietari de l’edifici del costat. I qui és, més exactament? Tatxan: Luís Miguel Pahissa. Bueno, bueno, don Luís… El molt honorable ex cap de la Asociación Catalana de las Milicias Universitarias, que s’ha fet famós per presidir l’Associació de propietaris de Catalunya i amenaçar en no pagar l’IBI a l’Ajuntament si la Mayol no rectificava després de declarar-se antisistema. Quina casualitat...

Menys mal que un cop més, un oportú article de Gregorio Morán ja ens avisava de que tot això feia pudor. La imatge dels periodistes aplaudint i retratant la imatge del tal Veiret mentres “recuperava” el seu pis passarà a la (més aviat trista) història de la premsa d’aquest país. En fi.

Vamos a ver... Javi...

QDS exigeix al Conde que vingui des de la seu de La Vanguardia a la d’ICV al carrer Ciutat (i afanyi’s, que la seu nova estarà més lluny) caminant de genolls, demani perdó i ens prometi que pararà d’una puta vegada la campanya contra ICV i la política del Departament d’Interior.

I demana també al PSC que, la propera vegada, no es deixi marcar un altre gol per part del Grup Godó i la resta de la dreta d’aquest país.

En contra dels blocs

2007-02-14T23:29:00.001+01:00

Efectivament; ja no podem més. Després d’uns mesos de vacances merescudes hem decidit tornar perquè no suportem els blocs. Quin conjunt de tonteries, egos, obvietats i problemes de socialització posats per escrit! Quines ganes d’escriure el que no importa a ningú! Si alguna cosa ha posat de manifest la blogosfera és el fracàs del sistema educatiu al nostre país. Tercera hora, diuen. Vintena, diem nosaltres! A llegir collons, que com diu en Rubianes s’ha d’anar més enllà del “Vicenç Vives” que surt a la tapa!

Del conjunt de blocs d’aquest país, el 95% són, dit clarament, una puta merda. I, és clar, nosaltres que formem part del 5% escàs que interessa, no podem desaparèixer. Per això hem tornat, per estar en contra dels blocs.

Pedants? Tu diràs! Com si a aquestes alçades no ens coneguéssiu. Ara bé, us preguntarem una cosa: Coneixeu algun blocaire a qui no parin de suplicar-li pel carrer, a classe, a la seu del Partit, al Camp Nou, al Sidecar, al Senyor Perellada, a Casa Leopoldo, al Negroni, als "afters" del carrer Balmes i a d’altres llocs inconfessables, que TORNI? A nosaltres ens ha passat, i, evidentment, com diu aquest gran intel·lectual marxista que es diu David Bisbal: Yo me debo a mi publico.

The next one

2006-12-11T18:53:00.000+01:00

Eh!... Margaret, Margaret!... chavalota! Endevina qui falta en aquesta sèrie.

La via xilena

2006-12-11T09:57:00.000+01:00

Els nostres lectors (una mica inquiets, darrerament, per la nostra inactivitat) saben que QDS agrupa els partidaris de la via gastronòmica al socialisme. Avui, dia D+1, direm que, entre àpat i àpat, som tots de la via xilena.

La teoria (idiota) del llautó

2006-11-02T15:47:00.000+01:00

Hi ha una ocurrència (interessada) que fan circular alguns opinatres, polítics i militants d'altres partits d'aquest país. En especial, d'ERC. Segons aquesta teoria, ICV és un partit bluf. Un partit que sobreviu només perquè explota oportunistament i sense escrúpols algunes conjuntures favorables, i fa veure que és el que no és. En definitiva, un partit artificial, que no respon a cap necessitat real, que no representa els interessos o els anhels de cap grup social i que només sobreviu perquè manté enganyada una part de l'electorat i s'aprofita de situacions temporalment (i anòmalament) favorables. Les versions més aparentment refinades d'aquesta teoria vénen a dir que a Catalunya hi ha lloc per quatre espais polítics: la dreta catalana, la dreta espanyola, l'esquerra catalana, l'esquerra espanyola. Iniciativa no hi cap.

Aquests esforçats teòrics de la política catalana viuen permanentment amb l'ai al cor. Sempre expectants. Sempre esperant que un gir inesperat, que un canvi de clima polític, que un error tàctic facin evident davant l'electorat allò que ells han percebut, naturalment, amb molta més antelació. Quan creuen que tal cosa ha passat exclamen, sense excepcions: "ja se'ls ha vist el llautó", i , seguidament, "ui ara, a les urnes". Porten una pila d'anys profetitzant aquesta mateixa cosa. Al 1999, semblava que el llautó s'havia aparegut amb tota la seva magnitud: "a iniciativa li queda poca vida". A les municipals del 2003, ICV existia només per la guerra d'Iraq. Després de les autonòmiques, era cosa de setmanes que el govern ens desgastés fins a fer-nos irrellevants. En tal o qual altre moment, només l'encert de triar un candidat atractiu per a les eleccions ens salvava, tot i que les prediccions indicaven de manera invariable que ràpidament cauria en el descrèdit i provocaria la vergonya generalitzada dels seus votants. O s'argumentava que la recepció de vots prestats, sumada a la desserció dels vots propis, portaria, tard o d'hora, al desert electoral.

La qüestió és afirmar sempre que està a punt d'arribar el dia en que els mortals veuran, amb la mateixa claredat que ells, que han viscut enganyats tot aquest temps. I llavors ICV tindrà zero vots. Zero vots i 12 escons.

La campanya de debò

2006-10-19T15:35:00.000+02:00

Hem rebut una cosa

2006-10-17T10:46:00.000+02:00

Qualcosa di Sinistra ha rebut, de mans d'un amic, aquesta cosa electoral. Fem-la córrer, que la cosa s'anima.

Ens superen

2006-10-16T12:58:00.000+02:00

Un blog nou, que sembla que ens supera en mala llet i en de tot.

www.la27divisio.blogspot.com

Com per pedre-se'l.

És com és, el pobre

2006-10-09T19:30:00.000+02:00

Dia 1 de novembre, 10 de la nit. Convergència ha guanyat les eleccions en vot i, sobretot, en escons. Artur Mas es dirigeix als seus i diu:

"Hem guanyat les eleccions! I, per tant, des d'aquest moment anunciem que si arribem a fer govern, assumirem el Pacte del Tinell. Aprovarem la llei pel dret a l'habitatge, augmentarem la Xarxa Natura 2000, seguirem amb el Pacte Nacional per l'Educació, farem una llei electoral proporcional, aplicarem amb fermesa les noves polítiques ambientals i les noves polítiques de benestar, que hem criticat al Parlament. Serem els primers a avançar en la línea que marca el capítol de Drets i Deures de l'estatut, al què ens vam oposar. Abandonem, doncs, les propostes neoliberals de xecs i les desarrollistes de fer més carreteres que cap altre país d'Europa. Nosaltres desenvoluparem ara el programa del govern d'esquerres".

Ciència-ficció? No, és la versió del Carod, que és com és, el pobre:

"Carod diu que el Tinell també és valid amb CiU" (vilaweb)

El nen idiota

2006-10-06T17:51:00.000+02:00

Aquest home és incorregible. Un dia van voler fer d'ell un mite i s'ho va creure. I ara és l'únic que continua intentant-ho. No pot parlar de res que no sigui ell? Fins i tot en aquesta ocasió, havia de posar-se a ell davant de tot? Pot deixar de fer girar tot el seu discurs al voltant d'ell i el seu melic? És el nen idiota de la política catalana. Auto-referencial i idiota.

Carod destaca el caràcter "amable, democràtic i progressista" de Guti, amb qui va compartir "lluita antifranquista"

BARCELONA, 6 Oct. (EUROPA PRESS) -El president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha destacat avui el caràcter "plural, amable, democràtic i progressista" del dirigent històric del PSUC Antonio Gutiérrez 'Guti', mort avui, i ha recordat haver-hi "coincidit en la militància catalanista i la lluita antifranquista".
Carod va conèixer Gutiérrez en l'Assemblea de Catalunya, on tots dos "vàrem compartir detenció a Via Laietana i presó a la Model després de la caiguda dels 113 membres de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya el 1973".
Per aquesta raó, i "malgrat les discrepàncies polítiques dels últims anys", Carod ha destacat avui la militància progressista de Guti i ha lamentat la seva pèrdua.

Un dels nostres

2006-10-06T15:41:00.001+02:00

S'ha mort l'Antoni Gutiérrez Díaz.

Vam compartir partit. I fins i tot quan no coincidíem ens va obligar a argumentar i a pensar millor. Un dels nostres, des de feia molt de temps. Aquí, el seu últim article.

Posem per cas

2006-09-19T18:07:00.001+02:00

QDS et proposa un joc de lògica. A veure si l’encertes.

Posem per cas que ets un ex-conseller i diputat de CiU i que saps que tens una certa fama de corrupte (tan li fa, ara, si ho ets o no, amb la fama n’hi ha prou). Posem per cas que un dia et presenten un rus forrat, forrat. Dels que van fer “l’acumulació primitiva” fa quatre dies, vaja. Posem per cas que et proposa fer negocis amb tu, i més particularment amb una empresa que és teva però està al nom de la teva dona, que per això serveix. Et convida a sopars i et regala puros (de 1.000 duros, que deia el Curto) i et fa la pilota, i tal.

Posem per cas que sobre les espatlles tens una cosa que serveix, a més de per comptar quartos, per rumiar una mica.

Què fas amb el rus?

1- Li faig de consultor i d’assessor fiscal i financer.
2- Sospito una mica... (per si és un moro camuflat).
3- Li pregunto si sap què és la pasqua i què és la diada.

Enric el lúcid

2006-09-15T11:29:00.000+02:00

Com t'hem trobat a faltar tot l'estiu, Enric. Ja sabem que el grup godó fa rabieta, però hi publiquen dos monstres: el Juliana i el Morán. Avui, divendres 15 de setembre, és imprescindible llegir l'article de l'Enric Juliana a La Vanguardia. Intuïció, lucidesa, anàlisi i mala llet a parts iguals.

Transferir... a qui?

2006-09-14T17:11:00.000+02:00

Després d'aquest estiu, La Nació, així, en majúscules, ha après una cosa nova: que si els treballadors de terra d'Ibèria fan vaga és perquè l'aeroport el gestiona aena, que és una cosa que deu ser dolenta perquè està a Madrid. Bravo.

S'ha reforçat, doncs, una mena de consens preexistent sobre la necessitat de transferir El Prat. QDS participa d'aquest consens per dues raons fonamentals: (1) ens hem acovardat, darrerament, i (2) ens fa mandra rumiar. Però de cop, txàs, van el psc i (menys sorprenentment) ciu i ensenyen les cartes. Ara resulta que volem que el govern central transfereixi l'aeroport del Prat per tal que la Generalitat pugui obrir-lo a la gestió privada. Mmmmm...

O sigui, que l'objectiu principal és poder fer la concessió nosaltres mateixos, a prop de casa. Si l'augment de l'autogovern i la construcció nacional consisteixen en això, deu ser veritat que tenim ànima de comissionista.

Comença a marxar-nos la mandra, ves per on. Totxos que som: es tractava de transferir l'aeroprt... del sector públic al sector privat. I després resulta que les vagues són salvatges. Va com va.

Les preguntes difícils

2006-09-04T16:52:00.000+02:00

QDS proposa algunes preguntes per a l'examen que haurà de decidir quins immigrants poden votar a les eleccions que es celebren a casa nostra. Acceptem propostes.

1) El dia 11 de setembre, què es fa?

pensar en La Nació
mirar la CNN per si de cas
anar a la platja, com la majoria dels catalans
anar a veure la Tura a la ciutadella

2) Quins són els comportaments típicament catalans cap a les dones

les dones immigrades, o putes o minyones
que cobrin menys que els homes per fer la mateixa feina
a les llistes dels partits indepes, que hi hagi un 85% d'homes

3) Quin és el barret típic dels catalans?

els catalans no solen portar barret
la barretina
una diadema amb un penis, si van per la rambla
qualsevol menys el frigi
la corona d'espines

4) Quins dels següents personatges et semblen modèlics, segons els estàndards de Catalunya?

Javier de la Rosa, Pascual Estivill, Felip Puig
L'evasora fiscal i andorrana Montserrat Caballé, que es va presentar per CiU
L'Ali, el Moha, la Conchi, la Leydis i el Miquel, que paguen els seus impostos

5) Cita les muntanyes sagrades del país

Montserrat i el Montseny
el Canigó i el Tagamanent
deixi les drogues

El paquet dels moros

2006-08-27T18:39:00.000+02:00

QDS torna, amics i amigues. No ens hem pogut aguantar. Ens vam jurar que faríem vacances fins el setembre, però no hem pogut més. Els nacionalistes del PP, CiU i ERC (cadascú el seu, de nacionalisme) no ens han deixat.

L'Herrera s'ho ha currat per tal que ICV, IU i el PSOE diguin al congrés que algun dia els immigrants regulars podran votar a les municipals, com a mínim. És la primera vegada que un partit que ocupa el govern de l'estat diu aquesta cosa amb tanta seriositat. Però no podia ser.

Han sortit els identitaris.

Segons el PP, en tot cas això hauria de limitar-se als immigrants llatinoamericans, que s'assemblen més a "nosaltres": parlen castellà i són catòlics. Deu ser això. Els de CiU no s'han quedat curts: que si volem desnaturalitzar el país, que si no coneixen "la nostra cultura", que si això posa en risc la nostra identitat. Total, que no, que no s'assemblen prou a "nosaltres" (un nosaltres diferent, està clar). El primer pas és que es transmutin en el català-tipus-inexistent, i (segons el Duran) "l'últim pas" és que puguin votar (CiU). I els d'ERC han volgut dir tres quarts del mateix sense que es notés. Segons la seva portaveu, donar el dret a vot als immigrats és "començar la casa per la teulada", que tothom sap que és una part que no es construeix fins al final. Total, que la Llansana-Duran també creu que és l'últim pas. Quan s'assemblin a "nosaltres", perquè cal assegurar "la integració cultural, lingüística i en valors democràtics" (Puigcercós).

L'argument més recorrent per part dels tres identitaris és: "la política de concessió de drets als immigrants forma part d’una política integral d’estrangeria" (erc dixit) que ha d'incloure drets, però també ha d'incloure deures. Un paquet de les dues coses, vaja.

QDS accepta que els drets i els deures s'han d'assolir conjuntament. I, per tant, donem un consell als extracomunitaris:

Deixeu de pagar impostos. Passeu-vos el codi penal i el codi civil pel forro dels collons. Feu botifarra als mossos. No porteu els vostres fills a l'escola. Siseu al súper. Oblideu el codi de circulació. No pagueu ni lloguer ni hipoteca. Coleu-vos al cine. Pixeu al carrer, com fan els guiris i els idiotes locals. I que s'empadroni el Clos.

Un cop fet tot això, ja podreu negociar en condicions la composició del vostre paquet de drets i deures.

També en això té raó Georges Brassens. Quand on est con, on est con.

El cedre

2006-07-19T11:42:00.000+02:00

Qualcosa di Sinistra recomana amb fervor l’article de Robert Fisk avui a La Vanguardia sobre Beirut i el Líban. Si algú és capaç de somriure durant les quatre hores següents a la seva lectura, que ens avisi. Que l’esborrarem de les nostres agendes.

I demà tothom a la concentració contra la impunitat d’Israel i per la pau al Líban i a Palestina. A les 8 a la Plaça Sant Jaume. No hi ha res millor a fer.

No a les lectures d’estiu

2006-07-17T18:24:00.000+02:00

Un costum àmpliament estès entre articulistes, bloggaires i polítics que no es volen jubilar és aconsellar, cap aquestes alçades de l’any, una llista de lectures d’estiu.

Aquesta és una pràctica totalment detestable. D’idiotes.

En primer lloc perquè es basa en una suposició de superioritat que sovint és perfectament injustificada. Però sobretot perquè és avorrida i previsible. Qui pot confiar en el criteri literari d’algú amb tan poques idees com per recomanar llibres per l’estiu? Qui pot confiar en el criteri literari d’algú que creu que l’estiu i la platja són els llocs ideals per llegir? O que creu que els seus lectors només llegeixen quan estan de vacances i no saben què fer?

No heu tingut mai la sospita que hi ha gent que només llegeix un llibre a l’any, cap al juliol, preferiblement lleuger, amb lletra gran, i que a sobre té els sants pebrots de recomanar-lo als altres? En aquest país tothom és arquitecte, entrenador de futbol i crític literari estiuenc.

Per contra, a QDS recomanem, a l’estiu, el tour a mitja tarda, el xiringuito de la platja, la cerveseta a la terrassa, dinar bé i sopar tard. I continuar llegint com a l’hivern.

I, en aquests moments, preocupar-nos per Palestina, el Líban i l’Orient Mitjà. Dijous 20 de juliol, a les 20h, concentració a la Plaça Sant Jaume.

Aquí un vídeo amb notícies sobre Iraq.

L'home qualsevol

2006-07-13T15:50:00.000+02:00

Catedràtics i altres professors de número, directors de teatre, articulistes i escriptors, van decidir un dia que havien de fer sentir la seva veu, fins llavors segons ells silenciada. Mai un grup tan selecte s'havia sentit tan marginat del debat públic. Total, que van escriure un paper en el que deien que la clivella Catalunya-Espanya monopolitzava l'espai públic i que els partits d'esquerres havien caigut a la trampa de parlar d'aquests temes en comptes de parlar de polítiques socials.

Els mitjans de comunicació els van acollir, amb mala llet però amb generositat. Van parlar d'ells fins la sacietat i van aprofitar-los per tornar donar voltes sobre la nació, Catalunya i Espanya, en l'ordre que vulgueu. I vist l'èxit, van decidir que al primer manifest li seguiria el segon. I que potser farien un partit.

Ja l'han fet. Es diu "Ciutadans. Partit de la ciutadania". Ara es veu que ja no són d'esquerres ni de dretes, sinó anti-nacionalistes (total, que parlen de Catalunya i Espanya i de la nació). Diuen que s'ocupen "dels problemes de la gent" i que estan contra la "classe política catalana" (així, en general) i que representen a les persones corrents. I que cal reduir la quantitat de funcionaris de la Generalitat, perquè hi ha massa gent que viu del cuento del nacionalisme. (No han explicat si prefereixen reduir els mestres o els metges).

Bueno.

Senyors de Carreras, Azúa, Tubau i companyia. Para este viaje no hacían falta alforjas. Tant taxidermista, tanta càtedra, tant articlet, tanta estrena, tant explicar què havien de fer les esquerres, tant de tot per acabar sent una mala còpia dels para-feixistes de l'Uomo Qualunque.

A cagar!

Aquí, un anunci electoral

Les bleus o i azzurri?

2006-07-10T11:42:00.000+02:00

Avui, música ligera, que fa calor i vénen les vacances.

Us proposem una pregunta: amb qui anava l'esquerra, ahir a la final del Mundial?

Amb els francesos, multiracials, republicans i laics? Amb els italians, meridionals, llatins i faldillers? Amb els que van perdre, o amb els que havien de perdre? Amb els italians, perquè estem en contra de retrassar l'edat de jubilació i el Zidane ja cantava, o amb les 35 hores?

Amb el país de la résistance o amb el dels partisans? El de Togliatti o el de Thorez? George Marchais o Enrico Berlinguer? La festa de l'Unità o la de l'Huma? Chirac o Berlusconi? Còrsega o Sardenya? Tangentopoli o Clearstream? Schumann o Spinelli? La Màfia o l'ENA?

I, sobretot, el més important:

Foie o funghi porcini?!

Per si de cas, aquí una versió bilingüe de la cosa.

El tupperisme polític

2006-07-04T12:49:00.000+02:00

Els partits amb dificultats les tenen, aquestes coses.

A QDS encara recordem una Festa de Treball de fa molts anys, en la que la Lali Vintró va assegurar que si cada militant aconseguia X votants nous i cada votant antic n'aconseguia Y, llavors les eleccions eren nostres. Que la cosa estava a tocar de la mà, vaja. Mala senyal: ens vam parir una llet que de què no ens en sortim.

Ara li toca a qui ja sabem. I s'han posat a fer números, a veure si poden insuflar una mica de confiança entre els seus i lluitar contra la imatge de debilitat, que provoca encara més debilitat. La cosa consisteix en fer reunions rollo tupper. Es veu que en Carod i en Puigcercós (no sabem si junts o per separat) faran 75 reunions amb 100 persones (això en fan 7.500). I cadascun d'aquests militants (una hipotètica Montse d'Ullastrell, posem per cas) es reunirà amb 100 persones més. Total, que en menys de 4 mesos, i amb l'agost pel mig, s'hauran reunit amb 750.000 ciutadans que, després d'haver entrat en contacte amb la llum de la veritat (encara que sigui "militante mediante"), no podran sinó votar ERC. Magnífic. Tanquin immediatament les facultats de ciències polítiques de tota Europa.

Fem més números encara. Imaginem que cada militant convida a una amanida catalana, quatre canelons i una crema catalana a cada ciutadà amb qui es reuneixi. Això fan un milió de tomàquets, 250.00 enciams, dos milions d'olives (negres i verdes sumades), 3 milions de canelons, un milió i mig d'ous i mitja tonelada de sucre. I, finalment, els corresponents 7.500 tractaments per aprimar-se.

Potser no guanyaran vots, però dinamitzaran el sectors serveis que serà un portentu.

La flota pàtria

2006-06-28T13:21:00.000+02:00

A QDS teníem la remota esperança que les poques obres portuàries que encara es poden encabir en el nostre passeig marítim (perdó, litoral català), precisament pel seu caràcter escàs, serien objecte de profundes reflexions a fi d’ubicar-hi aquells usos que més rendiment puguin aportar. En plata: crèiem que es construiria algun port pesquer per fer amarrar la flota llagostera que tant necessita el país.

Doncs no podrà ser.

A canvi, els germans Nadal (a la foto) ens ofereixen 6.000 noves places en ports esportius. Tot això, evidentment, amenitzat amb les corresponents falques publicitàries del tipus “aquest pla harmonitza la protecció del medi ambient costaner amb les necessitats de desenvolupament local”, perquè així encara faci més ràbia. La única harmonia que desprenen 6.000 places d’amarratge és la melodia i el ritme de samba dels euros, que només se sent de Diagonal en amunt.

Tanmateix, de la presentació del pla de ports esportius, a QDS n’hem tret profit en la forma de dos aprenentatges:

a) Som uns càndids, no havíem imaginat que hi pogués haver 6.000 rics nous a Catalunya.

b) Els germans Nadal són uns campions. No volem que tornin ni el Pere Macías ni el Felip Puig, colla d’amateurs.

De fet, si alguna part del programa electoral està aconseguint acomplir el PSC malgrat l’escurçament de la legislatura, aquesta és precisament la referent a infrastructures. Recordem que estan a punt d’aprovar-nos a la cara el fantàstic pla d’infrastructures del transport, que consisteix bàsicament en: a) autovies amb peatge a l’ombra; b) AVE pagat a crèdit. Pels qui els agradi consultar l’hemeroteca, els suggerim un exercici d’agudesa visual: comparin les propostes sobre infrastructures dels programes electorals de la present legislatura, i endevinin quin és l’únic partit que va ser capaç de superar CiU a l’hora de proposar nous quilòmetres d’autovia.

Però encara ens hem de fer ressò d’un nou disgust. Sempre plou sobre mullat: ara els de la Unió Europea ens volen retallar un 10% de la superfície de vinya. Diuen que el sector no s’aguanta, que no pot competir. Doncs no serà pel suport entusiasta que alguns li brindem! Ja han fet bé els números? Vols dir que no ens entonen la baladeta neoliberal de costum? Vols dir que no hi volen posar, en seu lloc, 18 foradets verds? En fi, que els afortunats que trobin una llagosta no podran acompanyar-la ni amb un Blanc Pescador. Tot plegat, no cal dir-ho, compromet seriosament la nostra aposta estratègica per la via gastronòmica cap al socialisme.

El partit de classe

2006-06-27T15:13:00.000+02:00

Ja tenim Estatut. I, com no podia ser d’altra manera, ja tenim la primera proposta de l'oligarquia catalana per treure’n profit. Bref: “No tindrem més diners a partir d’ara? Doncs per nosaltres!”

Es veu que amb els nous recursos de l’acord de finançament es volen carregar l’impost de successions. Collons amb l’espoli fiscal! De quin espoli parlaven? Del de les classes opulentes de Catalunya, que no volen contribuir a la solidaritat de l’Estat? Era això, la clarificació dels criteris de solidaritat? Evidentment, qui ha canalitzat aquesta proposta és el partit que més desenvolupada té la consciència de classe al nostre país: Convergència i Unió. Ningú com ells defensa els interessos dels seus representats. I deu ser per això que s’oposen a la limitació de les donacions anònimes als partits.

Segons les dades de Convergència, l’impost de successions representa uns 900 milions d’euros anuals d'ingressos. I segons ells mateixos, el nou estatut assegura un increment de 800 milions anuals en matèria d'inversions de l'estat en infraestrucutres fins al 2013. Total, que si Convergència torna a manar, l’operació de l’Estatut, pel què fa al finançament, s’haurà reduït a una mera redistribució de recursos a favor dels opulents. Tu aconsegeix més peles i després baixa’m els impostos! Ole, ole, i ole.

A QDS esperem, com a mínim, que aquest exemple ajudi a reflexionar a tots aquells pseudo-progres que defensen les tesis de l’espoli fiscal i el concert econòmic. Més important que quina administració gestiona els recursos és quants recursos gestiona l’administració i com es redistribueix la renda. I això, sembla que l’únic que ho entén és en Mas. Idiotes!

I mentrestant, la resta que si Maragall, que si Montilla, que si Carod, que si Puigcercós, tandem sí, tandem no, la tarara sí, la tarara no...

Socialisme aftersun

2006-06-22T09:49:00.000+02:00

Els de QDS volem compartir amb vosaltres la bona nova. Ens l’ha anunciada la Plataforma pel Dret a Decidir, que és una gent que vol que Catalunya tingui el dret a decidir però només si la decisió els agrada a ells. Quina emoció que conté, per tots nosaltres, la seva valoració del referèndum de l’Estatut. Ojito: “L’alt percentatge de l’abstenció és un clar rebuig a l’autonomisme”.

No us puja un calfred columna vertebral amunt?

I no obstant, a QDS creiem que la cosa no va ben bé així. És un bon intent, però un pèl equivocat. Nosaltres tenim el profund convenciment que l’alt percentatge d’abstenció no és tan un rebuig a l’autonomisme com una rebel·lió contra la democràcia burgesa, expressada per una massa crítica i majoritària de socialistes revolucionaris.

Les platges, plenes de revolucionaris. A les platges tèxtils, la massa. A les nudistes, l’avantguarda. A la dreta, els troskos; a l’esquerra, els estalos; i al fons, els maos. Tots ells amb els seus propis venedors de gelats revolucionaris (i anti-autonomistes, si els de la plataforma hi insisteixen). El bany com a manifestació contra la farsa electoral. I les birres, simples ampolles a acumular per fer còctels molotov.

A l’inici d’aquesta entrada, un quadre del nou realisme socialista. Quina emoció.

El dret a decidir

2006-06-19T09:33:00.000+02:00

Els que ara estem a QDS ja ho havíem dit abans del 18 de febrer. Els pitjor que li podia passar a ERC era que la manifestació fos un èxit.

Ja llavors semblaven clares algunes coses en relació a ERC i l'estatut. Primer, les dificultats per definir la seva posició. Segon, que els seria molt difícil fer campanya pel no, al costat del PP. Tercer, que dir que "no" era admetre el fracàs de l'estratègia seguida durant els darrers 2 anys i mig (pactar amb els socialistes a Espanya i a Catalunya), i que aquest diagnòstic podia tenir conseqüències imprevisibles. I, com a conclusió, que ERC havia de transitar de l'emprenyada pel pacte Mas-Zapatero a una posició de l'estil "sí però", amb les estacions intermitges que fes falta al congrés i al senat.

Però no va poder ser. Va i una part de la societat catalana convoca una manifestació pel dret a decidir, contra les retallades de Madrid i contra el que van anomenar l'estatut de la Moncloa. I va i la manifestació els funciona i ERC la capitalitza i la interpreta a la seva manera. I s'envalentonen i comencen a dir que hi ha enquestes que els donen 40 diputats. I alguns s'ho creuen i s'empassen que són hegemònics a Catalunya, amb l'ajuda inestimable dels mitjans de la corpo i alguns todólogos de reconegut prestigi (santa llúcia!). I el trànsit cap al "sí però" es complica. I la colleta del Carod ha d'assumir el nul i després el no. Una de les "delicatessen" de la campanya va ser veure un Carod bloquejat, amb dificultats per argumentar sobre un "no" que no es creia, obligat per la seva parroquia, que a la vegada l'espera a casa amb el ganivet afilat. Que Dios me salve de mis amigos que de mis enemigos ya me ocupo yo.

La resta la vam veure ahir dia 18 de juny a la nit. Quatre mesos després, Catalunya ha exercit el seu dret a decidir. Com desde fa anys. Una altra cosa és que les seves decisions agradin als patriotes més patriotes de tots

Gol!!

La Ségolène

2006-06-16T18:47:00.000+02:00

Ja tenim nou líder socialista chungo. Es diu Ségolène, li diuen la zapatera, sembla gaullista i milita al PS de França.

Aquesta dona, que aspira a ser presidenta de la República francesa, s’ha fet un forat mediàtic defensant que els nens problemàtics han d’anar a l’exèrcit i que les 35 hores de Jospin van ser un desastre. Tota una declaració de principis. Zarko encara no entén com és possible que les propostes estrella de la socialista de moda el passin per la dreta.

Malgrat tot (malgrat la ràbia que fa, volem dir), cal reconèixer alguns mèrits a la Ségolène. Sobretot si la comparem amb la fauna local. La diferència entre els socialistes francesos i els espanyols (i això inclou els catalans, mi dispiace) és que aquí els seus dirigents són més idiotes i més liberals, quan no fan de teòrics de la obvietat.

La última, una petita perla del president del govern: quan es fa una reforma fiscal no es pot pensar només en quins efectes tindrà sobre la redistribució de la renta, sinó també en el bé general. Ho deia referint-se a una desgravació fiscal per fons de pensió de 12.000 euros. No s’ha de pensar qui deixa de pagar què. Tant li fa si el beneficiat està forrat o no arriba a final de mes. El més important és el bé general. Collons, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol! Però general de quí? Es clar que hi a un dirigent d’un partit que es diu d’esquerres (ho posa a les sigles), i que és portaveu al Congrés, que va dir que quan menys Estat, millor. Caram, amb l’estat català del benestar!

De totes maneres, com era de preveure, un insult a la intel·ligència d’aquesta magnitud no va merèixer ni una línia als diaris, ni un sol comentari a cap mitjà. Pitjor que els polítics idiotes són els opiniatres lamentables (i perdoneu la redundància). Els primers els podem fer fora no votant-los.

A QDS preferim Ségolènes a trileros que parlen d’oïdes i són incapaços de tenir idees diferents a les del Rato.

El precariat

2006-06-08T15:20:00.000+02:00

QDS ha fet una enquesta. Vam passejar-nos per les seus de ràdios, diaris i teles a la recerca dels nostres amics els "creadors d'opinió", opiniatres i todólogos en general, per tal de plantejar-los una pregunta senzilla: què us ve al cap quan sentiu la paraula precarietat?

Els resultats són els següents: 5 d'ells van dir que "precarietat" definia la situació del Maragall; 7 van inclinar-se per mencionar la direcció d'esquerra; 3 van aludir a "les penoses condicions en què treballa la selecció catalana de hoquei sobre patins"; i un va relacionar la precarietat amb "les dificultats perquè travessa el burro català com a espècie".

En fi.

Vegeu aquí un text interessant i suggerent sobre la temporalitat, publicat a la revista Jovent, la decana de la premsa política juvenil a Catalunya.

TEMPORALITAT: què significa i com combatre-la

Si hi ha un element central, vertebrador (tot i no ser exclusiu) en aquesta categoria que s’ha anat denominant “precariat”, sens dubte aquest element central és la temporalitat existent en el mercat de força de treball. Les dades que reflecteixen aquesta realitat són repetides amb to de missa fúnebre (és a dir, com quelcom lamentable, però inevitable) quan es parla del tema: més del 32% dels llocs de treball són temporals, el 90% dels nous contractes són temporals, gairebé el 60% dels i les joves treballen amb contracte temporal. Però el que és rellevant si es vol canviar la situació és entendre el per què de la situació. Un empresari que contracta temporalment per un lloc de treball fix no ho fa perquè vulgui fotre al treballador ni perquè sigui insensible, dolent o particularment fill de puta. Ho fa perquè és la opció factible més rentable. Fa el que faria tot empresari racional. És, simplement, una qüestió de classe.

Ara, la taxa de temporalitat dels joves és el doble (gairebé: 31% a 57%) de la dels majors de 30 anys. La seva estructura d’ocupació per sectors és, però, pràcticament igual. Dels contractes temporals que cada any es realitzen, el 9% són realment per feines temporals i el 91% són fraudulents: es contracta temporalment per llocs de treball fixos. Si aquests últims fossin contractats de manera indefinida (que és el que correspondria al tipus de feina desenvolupada), en pocs anys la taxa de temporalitat cauria ràpidament. (L’exemple més evident és que el contrari ha passat en els països que han legalitzat noves formes de contractació temporal, com Itàlia en els darrers anys o Espanya als 80, on les taxes de temporalitat es van disparar poc temps després de què s’introduïssin aquestes “encertades i necessàries reformes”). Si es vol avançar en aquesta direcció s’han de modificar els costos i beneficis de cada opció (els incentius) que porten l’empresari a prendre la decisió, per exemple, a través d’un major control o l’ús de subvencions als contractes indefinits. Tot i així, aquestes opcions no són les més adequades.

Si no hi ha cap manera raonable d’alterar els costos i beneficis per reorientar les decisions de l’empresa sense que el cost social (en despeses de control, en subvencions a les empreses, en despeses administratives: diners que es podrien dedicar a altres coses) sigui superior al benefici social obtingut, només queda la opció de restringir el camp d’elecció de l’empresari. Si la possibilitat de contractar temporalment es limités a només a aquells sectors amb major inestabilitat de la demanda, tots els empresaris d’altres sectors ja no podrien contractar temporalment. El problema és que aquells sectors on es pot admetre la necessitat estructural de contractar temporalment per puntes de demanda (la hostaleria, la construcció, el comerç) són ja ara els sectors amb taxes més altes de temporalitat (fraudulenta). Si bé limitar els contractes a aquests sectors suposaria un avenç al menys pels qui treballen en altres sectors, el problema del frau es reproduiria a nivell sectorial (com ja passa) precisament en els sectors que concentren la majoria de contractes temporals. Això els faria encara més atractius i suposaria un estímul per a què es sobredimensionessin encara més del que ja ho estan (“sol i platja,... i totxo!”), dificultant més el canvi de model productiu del país. Si dintre d’una economia, sector o empresa existeix la possibilitat de contractar temporalment, i és la opció més rentable, és impossible discriminar a priori entre la contractació temporal “correcta” (aquell 9%...) i la fraudulenta (el 91% restant). Si només existís la possibilitat de contractar indefinidament segurament les empreses amb necessitats temporals tindrien majors costos per ferho dels que tenen ara: haurien de pagar salaris més alts i indemnitzacions més altes (tot i que no desorbitades: un contracte indefinit de 10 mesos més indemnització de 33 dies per any treballat suposa un increment del cost del 9%). També cal recordar que els contractes indefinits, actualment, tenen un períodede prova d’entre 2 i 6 mesos (durant els quals es pot despatxar sense indemnització), de manera que qui realment necessités contractar temporalment de veritat podria fer-ho igualment. Els qui tenen gent durant 3 o 4 anys encadenant constantment contractes temporals no tindrien més remei que contractar indefinidament. No despatxarien en massa perquè el que regula l’ocupació és la demanda agregada de producte (i no simplement el cost del treball, comprediquen els apòstols del neoliberalisme), i la caiguda en el nivell de producció contrauria més els beneficis que els petits increments salarials que els treballadors poguessin aconseguir. En definitiva, probablement restringir totalment la possibilitat de contractar temporalment crearia friccions en els sectors on això fos realment necessari (tot i que molt menors del que es suposa).

Malauradament, sembla ser l’únic camí que pot portar a una solució del problema de la temporalitat: si el contracte temporal és la solució factible més rentable (i per tant la triada per l’empresari) i no hi han maneres de fer-la esdevenir menys rentable, només es pot evitar si deixa de ser factible. Al cap i a la fi, quin és el problema més gran? El 9% de temporals autèntics o el 91% de temporals falsos? El contracte indefinit no el van inventar els empresaris. Va ser una conquesta, com totes les del moviment obrer, forjada amb la mort i la sang de milers de persones d’arreu del món. Una conquesta que, com tantes altres, ens han anat robant durant els últims anys. És hora de començar a reapropiar-nos del nostre propi futur.

Pablo Martinelli Lasheras

Maestro de maestros

2006-06-03T11:49:00.000+02:00

Gracias Gregorio por responder a nuestra demanda y acuchillar sin piedad a la mediocre clase política i periodística de este país. De lunes a viernes te echamos de menos.

Aquí teniu la sabatina d'avui:

http://www.lavanguardia.es/web/20060603/51269370609.html

Catalunya mereix riure més

2006-06-02T14:47:00.000+02:00

Ja som aquí. Avui comencen dues setmanes de campanya electoral, que coincideixen amb el punt més baix de la política i el periodisme a Catalunya. Feia molt de temps que els uns i els altres no oferien aquesta imatge de banalitat i incompetència. Gregorio Morán, per favor, recupera la segregació biliar, afila la navalla i anima una mica la campanya, que ens avorrim i ens va la marxa. Gregorio, reagisci, di qualcosa.

I hi ha material de sobra, per fer una bona escabetxina à la Morán i riure una estona. La darrera és que ara resulta que si surt el “no”, Catalunya obligarà als partits a tornar a portar a Madrid l’estatut del 30 de setembre. Venga, con dos cojones! Super Roca Reloaded diu que ell ho aconseguirà, amb la mateixa perspicàcia política amb que ha aconseguit que Zapatero canviï d’aliances parlamentàries. I mira que era difícil!

A QDS tenim els nostres dubtes sobre si aconseguirem les seleccions catalanes (i ens la sua, la veritat), però estem convençuts que tindrem una reforma fiscal de dretes i deduccions fiscals per fons de pensions milionaris. I el retorn de les polítiques socials conservadores al govern central i possiblement a la Generalitat. Gràcies, oh salvadors del país, per retornar a Convergència la clau de les decisions a Madrid i a Catalunya.

Però, per favor, no us atureu aquí. Fins ara no ens heu fallat. Després d’un cristo, un altre, sense perdre el ritme. Visites a Perpinyà, informe Sellarès, corones d’espines (quin gran ministre d’exteriors que es perd Catalunya!), llei electoral, declaracions del Carretero, cartes del Vendrell, conselleria pel Vendrell, vot nul, vot no... No us atureu. Catalunya mereix més. Ara toca que un bon espectacle d’auto-fagocitació. Va, que aneu ben encaminats.

Catalunya mereix riure més. Si Brian podia mirar el costat bo d’una crucifixió...

http://www.youtube.com/watch?v=CWuRTWoC7BI&search=life%20of%20brian

La campanya de la llagosta

2006-06-01T17:43:00.000+02:00

A QDS estem molt nerviosos. No podem d'excitació. Com adolescents, comptem les hores que falten per avui a les 12 i les que separen aquesta mitjanit de les 8 del vespre del 18 de juny.

Aquesta nit comença la campanya més prometedora de la història, al final de la qual, si guanya el no, estarem en condicions de millorar els nostres estàndards de vida com mai havíem somiat. És la primera vegada que tenim aquesta oportunitat, i no la podem de perdre.

Tremoleu, llagostes dels mars!

En contra del periodisme

2006-05-31T15:19:00.000+02:00

Ja està. Ja ha passat el debat sobre l'estat de la nació. Els caps dels grups parlamentaris han presentat amb major o menor gràcia els arguments que han cregut convenients, criticant o recolzant l'acció del govern, en tal tema o en tal altre. Han discutit, han acordat i han desacordat. S'han presentat projectes i se n'han desestimat. Però s'ho haguessin pogut estalviar, tot plegat.

En realitat, a jutjar pels comentaris a ràdios, teles i diaris, haguéssim pogut substituir el debat sobre l'estat de la nació per un partidet al futbolín, o per la medició dels atributs respectius, per exemple. Sembla que la única pregunta a la que tothom intenta respondre és "qui ha guanyat?", i la resposta només pot ser o Zapatero o Rajoy.

Aquesta és la lectura del debat que veritablement interessa a la classe opiniatra. Qui ha guanyat i qui ha pedut. Cap referència al contingut dels discursos, cap referència a les propostes o a les crítiques concretes, als debats principals. Res. Tot això és massa complicat. Només un reguitzell d'anècdotes a la recerca d'indicadors que permetin determinar quin és el marcador final: el recompte d'aplaudiments, les cares de satisfacció i insatisfacció dels diputats propis i rivals, rumors sobre celebracions i sobre lamentacions. Com si no sabéssim que bona part dels esforços dels diputats en un debat com aquest estan dirigits, precisament, a fer creure als periodistes que el seu jefe ha estat millor que el jefe dels altres. Quina astúcia, la dels tertulians.

La Política està desapareixent de la crònica periodística, fins i tot de la crònica parlamentària, amb l'honrosa excepció del guinyol i l'Enric Juliana. I després es lamentaran del desinterès de la ciutadania per la política. El pitjor és que tot resulta molt previsible: sempre guanya el preferit del comentarista.

O ens prenen per idiotes o els idiotes són ells.

Aquí, el tall d'un discurs de Daniel Rabinovich, un dels parlamentaris preferits de QDS. De Les Luthiers, naturalment.

http://www.youtube.com/watch?v=sMXz81Y467A&search=les%20luthiers

Me repite la pregunta

2006-05-22T09:27:00.000+02:00

Es veia a venir. Han passat uns quants mesos buscant una resposta a la pregunta del dia 18. N'han provat vàries; de fet les han provat totes: a favor del sí, en contra del no, a favor del nul però sense estar en contra del no, a favor del no, en contra del sí...

Però faltava encara una opció. Una opció lògica: si no podem trobar una resposta és que la pregunta està equivocada. Com els mals estudiants quan surten de l'examen: el profe ha preguntat el que no havia de preguntar. El referèndum de Montenegro els ha donat l'excusa que necessitaven. Carod-Rovira, afegint-se inesperadament a la aznariana teoria de la balcanització d'Espanya, ha afirmat que aquest és el model de referèndum desitjable "quan a Catalunya hi hagi una majoria sobiranista i democràtica", en contraposició al referèndum que es planteja ara, en què "només podrem decidir si estem d'acord amb un estatut rebaixat en el marc d'Espanya".

Bueno, bueno, bueno.

Quan un partit diu que el problema són les preguntes, és que té algunes dificultats per fer front als temes centrals de l'agenda política i social del seu país. Si aquest partit és un partit nacionalista i les preguntes tenen a veure amb l'autogovern, és que el partit en qüestió té un grau de desorientació entre alt i molt alt. I més encara si el partit s'ha presentat repetidament com l'impulsor de la reforma estatutària, com el partit de la clau i com el suport principal del govern espanyol. Si les declaracions del Carod són serioses, llavors ni el nou estatut, ni el text del 30 de setembre, ni el del 19 de gener. Se'ns acudeixen poques maneres de demostrar amb més claredat la incomoditat amb què alguns dirigents d'esquerra encaren el referèndum.

Per avui, farem veure que no ens hem adonat de la frivolitat d'anar dient que enveges la situació montenegrina. I deixarem de banda també l'intent d'organitzar amb diners públics una excursió amb els amiguets per anar a "estudiar un cas d'exercici del dret d'autodeterminació".

Aquí, un vincle a una actuació dels genials Les Luthiers, on n'hi ha un que també demana que li repeteixin la pregunta:
http://www.youtube.com/watch?v=1PH1lGRsOfg&search=luthiers

La barra lliure

2006-05-17T11:55:00.000+02:00

Si guanya el no, barra lliure.

Encara és l'hora que algú ens expliqui als amic de QDS quina és la proposta per un hipotètic escenari post-no. "L'autodeterminació i una nova relació amb Espanya", hem sentit dir als brillants dirigents de les jerc. Bé, a QDS hi volem afegir també el "socialisme": com que si guanya el no podrem demanar el que vulguem... El socialisme, un audi, un piset al Trastevere. I llagosta, molta llagosta.

De totes maneres, para este viaje no hacían falta alforjas, que això de la independència i el socialisme ja ho diuen els Maulets des de fa anys. I pensar que alguns volien la presidència de la Generalitat... N'hi ha un que es veu que volia ser el nou Roca: el puntet de l'iva, la rebaixa de l'impost de societats, la b40 que demanen les cambres de comerç... Ta hecho daño, Joan? Per no parlar de les piruetes per demostrar a la parròquia pròpia que ells ja estaven pel no fins i tot quan demanaven el nul. Tantes tombarelles, encara es trencaran la crisma!!

Bé, aquí teniu un video simpàtic.
http://backoffice.e-noticies.com/publicitat/flbiceo.html

Que guanyi el no!

2006-05-17T11:33:00.000+02:00

Qualcosa di Sinistra (QDS) vol que guanyi el no al referèndum de l’Estatut. A diferència d’alguns, que votaran que no i prefereixen una victòria del sí, nosaltres votarem que sí però desitgem amb fervor que guanyi el no. I quan QDS destija, desitja de veritat.

El país mereix un no. El país rondinaire. El país dels que van de tornada de tot sense haver anat mai enlloc. El país frívol que juga amb les coses de menjar. El país de la postureta. El país de les tombarelles dialèctiques (i prou). El país-víctima. Totes aquestes versions del país, hegemòniques en l’espai públic, hegemòniques a la tele i la ràdio, entre els tertulians i els opiniatres... totes aquestes versions del país mereixen que la seva opció guanyi. I que surti el no.

En algun moment hem de pagar les conseqüències d’haver construït un Catalunya com aquesta. I no hi pot haver un moment més encertat que l'actual. El català emprenyat coneixerà de primera mà les conseqüències de les seves intencions. I ho farà en l’únic camp que li importa: la Identitat (la diferència) i la Pàtria, així, en majúscules.

La cara de vertigen que el dia 18 de juny a la nit posaran alguns que ara demanen el no serà com per recordar-la tota la vida.

Votem que sí, però que guanyi el no!

I a riure!

Avui és dissabte. Aquí teniu la sabatina

2006-04-08T20:07:00.001+02:00

Els editors de Qualcosa di sinistra tenim debilitat per tot allò que escriu en Gregorio Morán. Cansats de la insoportable Galàxia periodística identitària, només ens queda esperar amb resignació que arribi dissabte per llegir a les pàgines de La Vanguardia Qualcosa di Sinistra. Lástima, Gregorio, que tengas que publicar al lado de Francesc-Marc Álvaro.

http://www.lavanguardia.es/web/20060408/51243376788.html

Ja està aquí i és de dretes

2006-04-07T17:43:00.000+02:00

No en parla ningú. No forma part de l'agenda meditàtica. El Bassas no en diu mai res. Però ja està aquí: la reforma fiscal del PSOE.

En qualsevol altre país hauria ocupat les pàgines dels diaris i les tertúlies de la ràdio. Però aquí no. Aquí la cosa va de l'hoquei sobre patins i el burro català. No hi ha temps per banalitats com el sistema fiscal. Excepte a Qualcosa di Sinistra (per coglioni, suposo). Com que el tema ens preocupa, us adjuntem un fragment d'un text que us pot ser d'interès. Es tracta d'un document elaborat per Joves d'Esquerra Verda, les joventuts d'ICV.

BAJAR IMPUESTOS NO ES DE IZQUIERDAS
(Y MENOS BAJÁRSELOS A LOS RICOS)
Porqué debemos oponernos a la reforma fiscal.

[...] nos oponemos a la reforma del IRPF y del Impuesto de sociedades incluida en el Anteproyecto de Ley del gobierno central por 3 razones:

Por razones de principios políticos: por el continuismo que supone respecto a la política fiscal neoliberal del PP; la reducción como mínimo en 4000 millones de euros (estimación del gobierno central, que se repartiría a partes iguales entre reducción de recaudación por IRPF e Impuesto de Sociedades) en los ingresos del Estado como consecuencia de esta reforma está orientada en la perspectiva de

a) bien hacer más regresivo el sistema fiscal y redistribuir las cargas fiscales hacia las rentas más bajas reduciendo los impuestos directos e incrementando los indirectos,
b) bien reducir los ingresos del Estado y por tanto su capacidad de intevenir en la economía, ofrecer servicios que no son o no pueden ser ofrecidos por el mercado y su capacidad de redistribuir la renta,
c) bien una combinación de las dos anteriores.

Además ni siquiera la versión más derechista del keynesianismo (que favorecería la reducción de la presión fiscal frente a los otros instrumentos de política económica para estimular la demanda agregada) permite justificar la reducción de la presión fiscal en la fase expansiva del ciclo económico, y menos aún dada la importancia de los elementos especulativo-inmobiliarios del mismo. Por no decir lo que supone para España (con una presión fiscal menor en un 5% del PIB que la media comunitaria y un 6% que la media de la zona euro) la caída en un ulterior 0,5 % del PIB de los ingresos del Estado para la construcción de un auténtico Estado de bienestar (ya que el actual es raquítico).

También supondrá una reducción de la capacidad financiera de la Generalitat (se calcule con o sin nuevo sistema de financiación, ya que el IRPF es una de las principales vías de ingreso en ambos); reducción que puede llegar ser relativamente mayor que para otras comunidades o para el gobierno central, dadas las respectivas estructuras de renta y el diseño del nuevo impuesto.

Por los contenidos económicos de la reforma: además de rechazar la reforma porque supone una reducción de la presión fiscal y de que esto va en la dirección contraria a la de nuestro proyecto político (es decir, por sus efectos indirectos), rechazamos esta reforma fiscal porque directamente supone una reducción de impuestos para las rentas altas (sean del trabajo o del capital) en el IRPF y una reducción de la imposición al capital (IS) relativamente aún mayor. A pesar de algunos pasos positivos en pocos temas concretos, en general la reforma debe ser valorada negativamente y como un paso atrás.
Aunque en la práctica supone una reducción impositiva para casi todos los contribuyentes, globalmente el sistema será más regresivo por la reducción de tramos, por la reducción de la imposición del ahorro para las rentas altas y su incremento para las bajas, y porque al final las clases trabajadoras se verán más afectadas por la reducción de servicios públicos consecuencia de la reducción de los ingresos del Estado o el incremento de los impuestos indirectos (regresivos) para financiarlos. Por esto para las clases trabajadoras la reducción de impuestos es un mal negocio, un arma de doble filo de la que tienen más que perder que ganar. Un breve análisis puede ilustrar los efectos regresivos de la reforma.

Los elementos principales de la reforma son:

1) Cambios en la tarifa del IRPF. Son cambios tanto en los tramos como en los tipos (el % de la renta de cada tramo que se paga como impuesto sobre la renta).

· Se reducen los tramos (se suprime el primero que tributa al 15%) de 5 a 4. A pesar de que se amplían las reducciones por mínimo familiar y se aplican de un modo más progresivo (ver más adelante), los beneficios se concentran sobre grupos de rentas muy bajas (aunque no los de menores rentas) pero de escasa densidad, y la mayoría de la clase trabajadora (en niveles bajos y medios de renta) verá poco perceptibles las reducciones. No así las rentas medio-altas y altas (que tributan en varios tramos y a marginales superiores), ya que el desplazamiento hacia adelante de la renta a que se aplica cada tipo (ver tabla) les supondrá mayores reducciones (además de aprovechar también la reducción de los tramos más bajos). La reducción de tramos reduce en sí la progresividad de un sistema fiscal, que consiste en hacer que quién tenga una renta más elevada pague proporcionalmente más. Reducir el número de tramos para “simplificar” el impuesto como dice el gobierno no tiene ningún sentido, ya que lo que interesa desde una perspectiva de izquierdas es que un sistema fiscal sea progresivo, no simple. Por otra parte la simplificación por reducción de tramos consiste en una suma y un producto menos, lo que lo hace en la práctica rídiculo para defender la nueva estructura impositiva.

· Se reduce un 2% el tipo marginal del último tramo (del 45% al 43%). Esta medida no tiene justificación alguna desde nuestro punto de vista y no es más que una reducción desvergonzada para las rentas elevadas. Más preocupante aún es que el gobierno central se enorgullezca de ello y lo presente como uno de los elementos más positivos de la reforma.

· Los tramos se desplazan hacia adelante (los tipos se aplican para niveles de rentas más altos). El efecto es reducir la presión fiscal especialmente para las rentas más elevadas, ya que las más bajas tributan a pocos tramos. Por ejemplo, más de la mitad de los contribuyentes tributarán al tipo marginal del 24%, lo que no constituye precisamente un buen ejemplo de progresividad.

· Las deducciones por mínimo personal se aplican a la cuota (se quita la deducción a lo que te toca pagar) y no a la base como ahora (se quita la deducción a la renta sobre la que se calcula lo que te toca pagar).

Aumentan las deducciones por mínimo personal de 3.400 a 5.050 euros. A esto hay que añadir para los asalariados una ulterior deducción que pasa de 3.500 a 4.000 euros. Este elemento supone eliminar los efectos perversos de las deducciones en la base que introdujo el PP que generaba deducciones mayores a mayores niveles de renta. Si tu marginal era de un 45%, por cada euro de deducción te ahorrabas 45 céntimos, y si era del 15% la deducción era 15 céntimos. Es un elemento positivo pero por sí mismo no puede hacer cambiar el juicio negativo sobre la reforma, ya que los efectos absolutos de este cambio son casi inapreciables (aunque teóricamente sea más progresivo, no implica magnitudes monetarias considerables).

2) Las desgravaciones por vivienda se mantienen como ahora (desgravaciones para la compra y no para el alquiler); se elimina la desgravación adicional en caso de que la compra se realice con hipoteca. En ausencia de una deducción por alquiler que altere los precios relativos de las opciones de compra y alquiler para estimular el último, la eliminación del aumento de desgravación por hipoteca recae sobre los sectores más desfavorecidos que soportan con mayor dificultad las cargas hipotecarias. En general se mantiene el estímulo perverso a la opción de compra, elemento del sistema fiscal español que ha contribuido a alimentar la subida de precios de la vivienda (y por tanto la burbuja subyacente) y a contraer el mercado del alquiler. La filosofía es diametralmente opuesta a nuestra política, basada en una reorientación de los estímulos fiscales hacia el alquiler combinada con una sólida intervención pública en el mercado tanto como oferente como regulador. Pero toda intervención en el segundo sentido se verá limitada por el diseño de unas desgravaciones fiscales que siguen haciendo racionalmente más atractiva la opción de compra, dada la ausencia total de desgravación por alquiler. La política de izquierdas es la que va en dirección contraria.

3) La tributación del “ahorro” (beneficios del capital financiero) se unifica al 18% (antes había varias fórmulas para las varias formas de ahorro). Esto se ha vendido por parte del gobierno central y prensa afín como un aumento de la imposición al ahorro (como concesión hacia la izquierda), aunque la realidad es que muy pocas figuras del ahorro ven aumentado su tipo impositivo, las que lo ven son las correspondientes a las rentas más bajas (las que tributaban en la escala general del IRPF a menos del 18%) y la tributación del ahorro se reduce en numerosas figuras para las rentas más elevadas, ya que muchas de ellas dejan de tributar en la escala general (en función de la renta, del 15% al 45% en la escala antigua) y pasan a hacerlo al antedicho 18%; de esta manera la tributación al ahorro se vuelve más regresiva.

Además sigue manteniéndose la discriminación tributaria en función del origen de la renta, de manera que alguien que vive de las rentas del ahorro paga generalmente menos impuestos que alguien que vive de las rentas del trabajo, además de pagar siempre la misma (baja) proporción (18%) independientemente del nivel de renta. También esto es totalmente contrario a nuestra concepción de la equidad y a la progresividad técnicamente hablando, en un sistema tributario que, como mínimo, debería gravar a todas las fuentes de renta según una escala progresiva (si no aplicar una escla con tipos mayores a las rentas del capital). Los siguientes elementos contrarrestan a menudo la bajada de impuestos para las rentas más bajas y acentúan la de las más altas.

-Intereses de cuentas corrientes y depósitos dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Supone un aumento para las rentas bajas y una disminución para las altas. Además reduce la progresividad global del sistema al transferir fuentes de renta de la base a la que se aplica una escala progresiva y cargarlas con un tipo constante (bastante bajo, por cierto).

-Intereses de Deuda Pública dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Lo mismo que en el punto anterior.

-Ganancias de la venta de acciones cuya compra y venta se realiza en plazo inferior a un año (especulativas) dejan de entrar en la tarifa general (del 15 al 45%). Tributan al 18%. Mismas consecuencias que los puntos anteriores, con el añadido de que las operaciones especulativas se ven premiadas y estimuladas (ver punto siguiente).

-Ganancias de la venta de acciones cuya compra y venta se realiza en plazo superior a un año (no especulativas) tributaban a un 15%. Ahora lo harán al 18%. Es uno de los pocos casos en que sube el tipo aplicado, aunque precisamente este caso aumenta la rentabilidad financiero-fiscal de las operaciones especulativas al eliminarse el diferencial de gravamen con las no especulativas (aumentando la rentabilidad financiero-fiscal de las primeras).

-Los ingresos por dividendos incrementaban la base en un 140% del valor de los mismos y se reducía de la cuota el 40% de su valor (entraban en la tarifa general en un 140% y se quitaba el 40% de la cuota, lo que te toca pagar). Este sistema hacía que los contribuyentes con menores rentas recibían dinero (más cuanto menor fuera su renta) en vez de pagar impuestos por este concepto y los de rentas elevadas pagaban. Ahora los 1000 primeros euros no tributarán y el resto la hará al 18%, lo que reduce los impuestos para las rentas altas (las que tributaban por encima de una marginal del 45%) y los aumenta para todas aquellas que tributan a un tipo marginal inferior a un 37% (y las que tributan por debajo del 28% dejan de recibir dinero). Además el sistema acentúa su carácter regresivo.

-Seguros: Tributaban a la tarifa general el 60% de los rendimientos en pólizas a más de 2 años y el 25% si eran pólizas a más de 5 años. En otras palabras, el gravamen iba (en función del nivel de renta) del 9% al 27% para el primer caso y del 3,75% al 11,25% para el segundo. Ahora todo tributa al 18%. Así las rentas bajas ven incrementada su presión fiscal y las altas la ven reducida en el primer caso, aumenta para todos (pero más para los pobres) en el segundo y aumenta la regresividad.

-Los rendimientos obtenidos de los fondos de inversión tributaban como las acciones (15% a partir de un año) y ahora pasan al 18%. Sigue manteniéndose la tributación únicamente a la hora de la realización (cuando se retira la inversión). Mismas consideraciones que para las consideraciones sobre acciones: aumento de la regresividad y estímulo a las inversiones especulativas.

-Los planes de pensiones reducen la aportación máxima anual a los 8000 euros (hecho positivo, porque este instrumento se utiliza por las rentas elevadas para reducirse impuestos) pero con límite de aportación del 30% (para menores de 52 años) y del 50% (para mayores de 52 años) de la renta del ejercicio, lo que hace que sea más fácil para los ricos que para los pobres hacer contribuciones (hecho negativo).

En todo caso hay que considerar negativamente los efectos del mantenimiento de deducciones por aportaciones a planes y fondos de pensiones (privados), que se enmarca en la reiterada voluntad (expuesta incluso en la exposición de motivos del Ateproyecto de Ley) de favorecer la formación de un sistema privado de pensiones, que no garantiza el valor futuro de los activos pero supone un suculento pastel para los gestores de fondos (léase bancos u otras entidades financieras), además de ser una amenaza directa a los sistemas públicos de pensiones, reduciendo su papel progresivamente por la vía de los hechos consumados ante el crecimiento (fiscal y por tanto artificialmente estimulado) de los sitemas privados. Por no hablar de que no hay razón para dejar desgravar por una figura aprovechada en sus máximas posibilidades fiscales por las rentas elevadas.

4) El Impuesto de Sociedades bajará del 35% al 30%, y para las pymes del 30% al 25%, entre 2007 y 2011 (se prevé una reducción de un punto anual). Para las empresas dedicadas a la exploración, investigación y explotación de hidrocarburos el IS pasa de un 40% a un 35%. También se prevé reducir las bonificaciones y deducciones aunque esto es más indeterminado. Medida que no cuenta con ninguna justificación en la tradición política de la izquierda. Es el mayor y más simpático regalo al capital. Este punto es justificado por el gobierno con argumentos del más puro estilo neoliberal, como la “globalización económica” y la “mejora del modelo de crecimiento y competitividad”. Lo único que demuestran estos argumentos es la renuncia a un modelo en que la competitividad del país se base en algo más que la reducción de costes laborales, gangas tributarias para las empresas, desregulación ambiental, etc., es decir, en la socialización de los costes y en la privatización de los beneficios. Tanto la medida como los argumentos aducidos para justificarla certifican la claudicación del PSOE en esta materia, hacia el modelo tercermundista de inserción en el mercado internacional que no es ya ni el modelo social-liberal de especialización selectiva.

5) La política de izquierdas debe apostar por un modelo de desarrollo pautado y regulado por el Estado, social y ambientalmente sostenible, que subordine los movimientos de capital a las necesidades ciudadanas. Esto implica un cambio de rumbo en el proceso de construcción europea, que cada vez más se reduce a unión monetaria y mercado único en que las empresas puedan elegir aquella combinación de costes laborales, fiscales y ambientales entre los estados miembros que les permita maximizar beneficios. Este modelo fomenta la competencia fiscal (del que esta reforma es un claro ejemplo) que conduce a una carrera por bajar impuestos para atraer capital, que acaba empobreciendo a todos menos al capital mismo: es la armonización a la baja.

Nuestro modelo exige que la política fiscal sea competencia comunitaria para realizar una armonización al alza y que la política monetaria pase a estar bajo control democrático y asuma el pleno empleo como objetivo prioritario de política económica. De esta manera las políticas monetarias y fiscal podrán ser coherentes (al poder depender del mismo nivel de decisión) y expansivas (al no estar ligada la política fiscal por una monetaria contractiva estatutariamente establecida).

Para que esto sea efectivo es necesario establecer controles a los movimientos de capitales y a la convertibilidad de la moneda: hoy día, poco menos que anatemas.

Los cambios implicados son radicales y exigen aún más cambios radicales en cadena. Nuestro radicalismo no es estético, nace del análisis y de la conclusión de que las contradicciones a las que el neoliberalismo somete a nuestras sociedades solo pueden superarse mediante un cambio de raíz de modelo a todos los niveles.

Ui ara!

2006-04-03T17:17:00.000+02:00

Portem massa dies queixant-nos privadament del to del debat públic al país. De la buidor imperant. De la banalitat dels opinadors i todòlegs de l'establishment. De l'estretor del camp de joc democràtic. De la repetició dels tòpics fins a la nàusea. De la superficialitat de la classe periodística i, sovint, política (encara que els primers només siguin conscients de la segona). De les vedettes de la construcció nacional (sigui quin sigui el significat de la cosa aquesta).

Hem passat a l'acció. Modesta, però acció.

Aquest no és un blog polític a l'ús. No és ni tan sols un blog estrictament polític. És la forma que tenim d'ordenar unes poques idees. De forçar-nos a posar-les per escrit. De recopilar els textos d'alguns dels pocs que encara conserven la lucidesa. I de compartir-ho amb qui vulgui fer-nos una visita de tant en tant.

Ui ara!